La situació actual començarà a ser reversible quan, entre els propis establiments (un sector, cal recordar-ho, sotmès a una dura competència), s’estengui el convenciment que disposar d’una oferta de vins mínimament acurada és un factor que suma, per poc que sigui, pel que fa a la fidelització de clients i l’increment d’ingressos.
Des de la iniciativa conjunta publica privada, seria perfectament possible impulsar diverses mesures de difusió del consum responsable de vi de qualitat a bars i locals d’oci, sense que això hagués de comportar, necessàriament, una despesa pressupostària molt elevada.
En qualsevol cas, cal un discurs constant i sostingut en el temps que ajudi a apropar la cultura del vi al món de l’oci, amb uns conceptes a transmetre senzills d’entendre i fàcils d’aplicar.
S’acompanyen, a continuació, unes breus consideracions com a punt de partida per tal de cercar vies que permetin incrementar els nivells actuals d’oferta i demanda de vins de qualitat a bars i locals assimilats:
1. El primer pas per resoldre un problema és reconèixer la seva existència. Existeix efectivament un problema?. La demanda i l’oferta actual ja són acceptables, o haurien de millorar de manera significativa, quantitativa i qualitativament? O ja va bé així i no cal parlar-ne més?.
2. Tot i ser innegable que existeix una arrelada cultura del vi al nostre país, probablement seria molt profitós que se’n fes una avaluació actual per esbrinar l’autèntic estat de la qüestió. La impressió és que el vi no ha acabat d’adaptar-se als nous temps i ha perdut espai social. El vi és considerat, bàsicament, un ingredient que complementa la dieta alimentària, però no s’associa a d’altres moments de lleure. Fóra d’àpats, el consum de vi ha quedat pràcticament escombrat i les preferències dels consumidors en moments d’oci es decanten cap a d’altres begudes alcohòliques, com cerveses o combinats, per exemple Aquest canvi de tendència al llarg del temps probablement no hagi estat totalment espontani; si no induït, almenys en part, per la inversió en màrqueting i publicitat d’altres begudes, però també per infinitat d’influències culturals, especialment de procedència anglosaxona, on el consum de vi fins fa quatre dies era anecdòtic.
3. Malgrat tot això, existeix una demanda potencial de consumidors que podrien estar disposats a consumir vi de qualitat al bar, de la mateixa manera que ja ho fan al restaurant o a la seva llar. Però aquesta demanda cal saber estimular-la oferint una oferta que sigui adequada i atractiva.
4. Tot i que, darrerament, comencen a obrir bars especialitzats en vins, cal, en paral·lel, una oferta que tingui característiques generalitzades. De la mateixa que hi ha molt bones cerveseries, però la cervesa es troba arreu, fins i tot al xiringuito de la platja més remota, el vi no ha de quedar reclòs en petits guetos, per molt confortables que siguin, sinó que ha d’aspirar a una presència generalitzada.
5. És indispensable fer un vestit a mida, adaptat a les característiques de cada establiment, atès que les característiques de l’oferta han de poder ser, també, absolutament variables.
6. A la immensa majoria d’establiments, no existeix ni és possible comptar amb la figura d’un sommelier o d’una persona amb una expertesa prèvia. Per això seria desitjable que la resta del personal tingués unes nocions (ni que siguin elementals) de com s’ha de tractar el vi: des de com s’enceta una ampolla o com s’ha de tapar una vegada oberta, a com se serveix el vi (tipus de copa, temperatura de servei), o una mínima informació sobre el vi mateix que s’ofereix al client.
7. Des de l’administració pública, en col·laboració moltes vegades amb entitats privades com gremis i associacions de comerciants, DO’s, o mitjans de comunicació, seria possible promoure diverses accions de promoció sense que hagi de comportar, necessàriament, una despesa econòmica molt quantiosa.
Entre aquestes possibles accions, es podrien assenyalar les següents:
– La més immediata i urgent, l’elaboració i difusió d’un recull de consells i bones pràctiques adreçat a bars i locals d’oci, amb informacions que permetin millorar la qualitat del servei.
Unes recomanacions que, òbviament, s’han d’ajustar al perfil i les característiques de cada establiment, i no a l’inrevés: no és el mateix un lounge, que una hamburgueseria, que un bar granja, etc.
– L’organització d’actes de sensibilització adreçats a empresaris, o cursets pels empleats del sector perquè rebin una mínima formació sobre el tractament del producte.
– Promoure una operació pilot, aglutinant un grup inicial d’establiments interessats (ni que fossin només 50 o 100) que es comprometin a participar en una campanya d’implantació de bones pràctiques, i que podrien rebre un distintiu que els identifiqui.
D’una experiència així, es podrien extraure conclussions molts interessants sobre les conseqüències i rendibilitat pels establiments participants, a banda de fer taca d’oli.
8. En qualsevol cas, cal un discurs constant i sostingut en el temps que ajudi a posar en contacte la cultura del vi amb l’oci. Sense esnobismes ni rigorismes innecessaris, amb unes idees a transmetre senzilles d’entendre i fàcils d’aplicar.
En definitiva, l’objectiu seria que, en un nombre cada vegada més elevat d’establiments, es puguin degustar vins de qualitat suficientment contrastada (entre dos i sis referències ja seria un enorme pas endavant), que l’oferta estigui ben anunciada (seria suficient amb una simple pissarra on s’escriguin amb guix els vins disponibles), amb una certa rotació i varietat de marques (canvis mensuals o trimestrals), i sobretot, que se serveixin d’una manera apropiada. És una utopia? Si les coses es fan bé, per què no?.