No li menja la llengua el gat

Amb tota la bona intenció, però fruit de la
més complerta ignorància, aquella que ha contribuït des de la indulgència – això
sí, “amb el cor a la mà” – als genocidis més exterminadors…

I és que he trobat molta gent
així per aquest món, dins l’estat polític al que som cercats (l’espanyol), que m’ha
preguntat seriosament: Que si realment pense en un altra llengua que no siga el
castellà? Que si això és possible? Que si no estic traduint cada frase en
parlar en català amb el meu company?

Que sí senyor, que més que possible és una realitat més enllà dels murs del seu
cap etnocèntricament condescendent; que sí senyora, que hi ha vida més enllà
del monolingüisme erm que practiquen vostès. Perquè li diria més, els nostre
avis, no és que tenen la capacitat de sentir en la seua llengua, sinó que a més
no saben o sabien parlar la seua. L’entenen,
la respecten més del degut (pel que ara podem comprovar), però aquesta és la prova
de què sinó tenim una figura política real que administre la realitat i
riqueses existents, a cop d’ignorància potenciada i promoguda enèrgicament,
desapareixerem.

Perquè, saben que acaben pensant vostès… que
“lo nostre” és punyeteria, que tenim ganes d’emprenyar amb aquests temetes… Miren,
senyor i senyora, que els nostres avis la seua llengua única (vol dir fins fa
quatre dies) era el català, ho entenen? No es tracta de dir NO a la llengua
castellana, és que vostès diguen Sí a l’evidència d’una riquesa que no li han de
tindre por, senyor o senyora, que no li menjarà la llengua el gat…

La majoria de nosaltres ja parlem dues llengües, hem
après de noves, la tercera amb la segon sempre serà més fàcil, no veí nostre?

Els nostre pares, alguns d’ells vinguts de
terres al sud, de l’oest, de la castella més pura o d’altres indrets, han après
el català, molts d’ells sí, i ara el parlen com a llengua pròpia, el respecten
i l’estimen, han crescut culturalment, s’han adaptat i entès un lloc més en
profunditat, integrant-se també a través de la llengua. I això sempre al marge,
no de què la gent de l’estat espanyol en general (evidentment també gent de
dins els països catalans) el conega més o menys – que seria el més normal per altra part- , sinó que senzillament el respecte i l’aprecie
com a existent.

I ara ací és quan va una crida – el més pura i marxosa possible (perquè tot lo món balle a ritme de música caribenya o es delecte en l’arrel més pura de la música ètnica) – a las gentes del mestizaje, del rollete guai, d’aquells que s’omplen la boca amb els valors de la diversitat.

Per acabar, On anem sense ús social de la llengua?, però
també: on anem sense una realitat política?, administrativa?, dels mitjans de
comunicació?, de la tasca educativa (dins les aules i de la societat que li cal
tan o més rebre certs valors)?, on anem sense el reconeixement real i aplicat de la nostra
llengua?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *