nou manifest
dels expansionistes pancastellanistes que volen imposar la seva llengua al
nostre país. Quan me’n vaig assabentar, ja passada la nostra festa nacional, no
tenia clar si fer-ne cap menció o no, perquè són uns plastes i no mereixen que
els donem el protagonisme que cerquen, però ja n’he vistes tantes reaccions que
no me’n puc estar de fer el meu article sobre aquest exabrupte dels
colonialistes de sempre.
Llegir el manifest és fer un exercici que em
provoca sensacions que es mouen entre el masoquisme (mereix tot un esforç
arribar fins al final!) i la necessitat de no deixar sense resposta tanta mala
bava vestida de pressumpta intel·lectualitat hispànica. Parteixen del
reconeixement que el seu pronunciament no es deu a cap preocupació cultural, ja
que no consideren que la seva llengua estigui en perill i la veuen més forta que
mai, sinó d’una inquietud política: defineixen el seu idioma com a
“llengua principal de comunicació democràtica”. En algun lloc que ara
no trob he llegit un lament pels pobres alemanys, francesos i anglesos, que
estan mancats d’aquest instrument principal de democràcia que és el castellà. Es
d’agrair una mica de sinceritat, com a mínim ja sabem que parteixen dels
plantejaments que el lingüista madrileny Juan Carlos
Moreno defineix sense embuts com a nacionalisme lingüístic.
I és que
els seus fonaments són els que ja sabem, i com sempre es contradiuen a ells
mateixos. Examinem-los un per un:
Primer diuen que totes les altres
llengües oficials a l’Estat també són espanyoles i que mereixen protecció com a
patrimoni compartit, però en cap cas es preocupen de definir quines mesures
proposen ells per fer efectiva aquest protecció. Per ells açò és pura retòrica
per quedar bé, perquè el que els interessa de veritat és LA SEVA llengua, i no
la nostra, i per a la que reclamen la primacia sobre totes les altres, insistint
en els valors universals intrínsecament democràtics que implica la llengua
castellana i la seva cultura. Deu ser que les altres llengües i cultures
representen valors dictatorials, d’imposició i de limitació. Aquests es devien
creure aquelles paraules de l’actual rei Borbó que el castellà mai havia estat
llengua d’imposició, sinó de trobada. Segur que el nostre exdirector general de
política lingüicida, en Miquel
Melià, que deia que demanar l’obligatorietat del català és com ser un
terrorista hi deu estar d’acord, amb aquesta tropa. El món al revés!
El
segon punt de partida també és dels bons, diuen que són els ciutadans els que
tenen drets lingüístics, no els territoris ni menys encara les llengües. I de
què parlam llavors? De drets de les persones o de complir la legalitat d’un
territori? Perquè si el que pretenen és canviar la legalitat als Països Catalans
per reconèixer uns drets dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en una
llengua que no és la pròpia d’aquest país també ho podríem reconèixer a la resta
de ciutadans de la Unió Europea, de la que formam part i en la que totes les
llengües dels Estats membres són oficials a la Unió. I per què no també als
magrebins, pakistenesos, xinesos…? També són persones no?
El tercer
punt parteix precisament de la suposada imposició de la nostra llengua pròpia en
l’ensenyament i l’administració. Com si a Castella no imposin el castellà i a
França el francès. Però és clar, ells es pensen que com que el nostre país és
una extensió de la Gran Castella, es pensen que la llengua de Castella aquí es
troba a casa seva. I no senyor, el castellà aquí és una llengua imposada per la
força de les armes, per la força de les dictadures militars i per la força d’una
Constitució nacionalista, excloent i aprovada sota l’amenaça latent de l’exèrcit
després de 40 anys de feixisme. Res més.
I finalment el punt quart, del
que només cal destacar que els signants del manifest consideren que l’especial
respecte i protecció que mereix la nostra llengua segons la seva Constitució és
un objectiu que ja està complert sobradament i que no es pot emprar aquesta
disposició per evitar que els monolingües en castellà hagin de deixar de ser
monolingües. És clar, els bilingües hem de ser els catalanoparlants, no els
castellanoparlants, però açò no és imposició no, que va, forma part de la
naturalesa pròpia dels colonitzats…
I a continuació vénen les seves
peticions, que reconeixen que haurien d’exigir canvis a la Constitució i els
Estatutets colonials. Quina barra que tenen!
Primer, que el castellà
sigui considerat “llengua comuna i oficial en tot el territori
nacional“, essent l’única la comprensió de la qual es pot suposar a
qualsevol efecte a tots els ciutadans. Però no havíem quedat que els territoris
no tenen drets? I ara van i parlen de no sé quin territori de no sé quina nació
per aconseguir els seus fins expansionistes. I per rematar-ho demanen que el
castellà sigui l’única llengua que es pot suposar als ciutadans. Sona com allò
de què tothom serà innocent mentre no es demostri el contrari, és a dir, que
ningú és culpable fins que no es demostri. Una manera molt fina de fer una
analogia entre ser culpable i ser catalanoparlant. Haurem de parlar de la
pressumpció de castellanitat?
En segon i tercer lloc, demanen que la
llengua pròpia del nostre país no pugui ser vehicular de l’ensenyament per no
perjudicar els castellanoparlants que vulguin ignorar l’idioma de les colònies
on viuen. Es diu que els funcionaris de l’Administració no necessàriament han de
conèixer tots la nostra llengua, només que n’hi hagi uns quants que estiguin
capacitats. I que el coneixement de la llengua imperial quedi garantit, com si
ara no ho estigui.
Quatre, que la rotulació dels edificis, de les vies
públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania
sigui com a molt bilingüe, però mai només en la llengua pròpia. És a dir que si
només és en la llengua de Castella no passa res. Que no se’ns acudeixi demanar
com ara que els edificis estatals al nostre país estiguin també en la nostra
llengua, tal com haurien de fer per complir la llei actual i que no compleixen.
Així també els policies ens podrien obligar a parlar en la seva llengua sense
haver de patir la humiliació de ser denunciats, pobres al·lots, que estan en el
seu propi imperi!
I cinc, imposició del castellà als nostres
representants polítics tant autonòmics com estatals, no fos cas que algun dia
s’hagi de reconèixer l’ús del català al Senat o el Congrés. I açò que deien que
les llengües no s’han d’imposar!
Entre els suports al pronunciament
d’aquests intel·lectualoides destaca l’adhesió
de Telecinco, que si bé era una cadena que no em mirava mai, m’acaben de
convèncer perquè em sumi a l’allau de persones que ja la dessintonitzen
definitivament del seu televisor. Mirau si no els comentaris a la nota de la
cadena. Sobre aquesta cadena es queixa en Josep
M. Garcia i Pérez, que reclama que ja n’hi ha prou. Més recentment també és
ben significativa l’adhesió de l’expresident del Tribunal Constitucional, Jiménez
de Parga, que segueix en la seva línia de sempre.
ofensiva de la Yihad Hispànica també en destac Preparem el camí per fer
respectar el català, d’en Josep Pinyol, l’article d’en Toni Cucarella al seu
bloc Tirant a
fotre, A
carn, d’en Quim Torra, dos articles d’en Gabriel Bibiloni (Misèria intel·lectual i Les reaccions al manifest), un altre
d’en Josep M. Quintana (Només ens
queda la insubmissió), Ronya d’Enric Morera, A propòsit
del manifest de Lo Joan, o Deixeu-me
ser (moderadament) positiva de na Maite Salord.
La revista Nature publicava en la seva última editorial, sobre la postura irracional de la Academia Francesa, la mateixa que la d’aquests “intel·lectuals”, respecte les llengües minoritàries. Us deixo l’enllaç.
http://primaverasilenciosa.cultura21.cat/default.asp?id=436
A miel que em preocupa no és el que em d’escriure, sinó que hem de fer davant d’aquesta onada de neofatxes.