Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Infamous / Historia de un crimen / Scandaleusement célèbre / Infamous. Una pessima reputazione
En la seqüència inicial d’ Infamous, Kitty Dean (Gwyneth Paltrow) amenitza la vetllada en un sofisticat club novaiorquès i, d’una manera com sobtada, sembla que li passa alguna cosa, com si no recordés la lletra de la cançó que interpreta, i la banda que l’acompanya deixa de tocar; però ella no abandona, està com buscant dintre seu i ara fa l’efecte que alguna cosa dolorosa, el tema la hi ha sacsejada. No abandona, certament, i aviat ho supera, fa que els músics s’hi tornin a posar i ella retroba tant l’alegria interpretativa, que arribes a dubtar que tot plegat no hagi estat un efectisme, un joc per atraure l’atenció dels clients del local, fins aleshores prou aliens al que ella feia. Entre el respectable, Truman Capote (Toby Jones), absolutament corprès durant els instants de "patiment" de la cantant. En aquesta escena hi ha resumit, enunciat, bona part del contingut temàtic de la pel·lícula: l’abisme a què arrossega allò que es du dolorosament a dins i no hi ha paraules que ho descriguin; l’ambigüitat ètica d’aferrar-se a la superficialitat, per no enfonsar-se en el precipici i alhora per fer-se el sord al patiment; la frivolitat de la classe benestant ?al Nova York d’aquella època?, capaç de convertir-ho tot ?tot!? en tafaneries que entretinguin el seu lleure; la tensió entre ficció i realitat…
Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"
Foto: Toby Jones i Sigourney Weaver, a Infamous
El Truman Capote que ens mostra Infamous té molt del que veiem fer a la cantant d’aquesta seqüència inicial. Xerraire i tafaner, murri i agut, professional de la paraula, abocat a informar de fets reals amb tècniques de ficció, aportant la dimensió psicològica dels protagonistes dels esdeveniments, ell també té els seus silencis, allò que no diu i que, ben endins seu, mai no ha parat de rosegar-lo, molt o poc. Justament aquesta ferida interior i no sicatritzada se li obre en relacionar-se amb el convicte Perry Smith (Daniel Craig). El Capote d’ Infamous comença a interessar-se pels efectes del crim de Kansas com si fos una xafarderia més en la seva vida social novaiorquesa i, al llarg de la investigació que menarà, cada cop que torni a la ciutat dels gratacels poc deixarà de ser una tafaneria, si més no cara als altres. Tanmateix, l’abisme interior li acaba sobreeixint en ple acte social, rodejat dels seus "cignes" ?les dones d’alta societat amb què ell es relaciona, com sa mare es delia per fer i no va aconseguir, per cert?; en forma de silenci, de fugissera alienació, com li passa a la cantant de la primera escena. L’home de les paraules brillants, se les empassa. No hi ha espai, no hi ha lloc per al reconeixement del patiment de debò, ni per a compartir-lo en aquell món d’aparences. Contrastadament, en la reclusió íntima de la cel·la presidiària, entre el recús Perry Smith i l’escriptor, només la identificació en la fractura íntima fa possible el diàleg i l’obertura, que permetrà a Capote de copsar la dimensió humana de l’assassí a sang freda. Ara bé, l’ambigüitat de Capote ve a ser la mateixa, a Kansas que a Nova York; o, més ben dit, són dues cares d’una mateixa tensió d’ordre ètic.
Douglas McGrath, el director i guionista d’ Infamous, ha optat per narrar la història a la manera d’un reportatge televisiu que prèn el caire de reconstrucció fictícia, cinematogràfica. És a dir, trasllada a la posada en escena el que Truman Capote va fer amb la novel·la "A sang freda" i el debat que generà, entre reportatge i ficció, entre recreació i creació. Així, trobem declaracions dels personatges davant de la càmera, talment com en un programa televisiu ?la immensa majoria, davant d’un decorat típic de talk show nocturn, amb perfil novaiorquès?; força escenes tenen un caire d’il·lustració documentadora i en aquest sentit són volgudament explícites ?com escau a un producte informatiu?; el muntatge fa que els diàlegs es completin entre escenes diferents… La intenció hi és: una altra cosa són els resultats. D’una banda, positivament, conforma un retrat prou matisat de l’escriptor ?amb la complicitat absoluta de l’actor Toby Jones, que es buida en el personatge i deixa en evidència el virtuosisme interpretatiu amb què Philip Seymour Hofman l’encarnà al film de Bennett Miller?. Igualment, McGrath aconsegueix entrar més a fons en l’exhauriment personal, en la pell que Truman Capote deixà en el procés d’escriure "A sang freda", perquè més enllà del joc manipulador amb les brases de la intimitat, li ha interessat l’abisme interior d’aquell home, des de la perspectiva que certament Capote no pogué tornar a tancar, ni amb l’alcohol ni amb l’escriptura, les ferides de l’ànima, no tan sols reobertes, sinó encara més nombroses, ara. Per altre cantó, negativament, hi ha força coses a retreure-li. El muntatge és força maldestre i, abusant-ne, ho empitjora. L’explicitud du a situacions discutibles, quan no patètiques en termes de guió ?les reaccions de Daniel Craig, ridícules o forçades, per exemple?, a part d’esmussar el potencial dels personatges i reduir-los massa a figures de la tesi que la pel·lícula defensa. Dels actors que incorporen els convictes, Lee Pace sembla més un model fotogràfic que no pas el delinqüent salvatge que executà part de les víctimes. I Daniel Craig em sembla que el seu paper té més de personatge afigurat literàriament que no pas de l’assassí real, atresora un gust artístic tan sorprenent com convé a Capote i, el pitjor de tot, és que tragina unes contradiccions, massa poc treballades ?dramàticament i narrativament? al film, descrites de manera molt tòpica i que aboquen a uns comportaments i a unes reaccions a l’escena dels crims, explicades massa matusserament i fàcil.
Sinopsi: el procés d’investigació que menà Truman Capote, en què establí un vincle personal amb els convictes Dick Hickock i Perry Smith, tot escrivint "A sang freda", la seva obra cabdal..
Director: Douglas Mcgrath. Guió: Douglas McGrath, basat en la novel?la de George Plimpton. Fotografia: Bruno Delbonnel. Música original: Rachel Portman. Muntatge: Camilla Toniolo. Repartiment: Toby Jones (Truman Capote), Sandra Bullock (Nelle Harper Lee), Daniel Craig (Perry Smith), Lee Pace (Dick Hickock), Gwyneth Paltrow (Kitty Dean), Isabella Rossellini (Marella Agneli), Sigourney Weaver (Babe Paley), Peter Bogdanovich (Bennett Cerf), Jeff Daniels (Alvin Dewey), Hope Davis (Slim Keith), Juliet Stevenson (Diana Vreeland), Michael Panes (Gore Vidal).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És més profunda que no pas l’altra, encara que l’altra també era interesant i també tenia un altre gran actor brodant el paper d’en Truman Capote, però aquesta té una càrrega social ben alta, profunditzant en la infància d’en Perry Smith, un dels assasins dels Clutter.
Molt recomanable.