Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Que Marc Recha tingui pel·lícula, és important. Que la hi projectin a un Festival Internacional, també. Ho dic sense ironia, tot i que es tracta d’un cineasta que, per mi, ha anat de l’esplèdida "L’arbre de les cireres" a la molt discutible "Les mans buides". Artista sensible i dotat de neguit intel·lectual, cal seguir Recha, acomboiar-lo i, si cal, criticar-lo; però forma part indiscutible del nostre patrimoni cultural viu.
Dissortadament, encara no li he pogut veure DIES D’AGOST; per la qual cosa em sembla oportú recuperar alguns articles en què altres n’han parlat (desplegueu "Vull llegir la resta de l’article")
Àngel Quintana, a EL PUNT: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1966897
Xavi Aguilar, a EL PUNT:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1999015
Imma Merino a EL PUNT (06.08.2006):
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2016392
Imma Merino, a EL PUNT:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1999096
El Grup de Periodistes Ramon Barnils:
http://www.grupbarnils.cat/
La revista PRESÈNCIA del 8 al 14 de setembre de 2006 ha publicat una gran entrevista d’Imma Merino a Marc Recha, sobre Dies d’agost
La revista BENZINA del mes d’octubre de 2006 dedica la portada a Marc Recha i publica una entrevista extensa d’Àlex Gutiérrez al cineasta, també ran de la propera estrena de Dies d’agost
(Nota del 06.10.2006: aquest post l’he adscrit avui a la categoria d’articles "Altres veus" i l’he actualitzat)
Actualització (01.12.2006)
Quim Casas (Exit, suplement d’El Periódico, 30.11.2006-006.12.2006) descriu Dies d’agost al títol mateix de la seva crítica: "El film-poema d’un viatge". Explica com cada pel·lícula de Recha neix una mica de les anteriors, buscant sempre un nou territori per explorar. La considera l’obra positivament més inclassificable del cineasta de l’Hospitalet de Llobregat; ja que no s’avé a les convencions del cinema de ficció, ni del documental i, malgrat que prengui la forma narrativa del relat itinerant, Casas considera que Dies d’agost s’endinsa per terrenys d’una certa abstracció pel que fa a formes genèriques i multiplicitat de posades en escena i que pertany a la categoria de film-poema -esmenta, en aquest punt, noms com Genet i Cocteau-. És arribat aquí, que Quim Casas reprèn l’origen de les pel·lícules de Recha, en les seves pròpies obres anteriors i, finalment, evoca l’ombra de Joaquim Jordà.
Actualització (08.12.2006)
El dia 5 de desembre, coincidint amb l’estrena de Dies d’agost a Catalunya, Mercè Ibarz va publicar un Mail obert a Vilaweb, amb el títol "Retrat de Barnils". És, de tot el que he llegit fins ara, l’article que més entra a fons en el vincle entre la pel·lícula de Marc Recha i la figura del malaguanyat Ramon Barnils. Ibarz remarca el que ella anomena elements barnilians al film: contradiccions, erràncies, contrapunts i molta, molta absència.
Mercè Ibarz comenta la pel·lícula com algú que en forma part, no tant de la producció ni de l’equip del film, com del que parla Dies d’agost, del que traspua, de qui recorda. Això li permet dir que ho troba un bon retrat de Ramon Barnils.
Paga la pena de llegir aquest mail obert, clicant aquí: Dies d’agost / Ibarz / Vilaweb
Marta Monedero (Avui, 05.12.2006) ha acompanyat l’estrena de Dies d’agost amb una interessant peça periodística, titulada amb murrieria i enginy "Marc i el seu germà". Monedero comença preguntant-se Com es retrata el pensament d’algú? i, després de repassar breument la sinopsi del film i alguns detalls del rodatge, remarca que dos dels temes de fons del trajecte vital dels dos germans, el Marc i el David (..) han estat el pes de l’absència i la dificultat de la creació. Finalment, destaca que en aquesta pel·lícula, el tot és molt més que la suma de les parts.
La peça de Marta Monedero, a l’Avui, podem llegir-la clicant aquí: Dies d’agost / Monedero / Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2006 > Desembre > dt 5 > Cultura i espectacles > "Marc i el seu germà")
Actualització (09.12.2006)
"Un poema enlluernador" és Dies d’agost, per a Carlos Losilla (Avui, dv 08.12.2006): una obra apassionant, d’una complexitat inesgotable, però alhora d’una gran emotivitat, capaç d’arribar a un ampli especte de públic gràcies a la quasi infinita varietat de les seves propostes. Després de juntar aquesta pel·lícula amb La llegenda del temps, d’Isaki Lacuesta, i Honor de cavalleria, d’Albert Serra, en el que Losilla anomena cinema català més arriscat (..) que demostren -segons el crític barceloní- la vitalitat creativa d’una cinematografia en plena forma, enfila els elogis cap a Dies d’agost, de la qual, tot seguit en descriu el contingut. Això li permet concloure que la pel·lícula parla de la inutilitat de separar realitat i ficció i que, en aquest sentit, arriba lluny (..) acaba semblant més un poema que qualsevol altra cosa. Finalment destaca l’aire evocatiu a la Malik i, sobretot, la part final: un dels fragments de cinema més intensos que s’hagin filmat mai en aquest país
La crítica sencera de Carlos Losilla, la podem llegir clicant aquí: Dies d’agost / Losilla / Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2006 > desembre > dv 8 > Cultura i espectacles > "Un poema enlluernador"
Actualització (11.10.2006)
Imma Merino (El Punt, 10.12.2006), davant una obra com Dies d’agost, en comença la crítica amb una reflexió absolutament adient: Què ens fa reconèixer un cineasta? –es pregunta, per tot seguir proposar al lector una resposta- Posem-hi que una certa mirada. Potser també que es concedeixi una llibertat des de la qual inventar les pròpies formes narratives per fer-hi present aquesta certa mirada. I ens comenta, Imma Merino, algunes de les pròpies regles que Marc Recha es va reinventant al llarg de la seva filmografia. Tanmateix, ens remarca els instants poètics que brollen en el relat d’un film com Dies d’agost, uns instants poètics que revelen una mirada que capta les vibracions (a vegades la bellesa o l’emoció) de les coses, els cossos i el paisatge. Perquè, Recha es va reinventant (..) mantenint-se atent al fluir de la vida, subratlla Merino. És en aquest punt que la crítica ens endinsa de ple -ens submergeix- en el món del cineasta: el tema de la desaparició i el sentiment d’absència, el vincle entre els vius i els morts, les sensacions dels personatges, una manera de mirar el paisatge, la memòria del passat, el pes de les llegendes i de la fabulació mítica… No s’està, Imma Merino, d’esmentar la figura de Ramon Barnils (..) com al referent de Dies d’agost i de situar-la en aquest món de Recha; però para especial atenció al fet que la pel·lícula conté la impotència (i la sàvia renúncia) a voler abastar un personatge en un documental biogràfic. A tall gairebé de lúcida conclusió, Imma Merino afirma: Barnils va fent-se present en aquest viatge de comunió lliure i a voltes mandrosa amb una naturalesa alhora amenaçada. I finalment, tot parlant del bell acabament del viatge parla breument del laconisme de la seqüència de retrobament, que valora com emotiu com el del final d’Una historia verdadera / A Straight Story, de David Lynch. A vegades no cal dir res
Davant d’un article complex, madur, sentit i prolífic com aquest d’Imma Merino, permeteu que m’afegeixi a la seva darrera frase: "a vegades no cal dir res".
La lectura de la crítica d’Imma Merino, clicant aquí: Dies d’agost / Merino / El Punt
Actualització (23.12.2006)
Coincidint amb l’estrena de Dies d’agost, Àlex Gorina va entrevistar Marc Recha, al seu programa "La Finestra Indiscreta", de Catalunya Ràdio, i en tenim una transcripció a Sessiocontinua.com. Autèntica conversa entre dos apassionats del cinema, en certa manera còmplices de l’aventura que ha significat Dies d’agost, fa de molt bon llegir, clicant aquí: Dies d’agost / Gorina / Sessiocontinua.com
Actualització (28.12.2006)
Pere Meroño, al seu bloc, fa un bonic, molt bonic comentari sobre Dies d’agost. Per llegir-lo, cliqueu aquí: Dies d’agost / Meroño / Pere Meroño
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1 de gener de 2007, projecció de la pel.lícula al cine Casabalanca ( Kaplan_ Passeig de Gràcia, per cert estan fets un fàstic…. arquitectònicament i manteniment…. el "pase" és a les 22 hores. A la Sala hi ha 2 persones, més jo; a última hora, en veure que jo comprava una entrada d’allò més decidida, una altra persona que voltava per allà s’animat a entrar per veure la projecció. Total espectadors: 4.
Feia dies que volia veure el film…. fins hi tot vaig anar al carrer Verdi un bon dia expressament, però…. no hi havia sessió de nit !? ho entenc? o potser no…… Per avançat vagi ,que no soc experta en res o quasi ve res… soc algú que llegeix, mira, sobre tot mira, de tant en tant observo….., potser a voltes intensament. La peli m’ha servit per mirar, per això m’agradat. però no penso que sigui poesia… o altres coses que diuen aquells que hi entén, ni tampoc tinc que fer cap esforç per saber quina és la trajectòria de l’insigne cineasta català….. No m’ha explicat cap historia!!.Si, lleugerament he recordat a Ramon Barnils, hi ha estat reconfortant. Jo poc en se d’ell, tan sols el recordo parlant per la radio i la seva veu i el que deia sempre feia que me’l escoltés. A voltes m’emprenyava, altres pensava que era home ple de raó…. en fi vaig sentir una mica endins del meu cor la noticia de la seva mort….
Però tornant a la "peli", m’he trobat bé mirant…. però no hi havia ningú que m’expliques res, potser algunes vegades no cal…, és aleshores quan em venen ganes de pasar de llarg…, però si us plau, els que hi enteneu d’això no pretengueu fer combregar amb rodes de molí a la gent…. Jo anava al cine a veure quelcom que havia fet algú…. Anava a veure allò…. En tot hi ha un començament i un final…. I si no hi és has de poder-lo imaginar, percebre’l, la teva imaginació ha de volar, els teus sentiments han de sortir de la pell, hi ha d’haver-hi un instant, una cosa, una paraula, un color…. no ho ser, que faci que tu estàs allà perquè hi ha algú que ha fet allò per ell mateix i per tu.
En fi, quan sortir el "dvd" el compraré i com que us heu entossudit miraré si trobo els anteriors treballs d’en Marc Recha.