BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Reflexions
després del funeral de Xirinacs

El futur de
Catalunya (suposant que Catalunya tingui futur) estava aquest matí a Santa
Maria del Mar. Dic el futur com també podria dir el passat, però sobretot el
present. M’explico. Bé, necessitaria un llibre sencer per explicar-me.
Intentaré fer-ho curt.

La Catedral
del Mar plena de gom a gom. Mitja hora abans ja no t’hi podies asseure. Un matí
fantàstic: primer una hora i mitja de sauna i, després, una bona dutxa freda al
Fossar de les Moreres. Perquè havia de ploure. El cel català també ha plorat
Xirinacs.

El Senyor
donarà la pluja,
i la nostra terra donarà els seu fruit[1]

Milers de persones. Jo m’he situat davant de
tot. El primer que m’ha sobtat és veure polítics. Pensava que no hi
serien. Al Felip feia una estona que l’havia avançat mentre travessàvem Alella;
jo amb la moto i ell amb el 4 x 4 fosc. No esperava trobar-me’l a primera fila.
Rere seu, Carod, president en funcions (mentre l’altre sigui al pueblo).
A tercera fila Portabella (molt suat) i la Camats

Ni rastre dels sociates. El Telenotícies migdia de la nostra ha
considerat més important el terratrèmol del Perú i la pantomima del
Nadal i el Carod fent veure que pinten alguna cosa en no sé quina
comissió per a solucionar el tema de rodalies. TV3 ha parlat del funeral en
tercer lloc i rapidet rapidet, molt de puntetes. Vilaweb[2], en canvi, chapeau!

M’he passat la cerimònia mirant Carod a la
cara (la té duríssima). Ell només m’ha mirat un moment…

També he vist
per allí l’Oriol Junqueras

Després de la comèdia religiosa, ha arribat
el moment de la veritat: els parlaments i els aplaudiments. Més de cinc
minuts aplaudint! Molt emocionant la sortida de fèretre cap al Fossar. Aquí
teniu més fotos…

Ja fora, mentre cantàvem Els Segadors, s’ha
posat a ploure de valent. Han portat les despulles d’en Xiri al Memorial 1714
perquè la gent li pogués retre el darrer homenatge tot signant al llibre de
condol.

A la porta m’he trobat l’amic Enric Borràs[3] amb el seu inseparable
gaiato i la gravadora…

En aquesta foto de Jordi Salvia
surto jo amb la càmera a la mà…

Ara vénen les
reflexions.

1. Si
   Xirinacs és un model a seguir per al nostre poble ("Avui la meva
   nació esdevé sobirana absoluta en mi"), aleshores el destí
   del poble català és el suïcidi col·lectiu?
2. La
   barreja de religió i política ha estat nefasta al llarg de la nostra
   història. I encara dura la cosa. Aquest matí, durant la cerimònia, he
   sentit nàusees davant el tuf montserratí. Potser en el segle passat no hi
   havia una altra forma de lluitar, però ara cal desempallegar-se’n el més
   aviat possible. Religió = passat. Cal fer política, i política de la bona,
   si volem tenir algun futur.
3. No
   m’agraden els místics. Xirinacs era un místic amb entusiasme infinit.
   Necessitem tècnics, economistes, enginyers, advocats, etc., però no
   místics. Necessitem gent assenyada que treballi seriosament per
   l’alliberament de la nostra nació. D’arrauxats ja n’hem tingut prous.
4. No
   sóc gaire optimista. El Fossar de les Moreres és un espai massa petit.
   Caldria omplir, almenys, el Nou Camp, el Palau Sant Jordi o Passeig de
   Gràcia. A internet vivim en una bombolla irreal. Malauradament, el
   catalanisme virtual no té res a veure amb el del carrer.
5. Felip Puig i Carod. CiU + ERC. No
   hi ha una altra sortida. Montilla no és Catalunya, sinó la vergonya de
   Catalunya.

L’última foto que he fet, xop del tot, ha estat a aquest nen
que cantava Els Segadors…

Malgrat tot,
encara hi ha esperança. Gràcies pel teu testimoni, Lluís Maria. No et decebrem.