Quadern de Terramar

Era el meu cafè. Fa un tempts la Montse m?havia explicat que tenien la idea de tancar. Però com qui fa veure que no allò no va per ell, com que cada vegada que hi passava pel davant o bé era tancat els dies que tocava o bé hi havia la gent de sempre a les taules de sempre i les cadires a la vorera de sempre, em semblava que anava per un mig o llarg i indefinit termini; una declaració d?intencions i, de moment, prou. Fins que ha arribat l?hora de la veritat, i m?haig d?acomiadar de les taules de marbre, de les cadires i bancs que ja eren a mida de cada client, de les fotografies i dibuixos penjats a la paret, dels pernils penjats al sostre, de les canyes i els cafès cafès normals i descafeïnats.

Des de fa cinc, deu anys, a Sitges ens canvia tot, i ben de pressa. Ens canvia el paisatge, carrers sencers, els establiments, les botigues. Tanca portes i plega el que durant unes quantes dècades ? el període que reduïm al nostre ?tota la vida?- ha configurat la identitat física i tangible, del Sitges centre Vila. Deixem de veure el que hem vist gairebé sempre, i el que arriba té tota l?aparença de l?efímer: ara tocava granges, adès perruqueries de franquícia, entitats bancàries o agents de finques.. Tot això passa molt de pressa, massa de pressa. Ens canvia tot tan de pressa que ni tant sols som capaços d?assimilar amb un cert distànciament tanta capgiramenta. Els canvis naturals, que obeeixen a les lleis de vida, s?entremesclen amb els que comporta l?especulació pura i dura, l?escalada de preus del sòl, la voracitat dels que comercien amb tot el que és sòl urbà tingui la forma que tingui. Però quan el que desapareix, a més, és una part entranyable de la fesomia urbana local de la Vila substituïm la perplexitat i altres sentiments no tan de bon païr per la prefiguració de la nostàlgia.

Cal Xatet era, ha estat (ai, quina basarda d?escriure-ho en passat, ni que sigui en passat recent?) el meu cafè. El lloc on he triat per trobar-me amb els amics, per fer els esmorzars millors del món, el racó de taula on m?agradava desplegar els diaris i, si convenia, obrir alguna llibreta de notes. El local on hi ha passat tota mena de gent, persones que ens podem reconèixer d?una determinada manera d?entendre i de viure els cafès de poble. Hi han passat els sitgetans de tota la vida, els de totes les onades d?incorporció temporal o definitiva, els passavolants, els que es feien passar pels últims bohemis i els que ho eren, el personal de pèl variadíssim vinculat als incessants i múltiples esdeveniments del calendari de festes sitgetà, o, simplement, els que cercaven l?essència del color i del flaire local al bell mig del Cap de la Vila. El meu cafè per anar-hi a veure la gent com passa, per anar a fer un cafè ràpid a qualsevol hora que et ve de gust, per escriure-hi o, simplement, per anar pensant-hi una estona. El primer cafè on vaig posar els peus, de ben menuda, va ser a Can Gustavo, amb el meu pare, seguit del Xiringuito on el meu avi Isidro també em prenia havent dinat. El cafè que vaig triar va ser Cal Xatet.

Escriu el poeta mexicà Vicente Quirarte que ?el café es el norte de los tristes?. La frase em va agradar tant que li vaig manllevar per al meu llibre de poemes París-Viena. Per a mi, Cal Xatet ha estat un nord especial, ben igual al que tinc en altres ciutats, cafès que també són una mica el que he estat i sóc: el Greco a Roma; el Museum i el Schwarzenberg a Viena; el Quadri a Venècia; el de tota la vida que hi ha al davant de la Sorbona a París, o el Gran Cafè de Barcelona, que no era ben bé un cafè, però que per mi, durant uns anys, en va ser l?equivalent. No totes les ciutats tenen cafès com els que jo vull i m?agraden per fer-hi l?estada que acompleix la vivència d?un indret escollit. Cal Xatet pertany a aquesta mena de locals que són una part de l?ànima de les ciutats i dels pobles. Quan desapareixen, més enllà dels comiats ocasionals, les ciutats i els pobles queden una mica més buids, i nosaltres una mica més sols. A hores d?ara, no sé si he estat gaire capaç d?evocar tot el que ha estat per a mi Cal Xatet, però ja se sap que escriure també és una manera de dir adéu i moltes gràcies.

Vinyet Panyella
(Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.XII.2006)