Quadern de Terramar

El debat sobre el present i el futur dels museus catalans en relació amb la funció cultural i social, l’ús de la tecnologia i la presència a internet posa de manifest un l’acord genèric sobre els dos primers aspectes. La constatació d’un notable dèficit de presència a internet s’ha d’afegir a la llista de mancances.

Gairebé coincidint amb les diades del Patrimoni, que és una commemoració que de mica en mica s?ha anat estenent i arrelant fort, la Comissió de Cultura de la Societat Econòmica d?Amics del País, que presideix el poeta Carles Duarte, ha obert el curs amb una taula rodona sobre el futur dels museus. D?entre la varietat de possibles participants van prendre-hi part el director del Museu d?Història de la Ciutat de Barcelona, Antoni Nicolau; la directora de la Fundació Miró, Rosa M. Malet; el director del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica, Eusebi Casanelles, i l?arquitecte Dani Freixes. Quatre personatges que representen quatre maneres diferents d?enfocar el treball museístic, dos dels quals pertanyen al sector públic ? Casanelles i Nicolau, i dos al privat ? Malet i Freixa.

Més que debat, es va produir una àmplia coincidència d?idees i posicionaments entre els participants, el moderador i el públic assistent, per bé que els convidats van enfocar des d?angles ben diversos la idea del museu i del futur que es configura. Estem en uns moments en què, més enllà de les lleis i del vocabulari especialitzat, museu és un concepte aplicat tant a les col.leccions d?art diem-ne convencionals com als grans parcs temàtics ; de fet, hi ha museus que més que comptar amb una col.lecció i un patrimoni que conservar i mostrar són instal.lacions interpretatives, que és una manera suau de qualificar determinats parcs temàtics. Un dels reptes i, fins i tot, problemes de la museística actual és defugir la banalització, massa sovint present en determinats plantejaments de turisme cultural massificat en què l?adquisició de coneixement es veu substituïda per la inducció al consum. La funció de difusió, que és una funció de les bàsiques, i una comunicació eficaç i polivalent per a un públic generalista no ha d?estar renyida amb el rigor i amb la qualitat. Dit amb altres paraules, la societat del coneixement no es pot permetre institucions museístiques banals, devaluades i a la baixa. Ni tant sols tenint en compte que formen part de l?oferta del lleure, oferta cada vegada més competitiva.

El canvi en la gestió dels museus i en la seva vida interior quotidiana és una altra de les característiques de l?actualitat i un dels indicadors més decisius sobre com s?afronta el present i el futur. Juntament amb les professions tradicionals ?consevadors, catalogadors, documentalistes, restauradors? – han aparegut noves funcions, algunes d?elles no tan noves, en tant que resposta a les exigències de la societat i de l?època, i als condicionants de les polítiques i tendències culturals contemporànies. Les funcions educatives, les de comunicació, i les que deriven de l?aplicació de la tecnologia de la informació s?han situat a primera línia en un temps rècord, de manera que, a hores d?ara, passen a ser indicadors del progrés, de la modernitat i de la qualitat de les institucions museístiques. Un altre indicador interessant és el del grau de l?autonomia administrativa i funcional, imprescindible per a una gestió eficient i eficaç; a més burocràcia, més lentitud i menys eficàcia. Aquest darrer afecta especialment els museus vinculats al sector públic en la seva àmplia casuística.

El museu s?ha de trobar perfectament integrat en el seu entorn immediat. Des d?ara, i de cara al futur més immediat, ha d?estar igualment integrat l?entorn remot, que és el de l?escenari de la globalització. Aquesta és una realitat que, en conjunt, resulta decebedora, perquè la presència dels museus catalans a la xarxa és ben pobra. La xarxa entesa com a realitat virtual és més que la substitució dels directoris, les guies de telèfons i, fins i tot, dels fullets de difusió que ens lliuren als museus al mateix temps que en comprem l?entrada. Les facilitats tecnològiques actuals atorguen als museus unes possibilitats com mai havien tingut, i el seu aprofitament és, a hores d?ara, ínfim.

Aquest és, a parer meu, un dels dèficits més remarcats de l?actualitat cultural en matèria museística ; si s?establís un rànquing entre les possibilitats d?accés als museus via internet, em temo molt que el conjunt de museus catalans aportarien una informació ben raquítica respecte de la riquesa i l?interès dels seus fons. En bona lògica, caldria no afegir aquest dèficit a la llista de dèficits endèmics i convencionals de molts dels museus: espai, estat de conservació de les peces, professionals, màrqueting i comunicació? Pensant en el conjunt de museus de Catalunya em pregunto per on caldria començar, en la confiança que, en general, compten amb equips de bons professionals.

Deia Dani Freixes que els museus han de transmetre coneixement amb complicitat i emoció; són la mirada sobre la màgia de la realitat; ofereixen la possibilitat de la vivència en diferit. Al segle XXI hauríem de poder disfrutar-los així, sigui en la immediatesa o des de la distància.

(Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 d’octubre de 2006)
‘

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!