La Venjança del Negre de Banyoles

Una història per a escagarrinar-se

1.2

0

La conversa entre els guàrdies civils i els homes del port no va durar gaire massa. Probablement van intercanviar una mica d’informació factual i necessària per a la tasca, i de seguida es van posar a la feina. Era l’hora de carregar l’embarcació.

El Guifré només havia vist la cara de la meitat dels individus, i volia saber més abans de passar a l’acció. El grup d’homes, però, es va dirigir cap a les grues i els contenidors. Si no volia perdre contacte visual, el Guifré havia de trobar de seguida un altre punt de vigilància. Sobretot, necessitava identificar l’embarcació. Un cop identificada, tindria temps d’anar a buscar la seva llanxa i seguir-los. Llavors haurien begut oli.

Va caminar ajupit i va observar el terrat del bloc de pisos adjacent. Era més baix. En una altra època hauria saltat sense dubtar-ho. Va contemplar les seves opcions. Entre dos i tres metres de distància. Uns tres de desnivell. Merda. No s’atrevia a fer-ho. Podia baixar i tornar a pujar, però vés a saber quantes coses es perdria. Ets vell, Guifré.

Disposat a fer servir les escales, va tornar a la porta del terrat. Amb la mà a la maneta de la porta, es va aturar. El soroll de les onades i cotxes que passen de tant en tant. Va llençar una última mirada a la barana del terrat. “Que collons”, va pensar. I va engegar a córrer amb precisió cap al precipici. Les dues últimes passes sempre són les més importants: una llarga, que no malgasti gens de velocitat, que baixi una mica el centre de gravetat, i una de curta, i amunt: el peu dret sobre la barana, i un impuls brutal per projectar-se.

Tot el seu pes va descarregar-s contra els seus genolls, va posar les mans a terra, va absorbir l’impacte amb una tombarella. Havia arribat. Les accions no menteixen mai. EL terrat era una mica més gran que l’altre, però no tenia barana. Era suficient per millorar l’angle d’observació, encara que el deixava més exposat. Tot i així, la nit seguia jugant a favor seu. Tal com esperava, els homes eren parcialment visibles en el seu vaivé entre els contenidors i l’embarcació. No va necessitar veure la matrícula per identificar-la: era una Rodrigo T101. L’única que servia aquelles costes. Era una llanxa de rescat de la guàrdia civil.

-Que fort.

Amb el petit telescopi podia veure bé les seves cares. Un guàrdia civil era jove i no les tenia totes. L’altre feia cara d’home de confiança. El tipus de cara que el Guifré intuïtivament no trencaria d’un cop de puny. Semblava un home raonable. Tenia les espatlles amples i lluïa una barba negra i arrissada. Al coll hi portava una targeta identificadora blanca i blava, que el Guifré va reconèixer com un passi de la policia portuària. Era així com aquests pirates havien entrat al port. Estava a punt de desrapar-ne una de grossa. El guifré va palpar la butxaca interior esquerra per treure’n la gravadora i prendre unes quantes notes, quan un so esfereïdor va paralitzar l’aire.

Sirenes de policia. Els malparits del port van amagar-se com conills i un d’ells, segurament molt ignorant, va treure una arma. L’home de la barba, que devia ser l’únic amb sang freda, va córrer cap al seu cotxe i va donar instruccions a crits al jove, que va apagar els llums de l’àrea de càrrega. Això va preocupar el Guifré: amb els llums apagats, podrien veure la seva silueta contra el cel estrellat. Va aplanar el pit a terra.
El Guifré sabia, pel so de les sirenes, que no s’estaven apropant. Això no era necessàriament una bona notícia. La quantitat de sirenes era inusual. Se sentien de tots els racons de la ciutat. Totes les patrulles estaven essent mobilitzades. Efectivament, el tipus de la barba devia rebre instruccions similars, perquè va cridar el seu col·lega, va donar ordres als ignorants del port, i va marxar amb el tot-terreny de patrulla a tot esperitat.

Era l’hora de tornar a la moto, els traficants podien esperar. Era certament possible que carreguessin el vaixell i salpessin aquella nit, però seria difícil fer-ho sense els còmplices de la guàrdia civil. Ara les prioritats havien canviat. El Guifré va buscar la porta de sortida amb un gest violent i no en va veure cap. El terrat estava pelat com el sostre d’una gasolinera.
“No”.- va dir-se.
Va córrer cap a l’altre costat d’edifici i va mirar a baix: allí estava la seva moto, i alguns veïns sortien als balcons encuriosits pel rebombori policial. Aquell terrat no tenia cap sortida visible, i els veïns estaven massa desperts.
“No, no, no!” – va dir-se.
Va adonar-se que s’havia posat ell solet en una ratera. Sabia el que venia a continuació i no volia perdre-s’ho de cap manera. A la ciutat de Melilla la guàrdia civil només es mobilitza per una raó. I mai havia vist totes les unitats en marxa. Sabia cap a on anaven, i sabia que hi trobaria el cabró de la barba.
“Ets estúpid, Guifré, Merda”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1.1

0

Aquesta és una història difícil, però que demana ser explicada. Comença amb el Guifré, a tota velocitat, preguntant-se: “¿Sóc un feixista?” No era un home procliu a la reflexió, així que es va estranyar de descobrir-se passant revista a les coses que havien dit d’ell.

Potser una intuïció d’esdeveniments funestos, una sospita de mort l’havien portat a la melancolia. Però no va deixar que aquests pensaments de nena el distraguessin de la seva feina. El semàfor es va posar verd i l’aire va començar a bufar contra el seu pit. Un pensament amic, que sempre el reconfortava, li va venir a la memòria: les paraules són vagues, però les accions precises. Va accelerar.

Va aparcar la moto a l’ombra d’uns contenidors, lluny de la llum groguenca de l’únic fanal que es veia. Un televisor bramava des d’un dels pisos de la planta baixa. Se sentien veus de nois joves fent gresca després d’un llarg dia fent el gandul al port. El Guifré els va contar intuïtivament; eren quatre, probablement ebris. Es va esmunyir cap al carreró sense nom entre dos edificis i va buscar una porta d’accés a les escales d’emergència.

Butxaca inferior dreta de l’armilla multiusos: pistola obrepanys. Pràcticament silenciosa, quan funciona correctament és capaç d’obrir un pany convencional en pocs segons. Encara lluïa l’enganxina que la identificava com a bé immoble dels Mossos d’Esquadra. El Guifré va introduir el fibló dins el pany i va notar el lleu moviment de sis o set ressorts pujant al seu lloc. Va carregar la molla i va pitjar el gallet. No va funcionar. A vegades falla si el pany està poc usat o rovellat. Ho va tornar a provar, i va tornar a fallar.

Els joves al tercer pis feien xerinola. Nivell d’alcohol en sang superior a 2.5. Potser no calia ser tan discret. Aprofitant les riallades, un cop d’espatlla va fer retronar tota la porta. No la va obrir, però en va revelar la feblesa. El cop va ressonar cel amunt, seguit per un silenci. Les riallades no reprenien. “Vinga, foteu xivarri, cabrons”, va murmurar el Guifré. Quan van remprendre la gresca, li va propinar a la porta una puntada de peu. Va cedir dòcil sota el pes de la seva bota reforçada. Els joves encara reien. La nit sempre és amable amb el Guifré.

La porta va quedar mig oberta, alguna cosa n’impedia el moviment. Segurament una pila de runa. El Guifré hi va haver de passar de costat. Passar per llocs estrets no era una de les seves fortaleses. Va pujar fins al terrat sense més complicacions. Tenia encara força temps.

Butxaca superior dreta de l’armilla multiusos: telescopi infraroig portàtil. Com havia previst, des del terrat va aconseguir unes vistes magnífiques del port. Les onades ofegaven la gresca abjecta del balcó veí. La brisa era agradable, bufava cap al mar. Des d’un minaret proper es va sentir la primera entonada de l’ixa, el prec de nit. Eren just passades les deu.

El Guifré va resseguir el moll metòdicament. Sabia que una barca havia de sortir aquella nit. Normalment les barques no s’esperen mai carregades al port; com a mínim no ho fan quan porten certs tipus de mercaderia. El Guifré, en aquests moments, n’ignorava la naturalesa exacta. Com sempre, treballava amb informació dispersa, recollida de diverses fonts poc fiables, que s’havia de sumar i filtrar. La seva millor aposta era que algú, en algun moment d’aquesta nit, carregaria una barca.

No hi va haver moviment durant els primers tres quarts d’hora d’espera. A les 10:44 algú va arribar amb moto i van sortir un parell d’homes d’un cotxe que ja hi era, al peu de les grues. Els tres homes es van posar a parlar. La llum del fanal que els il·luminava també els impedia veure el Guifré. Inconscients, interpretaven el seu petit teatre a la llum dels focus. Un tombava amunt i avall i dirigia mirades furtives a la dreta, fora del camp de visió del Guifré. Amb el petit telescopi li arribava a veure les faccions. Semblava inquiet. Allí a on mirava hi devia haver la barca.

A les 11:35 va arribar un tot terreny. Al Guifré se li va glaçar la sang. El vehicle era blanc i verd, un model inconfusible. Portava apagats els llums del capó, però el disseny i els colors no admetien interpretacions ambigües. Era un vehicle de la Guàrdia Civil, i ho hagués endevinat qualssevol mort de gana. Però els homes del port no semblaven pas espantats per la intrusió. Al contrari, van saludar els dos guàrdies amb familiaritat mentre aquests abaixaven les finestres.

—Fills de puta, no arribareu sencers a la meva terra — va dir-se el Guifré.

Publicat dins de General | Deixa un comentari