L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

                                    
8

QUASI TOTS AQUESTS centenars de xalets que de l’1 de maig
al 31 d’octubre solem tenir ocupats al 100 per 100, havien estat segones
residències, i tot d’una que ens els duien perquè els llogàssim, descobríem que
tot hi estava organitzat en funció de l’estil de vida que els propietaris
menaven els darrers temps d’estar-hi: els temps en què se n’havien afartat, del
seu xalet; els temps en què l’havien hagut d’abandonar. Tots els abandons d’una
casa que s’hagi construït o reformat amb totes les il·lusions del món i amb
tots els sacrificis del món, tenen el mateix origen.
           Tot d’una
que hi entrava, jo ja coneixia com era que n’havien acabat desertant. Una sumària
inspecció a les parets, per començar, em revelava que no hi havia cap quadre
ben posat enlloc, tret de la mitja dotzena que estaven en un lloc indiscutible,
penjats quan muntaren la casa amb un equilibri, una harmonia i una sèrie
d’espectatives ja defraudats. Hi ha una forma senzilla d’equipar l’habitatge
que parla de la felicitat dels qui no han de projectar ni els seus deliris ni
les seves il·lusions per les parets; la història principal és la que viuen
ells, no la que consignen les mitjanades. Com a mínim, els quadres que penjaren
en la il·lusionada estrena del nou habitatge solien estar centrats, car algú
havia amidat la distància entre dues portes abans de penjar-los, i també havia
tingut molta cura en la distribució de les cadires i la resta del mobiliari
bàsic. Era el que m’agradava de la casa de vostès don Marçal, aquells dos
barrals perennes amb un manat d’albons i aquells cards secs que cada any donya
Mariana feia espolsar amb un pinzell a n’Àngela, els dos balancins un en cada
banda de la foganya i les mateixes cicas que eriçaven el pedrís. Això sí: una mica més altes. Només
s’hi sumaria el moble de prestatges i de calaixos amb escriptori enmig, per a
quan vostè es decidís a mirar tots els diaris i les revistes que parlaven de
l’accident de n’Agustí. A diferència del que s’esdevenia a les cases dels
nostres futurs clients, els quals amb el discórrer del temps havien afegit uns
altres quadres al conjunt inaugural en unes circumstàncies notòriament
diferents, quan ja no els quedaven energies o il·lusions per reconsiderar la
composició primitiva, ara afectada pels revolts tronats de l’insòlit farbalà
que inesperadament i inoportuna els anava envoltant; una línia sinuosa de
desperfectes semblant a la que tracen les restes d’un naufragi quan la marea
els empeny cap a l’escullera o en diposita els escorrims sobre una platja
envaïda per successives onades de brutícia. I quan no eren els quadres, eren
unes altres coses, les que m’assetjaven gairebé sempre, a totes les cases que
em disposava a llogar.
           Moltes
vegades em feia l’efecte que es muntaven la segona residència amb les deixalles
de la primera, la de quan varen fondre els seus alens dins una sola bombolla: més tesa i més emocionada, però tan contràctil, tan hospitalària, que la veien florir suaus corol·les superposades a l’estampa del cel amb una gràcil lleugeresa d’un cap a l’altre de la badia, amb aquella plasticitat que només les ganes d’avenir-se saben figurar, ben lluny, encara, de suggerir les detonacions o els esclafits que dipositaven entre les meves mans la bufeta buida que havia fet de carcanada dels seus vols nupcials. Podia no ser tan trist i tractar-se d’una refundació, d’un tornem-ho a intentar. Només que quan la família es
refundava, quan es volia renovar sobre unes bases corcades, febles, sobre la
mateixa estructura que l’havia feta caure, llavors, no eren a temps de comptar
les ensopegades. És com si vostès haguessin duit el llit de n’Agustí perquè
tanmateix a la casa de Palma ja no feia falta. Tampoc no en faria a la de
Tarrella, si és per això, valia més comprar-ne un altre o destinar a saleta
d’estar allò que havia estat un dormitori. Per contra, alguns clients nostres
volien salvar l’esperit inaugural, allò més bo del principi, allò innocent i no
rebregat, retirant les coses usades i posant-ne de noves, com noves eren les
que havien posades quan s’hi varen instal·lar: tot de trinca. Però generalment
no era així; arreglaven una finca per poder-hi dur una cadira que els feia nosa
a la casa on estaven tota la setmana. Tampoc no s’havien pogut desfer d’aquells
sucadors de fruites que es varen posar de moda fa devers deu anys. Sé que vostè
hauria preferit sucar les taronges així com el veia sucar la llimona al Celler
Sa Premsa quan li servien una ració d’arròs sec: esprement-la dins el puny
clos. Sempre, en posar els peus en un restaurant, enyor obsessivament tornar veure esprémer
llimones estretes dins punys. No sé si el celler Sa Premsa encara existeix o
si ja està jubilat i no faig comptes d’anar-ho a cercar perquè no vull remoure
la tristesa que sempre em du l’evocar-lo a vostè, tanmateix no podem detenir la
inèrcia destructiva del tren sense parades sempre cap endavant, per meravelloses que siguin les descobertes que facem a les andanes que travessam a la màxima velocitat.
           Vostè no
hauria introduït mai uns ormeigs de colors tan difamatoris a caseva, i donya
Mariana encara menys. Per això li dic que no pot afigurar-se la gosadia amb què
s’atreviren a tintar les carcasses dels petits robots domèstics, deu fer devers
deu anys. Tot d’una que els serveis que prestaven foren desdramatitzats i el
brunzit de la fruita desintegrant-se a una animalada de revolucions va començar
a ser normal i corrent, es varen posar a treure electrodomèstics de colors de
jugueta per a infants. Jo vaig tenir una torradora de pa del mateix groc canari
d’un poalet de platja que quan na Rafela el m’encapillà de la finestra del
Tamarisco estant, em va quedar ajustat al cap, a la guisa d’un bonet de moro. I
per mor d’això, fins que no vaig desnonar aquella torradora no vaig poder fer
torrades sense dur-me les mans al cap per si de cas encara hi duia el poalet
clavat. Ja no en tenien prou amb què encalentir-se el cafè amb llet amb un
microones fos natural: el microones, la liquadora, la cafetera de filtre, havien
de ser ‘éssers inferiors’. Eren els nostres subordinats, els nostres esclaus.
Els havien de fabricar poc seriosos, saltimbanquis, mal vestits, infantils,
còmics, pallassos. Havia de semblar que
els serveis que ens prestaven no eren res que requerís un aspecte seriós, només
un joc d’infants. I les batedores elèctriques varen perdre la solemnitat que el
blanc litúrgic o hospitalari els havia conferit sempre i començaren a aparèixer
amb una vena humorística. Però els titellaires cansen, si hom ha de veure teresetes
cada dia a totes hores. I de mica en mica, en reformar la cuina del domicili
conjugal, aprofitaven per desterrar els robots de coloraines a la casa dels
caps de setmana i així, com a mínim, no els haurien de veure tanta estona.
Supòs que també era consolador que l’estri quedàs allà enfora, quan havien de
tornar a la dura realitat de la feina. La perspectiva del dilluns no és tan
ombrívola si t’alliberes d’una capoladora de carn verd pistatxo. Sent ràbia i
impotència quan pens que vostè no haurà copsat que és més fàcil extirpar-se un
tumor maligne que desfer-se d’una sucadora de plàstic vermella, però li jur que
era per això que els propietaris de xalets n’acabaven ben assaciats.
          A tots els
que acudien a nosaltres amb una casa per llogar-la, jo sempre els deia que
empaquetassin tot el que no fos posat el mateix dia de l’estrena. Partint
d’aquesta base, allò sens dubte encara sobrer podria ser retirat amb un sol
viatge de furgoneta, amb una mica de sort. No caldria fer venir el camió-grua
que tenim per a les obres de reforma i manteniment. Si els propietaris en
volien treure un bon lloguer, havíem de compondre les coses de la manera que
als arrendadors que ens convenien els agradava de trobar-les, que era, més o
menys, la mateixa sempre i pertot. Vostè tot d’una m’entendria si li digués que si
ensopegàvem un individu al qual un xalet o un apartament que no estava ben
equipat el satisfeia, allò era senyal que no ens convenia per client. Podia ser
un pròfug que, com hi anava a amagar-se, evitava cridar l’atenció. A un que si
a la cuina no hi havia aigua calenta no reclamava, era millor deixar-lo córrer.
Havien de protestar, havien de reclamar, havien d’exigir no tan sols una cosa
tan òbviament necessària com l’aigua calenta, sinó un grau de confort que, per
anar bé, millor que inclogués comoditats que fins i tot els propietaris de
l’immoble haguessin considerat prescindibles. Vostè ja sap que el patrimoni que
es crea a base de privacions sempre és insignificant, i si no, pensi en na
Rafela quan remenava els galindons a les ordres de madò Francisca. Fregant
trespols en posició quadrúpeda no poden aixecar ni un pam de vela mai. No pot
imaginar-se el que va costar persuadir el propietari d’una casa a foravila que
ara em passa pel cervell (només la volia llogar per temporada) que a la cuina
hi instal·làs un rentaplats. I sap per què va costar tant? Perquè a caseva no
en tenien. M’ha de creure don Marçal si li dic que he ensenyat de viure a la
gent de Tarrella. No li he de recordar que a tots els apartaments que he
escripturat jo, inclosos els més senzills vorera de platja, per descomptat que
hi ha rentavaixelles. Davant meu no s’hi pot posar ningú, en qualitat de
client, que no estigui disposat a viure amb les màximes comoditats. Vostè ha
d’entendre que se m’encenguin totes les alarmes quan la resignació d’un
llogater fa acte de presència per untar les frontisses d’un contracte injust.
Moltes vegades he detectat les deficiències en el mateix moment en què el
llogater m’havia dit que els acceptava. Pensi que jo no puc revisar
personalment tots els habitatges i m’he de refiar d’un servei de manteniment
que durant anys no ha funcionat. No puc tenir gent resignada davant meu. Poden
estar molt malament, però no han d’haver perdut l’ambició o la capacitat de
rebel·lar-se. M’estim més que m’enganyin que no veure que es rebolquen amb els
pixats al ventre. Que no exigeixin uns serveis imprescindibles per mantenir, no
tan sols l’higiene i l’endreç, sinó un cert grau de dignitat i fins i tot de
confort, sol esser l’indicador que m’avisa que no cobraré. En conseqüència, a
Ruraltur, per gestionar-ne el lloguer, no acceptam cap habitatge que no estigui
ben equipat o que sigui de renda baixa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!