Darrere el seu posat d’home tranquil, gairebé impassible, Joaquim Budesca viu immers en un neguit silenciós i incessant per treballar i per avançar des d’una trajectòria que, al cap d’unes quantes dècades d’acompliment, ha acumulat ofici, experiència i l’assoliment d’un llenguatge artístic personal i en contínua evolució. L’exposició monogràfica que, des de mitjans del passat octubre de 2007 es mostra al Centre d’Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú amb el títol genèric d’H2O aigua, posa de manifest la capacitat de l’artista en desenvolupar una successió d’imatges multiformes que porten el títol genèric que dóna el nom a la mostra.
La intenció no és vana. És, en realitat, i com el mateix artista mostra en diverses pistes introductòries al tema monogràfic de l’exposició, la fita actual de la seva evolució conceptual i formal a partir de la depuració de la matèria i de la forma fins arribar als seus mateixos orígens. Aquesta depuració s’ha anat produïnt progressivament des del paisatgisme sui gèneris que Budesca ha practicat al llarg dels anys vuitanta i noranta. Les marines sovint desolades d’algunes aquarel.les; les visions d’una mar on tot és força i moviment expressat per les games cromàtiques; el vaivé acompassat dels tornassols de les aigües; els líquens i les algues diluïts en la més pura essència del color, han estat els estadis previs que l’han conduït fins les fites del present. Aquesta evolució l’ha descrita Eliseu Trenc a partir d’un breu però intens estudi de la trajectòria de Budesca des de l’òptica de les grans línies evolutives de l’art contemporani.
El catàleg editat amb motiu de l’exposició que conté reproduïdes a tot color la quarantena d’obres mostrades és presentat per un article d’Isabel Coll, comissària de la mostra, en el que destaca la pintura lírica de l’artista sorgida de l’emoció i de la sinceritat. Des d’un altre vessant Josep M. Cadena evoca la infantesa i la joventut de Budesca i la seva lluita per esdevenir artista seguint la crida de l’art al llarg d’uns anys difícils en un article de lectura recomanada per comprendre les circumstàncies vitals i artístiques de més d’una generació al nostre país. La visió d’Eliseu Trenc parteix dels presupòsits crítics posteriors a la superació del debat entre debat figuració i abstracció, situant l’obra de Budesca entre els paràmetres de la poesia plàstica.
Des de que vaig escriure els primers textos sobre l’artista fins a l’actualitat la seva evolució ha estat radical. Del primer que vaig veure’n m’havia atret la capacitat evocativa i lírica d’aquells ja llunyans Cent indrets de Vilanova. Després van venir els paisatges que, a partir de visions similars de Van Gogh i de Joaquim Mir, especialment pel que fa a la vibració del color, van anar deixant pas a una expressió molt més lliure del compromís figuratiu i molt més focalitzada en l’essència dels microcosmos. El llarg cicle dedicat a les visions del mar, que, confesso, és potser el que personalment trobo més suggerent per les tonalitats líriques, per l’aprofundiment de la llum i de les ombres, perquè és un correlat plàstic d’alguns passatges musicals de Debussy, desemboca en la monogràfica on l’aigua, els vials que la configuren, les seves formes nuclears, ha ocupat la totalitat de l’atenció de l’artista.
El punt en què Budesca es troba en aquests moments assenyala la plenitud d’una determinada manera de veure el món. Mostrant les línies evolutives de la matèria que canvia i es transforma, la dimensió humana i còsmica d’un traç que, amb paraules d’Eliseu Trenc, verifica “la unitat biològica del món”. És una unitat harmònica de la que l’artista també en forma part i ens la transmet des de la seva voluntat creativa perquè, en tant que espectadors, n’ocupem l’espai que ens pertoca. Des de la pintura lírica, des de la puresa del color i des de l’harmonia còsmica i mol.lecular, l’obra de Joaquim Budesca se’ns revela com el treball pacient i convençut d’un humanista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!