Club 7 Cinema

Parlada en guaraní, una de les moltes llengües que desemmascara la mentida i la veritat d’aquells "300 millones", Hamaca paraguaya, de Paz Encina, arriba finalment a algunes pantalles catalanes. Dura al voltant d’una hora i quart i potser sí, que dura massa: per als espectadors avesats a veure acció, se’ls farà eterna. I he dit que està parlada "en indígena" -aviat el català potser també prendrà l’estatus d’ "antic idioma indígena" en territori colonitzat per l’espanyol, però per ara deixem-ho estar-, el cas és que de parlar, el que se’n diu parlar, en aquesta pel·lícula no ho practiquen gaire. La càmera, plantada davant d’una clariana on hi ha penjada l’hamaca, a penes si canvia la posició -a part d’aproximar-se, en tot cas, tranquil·lament, als protagonistes-. Tot just hi ha ben pocs plans que no trancorrin a l’espai de l’hamaca. I tanmateix -o en bona mesura gràcies a la coherència i poètica de la proposta- la pel·lícula fascina prou, té un cert encant meravellós. Et queda dins. Tot seguit, en reprodueixo la sinopsi, una breu informació sobre el context històric i, anant a "Vull llegir la resta de l’article", trobareu reproduïdes les notes que en vaig escriure acabat de veure-la, el maig de l’any passat a Canes -secció "Un certain regard"-.

Sinopsi El 14 de juny de 1935. Ja som a la tardor, però la calor segueix i sembla que no se’n vulgui anar.En un indret arraconat del Paraguai, Cándida i Ramon, una parella gran de camperols, esperen el fill, que se n’ha anat al front, a la guerra del Chaco. També esperen la pluja, que no acaba d’arribar mai; el vent, que no bufa… Esperen que s’acabi la calor, persistent més enllà de l’estiu; que la gossa deixi de bordar, però no para de bordar… és a dir, esperen temps millors. Entre el que era i el que s’esdevindrà, hi ha aquest instant d’eterna espera. La parella s’ho agafa de manera diversa. Ramon, el pare, encaixa l’espera amb optimisme; Cándida, la mare, està convençuda que el fill és mort i que esperar-lo és inútil.. Els papers, però, s’interverteixen durant aquesta espera: cadascun d’ells rep un senyal del fill, que els fa canviar d’actitud i de posició.

Context històric La Guerra del Chaco (1932-1935), entre Paraguay i Bolívia, per aquest territori ?el Chaco? encara habitat exclusivament per indígenes.

Foto: Hamaca Paraguaya

Notes –recomano que no les llegiu fins que hàgiu vist la pel·lícula–

Digna, molt digna. Potser li escauria més una durada de migmetratge que no pas l’hora i quart aproximat. Tanmateix, no en sabria escapçar un tros concret. No és un problema de metratge inflat, sinó "excessiu", en relació amb el seu contingut.

Càmera quieta. Els plans, de llarga durada. La immensa majoria dels plans mostren la clariana del bosc ?en pla general? amb l’hamaca penjada entre dos arbres i els protagonistes asseguts, deixant passar l’estona. Ella, indolent, ventant-se o pelant com unes patates. Ell, que s’aixeca de tant en tant, per mirar de veure els ocells que se senten i que mai no veu. Els personatges, captats a notable distància. Els diàlegs, sobreposats a la imatge. El temps, dilatat. És el temps de la gent gran, a pagès, al Paraguay; que s’omple amb les petites coses de la quotidianitat i amb discussions per foteses i sobre el fet que més els marca: l’anada del fill a la guerra.

Són pocs els plans alternatius al de l’hamaca. Hi ha una breu referència al treball de pagès, sense el fill, i la reproducció de dos moments en què, aïlladament, cadascun dels protagonistes s’assabenta d’una novetat sobre el fill, que amagarà a l’altre. En un cas, és Ramon, que ha dut la gossa al veterinari. Era la gossa del noi, no els para de bordar mentre el xicot és fora i voldrien matar-la; però quan no la senten, es neguitegen (sobretot Ramon) per si està malalta i l’acaba duent al veterinari. Allà, li diuen que la guerra s’ha acabat. En l’altra escena aïllada, és Cándida, assegusa ran d’un forn, qui, per la veu d’un carter, rep la notícia de la mort del fill, al front i que li porta la camisa foradada per la bala. Tant en una escena com l’altra, els interlocutors queden fora de camp.

Hi ha, encara, una altra mena de pla alternatiu al de l’hamaca. Són els contraplans del cel ennuvolat, anunci permanent de la pluja refractària a caure. Uns núvols que amaguen els ocells sorollosos i fugissers, que Ramon mai no arriba a veure.

Subtil poètica de la reiteració. Els ocells, els trons, els lladrucs de la gossa, el pelar patates… Tot d’esdeveniments menors es van repetint, pautant la rutinària i esmussada, supervivencial existència quotidiana de Ramon i Cándida.

La percepció és d’un desenvolupament cronològic. Les estones a l’hamaca podrien ser diferents, en un mateix dia ?en una nova visió del film, ho hauria de comprovar, això?, en dies succesius. No obstant això, al final es genera un dubte. Quan Cándida s’assabenta de la mort del fill i rep la camisa que duia el noi… és la camisa de què ha parlat anteriorment a Ramon, com a remei per fer callar la gossa i els seus lladrucs? Cándida no diu a Ramon que el fill ha mort, però en tot el metratge anterior s’ha mostrat contrària a l’esperança de Ramon amb el seu retorn. I li ha revelat que té guardada una camisa del fill, que potser si la gossa l’olorés es calmaria… Certament, les dues camises no tenen perquè ser les mateixes, però es planteja una relectura de tot el metratge anterior, en clau dels secrets entre la parella i el silenci respecte allò que no es volen dir. Ramon, per la seva banda, sap que la guerra ha acabat i que el fill no n’ha tornat, per la qual cosa, tement el pitjor, no en diu res a la dona: és la seva esperança anterior ?si fos cronològicament posterior? una bonhomiosa falsedat per estalviar el dolor a Cándida?

El passat i el futur, presents a través dels diàlegs ?escadussers !? sobre el fill, que no havia d’anar a la guerra, que n’hauria de tornar ?era el futur d’aquell petit món?,…

Els sentiments covats que es preten desmentir amb actituds generoses envers l’altre.

Els mots letals que no es diuen, com per apaivagar el dolor i mantenir la brasa d’una esperança impossible.

Directora i guionista Paz Encina. Fotografia Illuminations Films for New Crowned Hope. Muntatge Willi Behnisch. So Miguel Schverdfinger. Repartiment Ramon Del Rio (Ramon), Georgina Genes (Cándida). Llengua  guaraní. Durada 1h18. Festivals i premis Canes 2006, UCR, premi FIPRESCI UCR.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!