Club 7 Cinema

Molt i molt significativa ha estat l’editorial de Cahiers du Cinéma de juny de 2011 (núm. 668). La signa el redactor en cap, Stéphane Delorme, i hi podem llegir: Estranyament, mai cap pel·lícula de Terrence Malick no havia rebut el suport en aquestes pàgines ran de l’estrena. Mai no ha estat un “cineasta Cahiers” per dir-ho ras i curt. El 1975, quan s’estrenà Badlands, mentre Positif publicava una de les inusuals entrevistes amb el cineasta, els Cahiers ni en van parlar. El mateix va passar amb Dies del cel (1978). The Thin Red Line, molt tímidament defensada el 1999, no va figurar a les llistes de pel·lícules de l’any, i El Nou Món (2006) atacada en sec. Encara amb més raó, doncs, sembla important celebrar avui l’estrena de L’arbre de la vida. Es pot caure totalment rendit a l’encanteri del film o lamentar-ne alguns aspectes solemnes o pomposos, però cal fer costat a Malick, primer i sobretot pel domini en la posada en escena (..)

Més clar, impossible. L’actual responsable de la revista especialitzada a valorar “la mise en sène” es desmarca del sectarisme que, durant massa temps, ha imperat a la casa, pel qual es podia olímpicament passar de llarg d’autèntics mestres en la posada en escena, simplement perquè no responien al seu discurs esbiaixat sobre el cinema (just la perversió francesa contrària a la practicada per Positif, capaç de defensar nyaps de direcció i autoria, en nom —es reconeigui o no— de la ideologia o de la protecció “dels seus”).

Delorme segueix reclamant que Cahiers ha de defensar Malick, dient: Sobre L’arbre de la vida, sentim a parlar de poesia, de “trip”, d’odissea, etc. Però allò que més hi impressiona és una posada en escena enlluernadora. Cal afirmar-ne aquesta supremacia aquí, als Cahiers, temple de la posada en escena, en què aquest concepte ha estat idea fundadora, reina i principi rector de l’amor pel cinema. El plaer immens davant d’un film de Malick és deixar-se endur per una càmera que esculpeix l’espai, que el capola, l’esmicola, que agafa i mostra les coses, abans de mostrar-les en fragments imprevisibles arrossegats per un mateix torrent. Un moviment de conjunt que l'”steadicam”, situada a totes les alçades possibles, sovint en punts de vista no humans, reforça al si de l’escena. Aquí, cada segment és un pla esculpit en la realitat, testimoni d’una experiència única de rodatge, de clima, de llum, empremta realista i baziniana [*], tot i que no duri gaire, ja que el pla està destinat a ser substituït per un altre, “jump cut” que avança alguns segons el gest següent, o “raccord” a distància d’anys llum.

Esmentar Bazin [*] vol dir jugar fort. Stéphane Delorme invoca un dels pares de la “pàtria cahierista”, tot fent costat a Malick. Sens dubte, és el seu discurs intel·lectual; però també una defensa de la seva pròpia línia editorial, especialment davant els sectaris. I no ho deixa en aquella referència puntual, sinó que enceta el paràgraf següent dient: Realisme bazinià és el que revela aquesta empremta d’una època daurada encara present davant dels nostres ulls perquè ha estat filmada durant dies i dies de rodatge. Les roques arrancades a la realitat són cisellades després al muntatge amb una pecisió atempta més al detall que al conjunt. Què en queda de l’escena? Escampada als quatre vents, laminada, esmicolada, recomposada per la veu en “off” i la música, l’escena queda reduïda al gest i la llum, i connectada a un continuum de gestos i llum (..)

L’acusació que L’arbre de la vida sigui un “trip new age” a la Koyaanisqatsi, aquell gran clip multicolor de Godfrey Reggio amb música de Philip Glass, la rebat Stéphane Delorme, així com considera que desacreditar-la parlant de kitsch, és passar de llarg d’aquest projecte estètic tan singular. I hi afegeix: Que en nom d’una crítica ideològica, no es digui res de la posada en escena fascinant és igualment d’una gran injustícia. Hom pot enfotre’s de les seves pretensions filosòfiques o religioses, i tanmateix la dicotomia  “via de la natura” i “via de la gràcia” no és pas tan evident com molts (que l’han descoberta amb el film) ens volen fer creure. Si els Cahiers no han defensat Malick fins ara, malgrat el seu talent evident com a director, és certament i finalment per malfiança de l’ampul·lositat; però cal separar les coses. Que Malick topi amb l’organització global, o que a vegades sucumbeixi a la solemnitat, no hauria de tapar el que inventa, sobre la manera raríssima de fer una pel·lícula, de pensar-la, de rodar-la, de muntar-la, i sobre la seva ambició mística d’inventar un altre cinema.

FOTO © 01 Dist. L’arbre de la vida, de Terrence Malick

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!