Aquests dies assístim a reflexions sobre el model de convivència a la Gran Bretanya, com a conseqüència dels atemptats terroristes de Londres. N’hi ha per a tots els gustos, des d’els que diuen que és el millor, destacant la llibertat de costums i de cultes fins a comparar-lo al francès. Les dues societats, la francesa i la britànica, tenen històries diferents i de problemes sempre hi ha hagut. Els britànics estan orgullosos del seu seu sistema i tenen raó, poden sentir-se, durant molts anys la societat pluricultural ha funcionat relativament bé. La procedència dels immigrats, majoritariament de les antigues colònies britàniques, tenen en comú la llengua anglesa i això a potenciat la comunicació. Per altra banda els diferents barris de les ciutats britàniques, han crescut subbarris de les diferents étnies amb les seves costums, creences i formes de viure sense gaires canvis.
L’origen paquistenès dels presumptes autors autoimmolats pels fets del 7-J, és molt curiós. Són ciutadans britànics, nascuts allà mateix, integrats a aquesta societat pluricultural, no són uns recents arribats en periòde d’adaptació. Què ha fallat?. Potser han mancat moltes petites coses, sense importància visual, els subbarris de les grans ciutats, perquè no s’ha produït el mestissatge?. La democràtica societat britànica, la tradicional i hipòcrita, com la resta de societats velles i tradicionals europees, amb la societat del benestar social com a bandera d’acolliment, han fallat.
Ens hem de replantajar moltes polítiques fins ara desenvolupades a Europa, després de la segona guerra mundial i la caiguda del mur d’acer.
Potser haurem de repassar el què hem fet fora d’Europa, durant segles i segles i també mirar i estudiar el sistema econòmic vigent al planeta.
Necessitem nous idiòlegs i nous pensadors, per canviar, si és que tenim temps per a fer-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!