Sóc al bar de nàufrags, la meva veritable família. Els únics que em deixarien 10 euros per comprar el pa…
Sort que també són cíber, perquè la pantalla ha fet el cuec. Les desgràcies no vénen totes soles.
Anem a pams.
Jo ja havia penjat el material i em disposava a planxar perquè la meva filla compareix divendres, i el seu llit acumula la planxada que no sempre puc enllestir puntual. Avui ja no tenia escapatòria.
He obert i he oratjat: que entràs el sol per les finestres, que se n’anàs l’aire enxubat.
Toquen els vidres i són dos homes uniformats de servei tècnic. Diuen que vénen a revisar la instal·lació del gas.
Jo els faig entrar per mostrar-los que estic al corrent de revisions. A la gelera hi ha l’autoadhesiu de Repsol vàlid fins el 2010. Els ho enseny perquè no és la primera vegada que uns que es fan passar per subcontractats de Repsol m’estafen. Els dic que no revisaran, tret que Repsol em truqui. Em diuen que Repsol no em trucarà. Els dic que i tant que em trucarà, quan ells els diguin que m’he negada a revisar. I no m’estic de dir-los que l’estiu passat uns que es feien passar per revisors i que també anaven ben uniformats em varen afaitar devers 80 euros, entre gomes, reguladors i no sé què. Els dic que sóc la primera a voler que cameva no faci un tro, i que la seguretat és primordial.
Se’n van.
Pos un missatge al meu home que hi torna a haver falsos revisors de Repsol per Can Pica, però que no puc avisar perquè la pantalla m’ha petat.
Avís a les amigues amb el mòbil.
Duen un certificat i quan vaig a posar mà a la cartilla del banc, que sempre està damunt la taula del menjador amb els doblers travats, veig que no hi és. M’agafa garrotillo. La cartera em dóna el número dels municipals. Els municipals em diuen que truqui a la guàrdia civil. Truc al meu home que anuli la llibreta. El 092 em diu com és que deix entrar la gent. Li dic que per a mi, d’entrada, tothom és decent fins que no es demostra el contrari, però que m’ha passat altres vegades que els revisors de Repsol no han estats decents.
“Ah sí? Le ha pasado otras veces?”
Ja m’han posat l’etiqueta.
Arriba el meu fill petit i va a aclarir-ho.
Els municipals li diuen que aquests dos revisors descrits per mi (un al·lot jovenet mulato i un home que té més de seixanta anys) no són farsants, sinó revisors legals.
Idò si són legals, com és que Repsol no els ha passat l’arxiu, on consta que estam revisats fins l’any 2010.
Vaig al banc feta un cromo.
Em donen 15 euros per anar a prendre cafè (el meu home n’havia deixat 18).
A casa, damunt una caixa antiga on anava component la planxada, hi he trobat la llibreta buida, sense els 150 euros que hi havia (aproximadament).
Ara ja pas de telefonar al meu home. Pas de la planxada i pas de tot.
Sóc al bar de nàufrags perquè tenc por de tenir un amago.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Després de prendre una copa en el bar de nàufrags, ja he vist que finalment, l’amago no ha aparegut i tot ha estat una història d’aquestes de bon final … perque ens hem près la copeta, hem petat la xerrada i que els aprofite …
(Ahir la “Registres” també planxava …). Estimada Xesca, no ens dius tota la veritat, en què has gastat els 150 euros?, i com els pogueres estalviar?. Ets una mestra de la narració, escriptora polièdrica. Una abraçada.
Bé, en aquest bar de nàufrags li hauríem de fer una menció honorífica, és una mena de casa de misericòrdia, com la poesia d’en Margarit. T’imagino dalt d’un escenàri… el que tu contes és per representar de bon de veres.