Club 7 Cinema

Còpia certificada (Roonevesht barabar asl ast / The Certified Copy / Copia certificada / Copie conforme / Copia conforme)

Director Abbas Kiarostami. Guió Abbas Kiarostami. Fotografia Luca Bigazzi. Muntatge Bahman Kiarostami. Temes musicals que sonen al film “O surdato nnammurato”, d’ E. Cannio – A. Califano (Gennarelli- Bideri editori); “Dolce mamma”, d’A. Albrizio (Edizioni Zanzarino). Producció MK2 Productions (França), BiBi Film (Itàlia), Abbas Kiarostami Productions (Iran). Producció associada France 3 (França), Canal+ (França). Durada 1h46.

Repartiment Juliette Binoche (ella), William Shimell (James) i la participació de Jean-Claude Carrière (l’home de la plaça), Agathe Natanson (la dona de la plaça), Gianna Giacchetti (la mestressa del cafè), Adrian Moore (el fill), Angelo Barbagallo (el traductor), Andrea Laurenzi (el guia), Filippo Troiano (el nuvi), Manuela Balsimelli (la núvia) i els habitants de Lucignano.

Sinopsi James, un escriptor quinquagenari anglosaxó, ran de la publicació del seu darrer llibre a Itàlia, hi dóna una conferència sobre les relacions estretes entre l’original i la còpia en l’art. Coneix una noia francesa, galerista, i se’n van a passar unes hores junts a un poblet del sud de la Toscana (Lucignano). Ella, per divertir-se, el fa passar pel seu marit (un home sovint absent) i James s’hi avé. Un joc que tanmateix es revela perillós, en què comença a ser difícil separar el que és cert d’allò que és fals. Com distingir l’original de la còpia, la realitat de la ficció?

Vídeos [Tràiler] Webs oficials [copie-conforme (fr)]

***

Director, Abbas Kiarostami (Teheran —Iran—, 22.06.1940). Tot primer Interessat pel dibuix, a 18 anys participa en un concurs d’art gràfic i el guanya. Es posa a estudiar Belles Arts i va practicant el seu talent com a grafista, cartellista i realitzador d’espots publicitaris. El 1969 crea el departament de cinema de l’Institut per al Desenvolupament Intel·lectual dels Infants i dels Joves Adults, marc en què dirigirà els primers curtmetratges. Des del seu primer títol, El pa i el carrer (Nan va Koutcheh / The Bread and the Alley / Le pain et la rue) —1970—, Kiarostami evidencia el seu interès per reflexionar sobre el pes de la imatge i la relació entre realisme i ficció. El seu tema preferit, el món de la infantesa, el va tocant amb tot de variacions al decurs d’un bon reguitzell de curts, migs i llargmetratges, en què reïx a trobar un equilibri subtil entre narració i enfoc documental. Deures de col·legi (Mashgh-e Shab / Homework / Devoirs du soir) —1989—, l’últim curtmetratge seu sobre la infantesa, és tot un exemple de cinema càlid i poètic que denuncia discretament alguns dels problemes de la societat iraniana. Amb Close-Up (Nema-ye Nazdik) —1990—, sembla que hagi girat pàgina. En menys d’una setmana, el cineasta reacciona davant d’un cas real de suplantació de personalitat —un noi s’havia fet passar pel director Mohsen Makhmalbaf per, amb el pretext d’un seu nou film, entrar a casa una bona família— i, amb la participació dels protagonistes, ho converteix en una reflexió sobre la posada en escena de la realitat. I la vida continua (Zendegi va digar hich / Et la vie continue / E la vita continua) —1992— i A través de les oliveres (Zire darakhatan zeyton / A través de los olivos / Au travers des oliviers / Sotto gli ulivi) —1994— completen una trilogia que havia començat amb On és la casa del meu amic? (Khane-ye doust kodjast? / ¿Dónde está la casa de mi amigo? / Où est la maison de mon ami? / Dov’è la casa del mio amico?) —1990—, en què els efectes devastadors d’un terratrèmol al nord de l’Iran li permeten parlar altre cop de la mentida del cinema. El gust de les cireres (Ta’m e guilass / El sabor de las cerezas / Le goût de la cerise / Il sapore della ciliegia) —1997— esdevé l’obra de maduresa i consagració. La pel·lícula, que explica la dèria suïcida d’un home de cinquanta anys, és una oda a la llibertat individual, aplaudida per la crítica i blasmada per les autoritats religioses iranianes. El ritme lent i contemplatiu, la intriga limitada, les referències a la poesia persa i a la filosofia occidental conformen el perfil ja consolidat d’aquest autor pregonament original. Dotat d’un gran sentit d’improvisació, treballa amb guions molt poc escrits i —principalment— amb actors no professionals, assumint ell mateix el muntatge fílmic. En tenim un nou i bon exemple amb El vent se’ns endurà (Bad ma ra khahad bord / El viento nos llevará / Le vent nous emportera / Il vento ci porterà via) —1999—, història d’una gent que han fet cap a un poblet reculat per a trobar-hi alguna cosa. Aquest títol significa també l’inici de la col·laboració amb el productor Marin Karmitz —MK2—. Des del 2001, Abbas Kiarostami viu una història d’amor amb una càmera petita i ja treballa només en format digital. Amb aquesta càmera-ploma, que li dóna cada cop més llibertat a l’hora de rodar, dirigeix tot de films de característiques i durada ben diferents: ABC Àfrica —2001—, Ten —2002—, Five —2003—, 10 on Ten —2004—, Roads of Kiarostami —2005—, Shirin —2008—. Còpia certificada és el primer llargmetratge de ficció que ha rodat fora de l’Iran (Dossier de premsa de Còpia certificada, MK2, 2010)

***

Més informació  [Cartellera (cat)] [Avui+ElPunt (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Festivals i premis [Canes 2010 · Competició > Premi Millor Actriu —Juliette Binoche—] [Valladolid 2010 · Competició> Espiga d’Or -exaequo-]

Dist. cat. [x] Dist. esp. [Wanda] Dist. fr. [MK2] Dist. it. [BiM]

***

Articles en aquest blog [A cop calent] [Altres veus] [Des de Canes, dia 17] [Canes 2010 · Competició: “Còpia certificada”] [Tràiler]

***

Crítiques publicades a la premsa [Setmana 28 octubre – 3 novembre 2010] [Setmana 4-10 novembre 2010]

Altres articles publicats a la premsa [AV7D·Estrenes: 28 octubre – 3 novembre 2010] [AV7D·Altres articles]

***

FOTO © MK2 Juliette Binoche i William Shimell, a Còpia certificada, d’Abbas Kiarostami

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!