Doctor en Filologia Catalana, i Secretari General de l’IEC durant el llarg periode entre 1942 i 1989, Ramon Aramon i Serra compleix el centenari del seu naixement el mateix any que l’Institut d’Estudis Catalans, com si d’una premonició s’hagués tractat.
Amb aquest motiu, el novembre d’enguany s’han organitzat tres jornades acadèmiques en les que Jordi Carbonell, Josep Massot i Muntaner, Oriol Casassas, Joan Martí i Castell, Albert Jané, Max Cahner, Germà Colon, Joaquim Molas, Anscari M.Mundó i Madeline Caviness, analitzen la relació d’Aramon amb l’IEC, amb la filologia i amb la seva actuació cívica dins i fora de la institució.
Ramon Aramon i Serra, el senyor Aramon que han conegut desenes i desenes d’estudiants, acadèmics, investigadors i d’erudits, representa millor que ningú la imatge del catalanisme institucional en la clandestinitat, en la resistència al franquisme no exempta d’entusiasme ni de tensions; la imatge de la complexitat de la vida cultural de la Catalunya de la postguerra, des dels anys de la duresa inexorable del franquisme prepotent i triomfant fins els dies de la transició i els de la recuperació de les institucions d’autogovern. És un llarg període de la història cultural i política de Catalunya. Són gairebé cinquanta anys els que Aramon va dirigir i encaminar els destins de l’IEC, més de la meitat dels quals van transcorre en l’estricta privadesa primer, en la relativa i arbitrària tolerància més tard, i en la reivindicativa i perllongada transició institucional els darrers anys. Finalment, Aramon va poder viure un IEC reviscolat amb dotacions pressupostàries procedents dels pressupostos públics, reinstal.lat a la seu de la Casa de Convalescència de l’Antic Hospital de la Santa Creu, i va presenciar el procés de canvi necessari per al desenvolupament de l’acadèmia nacional de Catalunya.
Una vida cultural submergida en la clandestinitat i en la resistència és poc grata i es troba permanentment condicionada per les circumstàncies i situacions difícils. La imatge de l’acadèmic resistent és difícilment entesa per les generacions que han viscut en la relativa o en la plena normalitat cultural. Les situacions que el senyor Aramon va haver d’afrontar són les que condicionen tota una vida i una manera de fer, i, per això, no sempre s’ha entès aquella actitud extrema del guardià de l’ortodòxia i de la norma, com va comentar un dels partipants de les Jornades.
Aquesta és la faceta més coneguda del senyor Aramon. I va ser, certament, així. Però també existeix el jove filòleg que, alhora, és músic i compositor de sardanes. I l’acadèmic de prestigi que arriba a la vicepresidència de la Unió Acadèmica Internacional, aconseguint el ple suport en favor de l’IEC quan més amenaçat estava d’extinció per via de decret totalitari. Existeix el filòleg amb una obra de gruix molt considerable dispersa en centenars de publicacions d’arreu del món de la romanística. I també existeix la imatge d’un senyor que tenia un punt de murri i molt de docta ironia i d’esperit de bon vivant, amb el caliquenyo a la mà o a la comissura del llavi.
El vaig conèixer quan era una estudiant de segon de carrera perquè, juntament amb Lluís Jou, vam guanyar un dels premis de l’IEC, el Ramon d’Alòs-Moner de Bibliografia Catalana amb un treball sobre Emerencià Roig Raventós. Era el 1974, i la festa del lliurament de premis es va fer amb una relativa discreció a l’antic local d’Òmnium Cultural on, entre altres premiats, hi havia el poeta Pere Gimferrer amb el seu estudi sobre la poesia de J.V.Foix, i el jove científic Salvador Alegret, actual vicepresident de l’IEC. El lliurament del premi havia estat simbòlic perquè dies més tard Aramon ens va citar a en Jou i a mi per fer-lo efectiu, i el primer que va preguntar va ser què en faríem, dels diners. Tot lamentant la precarietat econòmica de l’IEC, ens va comminar a reinvertir el petit capital que havíem guanyat en llibres. No sé exactament en què es van gastar, però la col.lecció de Els Nostres Clàssics en la que ell havia col.laborat la vam iniciar si fa no fa aquella temporada. El consell del senyor Aramon no va ser del tot desatès…
El Marge Llarg, L’Eco de Sitges 30 de novembre de 2007
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!