Club 7 Cinema

…El lloc era excel·lent per a deixar-se viure, per a mirar les coses del mar i de la terra. Tot convidava a la bona jeia, a no tenir mai pressa. El sol escalfava i el vent, sobre la pell, era una carícia (..) La persona que arriba a poder dir "He passat una dia meravellós… m’he ensopit deliciosament…" és una persona sàvia, de molt consell i d’excel·lent companyia (Josep Pla, "Bodegó amb peixos", dins de Cinc històries del mar, Edicions Destino, 1979)

En l’atmosfera carregada d’efluvis i de sonoritats meridionals, la terra calcigada, adormit el llangardaix, el pas de l’aleta del vent sobre la pell, la lleugeresa de la ràfega és d’una subtilitat fascinadora. Un queda tan sorprès de la carícia que costa poc d’asseure’s en una pedra i fumar una cigarreta. El cel, d’una buidor completa, és d’un blau evaporat, un gas de blau roent Al lluny (..) la llum bolcada sobre l’aigua fent una taca explosiva i, a l’horitzó, la il·lusió emboirada de la calma. El vent de la mar passa pels arbres, en gira la fulla, que alterna el verd fosc… (Josep Pla, Cadaqués, Editorial Juventud, 1947)

Els paisatges rústecs que envolten l’Ebre; les esventades branques dels arbres escadussers; els colors canviants del terra en el seu festeig amb el sol abrusador de la canícula; els blaus de l’aigua del riu; l’aire que hi llisca suau en el tòrrid havent dinat; la plàcida, calmada, llarga becaina d’una desvagada migdiada; el plaer d’una conversa traquil·la o el d’una copa compartida; la pell colrada i la nuesa amb què els personatges "es deixen viure"… És el que ens permet mirar, sentir, Marc Recha a Dies d’agost, amb sensualitat absolutament, pletòricament planiana, a la manera de Josep Pla.

En part, he après a fer cinema llegint Josep Pla. Com m’agradaria poder-li donar les gràcies. Llegint-lo, he vist i he entès que es poden treure moltes coses de l’observació. També m’interessa molt el seu treball sobre la temporalitat i el ritme de les seves frases, ja que també és molt important el ritme interior de la seqüència cinematogràfica. Tornant al paisatge, (Pla) mai no el descriu com una postal, però mai el presenta com un instrument (..) sobretot en té una experiència sensorial. Em sembla que això també li escau al meu cinema… (declaracions de Marc Recha a Imma Merino, publicades a Presència 8-14 de setembre de 2006)

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Mirar o veure? Aquesta és la qüestió. Solem dir que les pel·lícules les anem a "veure", potser perquè el llenguatge col·loquial denota  l’actitud estrictament lúdica amb què ens agafem això del cinema (parlo en general, esclar). Tanmateix, hi ha pel·lícules que ens conviden a "mirar", ens proposen que les "mirem". De fet, l’art vol ser "mirat", les obres de creació (de qualsevol branca artística) volen ser "mirades", i no tan sols vistes.

Dies d’agost (estrena prevista a Catalunya: 1 de desembre de 2006) és per ser mirada. Qui només vulgui "veure-la", se’n perdrà molta cosa i, consegüentment, no hi trobarà gairebé res, s’hi avorrirà. Qui, en canvi, la "miri", fàcilment la "viurà" com una experiència dels sentits, gràcies a la capacitat de Recha per observar el paisatge i la gent, per captar-los amb la càmera i deixar-nos-els mirar, amb plans serens, de prou durada com perquè els nostres ulls els coneguin i els reconeguin, perquè el nostre esperit  en comparteixi d’alguna manera l’experiència sensorial, vital. Fa que ens hi trobem, gairebé com si fossim allà. Amb la càmera, per tant amb la imatge, però també amb el so (la fressa suau del vent, el silenci, la remor sorda que mou la natura abrusada en plena canícula…) i amb el muntatge, el pausat ritme intern dels plans i la cadència suau amb què se succeeixen les seqüències.

Amb les seves pel·lícules, tinc la sensació d’assistir a la descoberta cinematogràfica d’un paisatge (..) Ho dic perquè, de fet, són paisatges poc explorats cinematogràficament, però també perquè es fan presents amb el seu misteri (comenta Imma Merino a Marc Recha, en l’esmentada entrevista publicada a Presència). I Recha que hi diu: …El cinema permet a l’espectador (o li ha de permetre) crear el seu propi imaginari (..) Què ens agrada dels cinema? La capacitat que té per fer-nos pensar, somiar, imaginar. I que ens ofereix el plaer de mirar. Això potser té a veure amb la descoberta cinematogràfica del paisatge. En tot cas, no s’ha d’oblidar la importància del plaer de mirar en el cinema. Ens ho demostren els grans "westerns", des de John Ford a Clint Esatwood, passant per Anthony Mann i Sam Peckinpah. Ens fan sentir la bellesa del paisatge i també la seva dimensió humana. Perquè per aquest paisatge hi passen personatges que a vegades saben on van i a vegades no ho saben, hi erren a la deriva (..) També m’atrauen aquests films de Terrence Malik que mostren una diversitat de relacions de l’home amb la natura i la cultura. En aquestes declaracions hi ha, condensada, tota la bellesa planiana del cinema de Recha i en particular de Dies d’agost.

I sí, us he de confessar que en un moment de la pel·lícula, potser el més boirós, estrany, misteriós, quan David busca pel riu el germà desaparegut (Marc Recha),  vaig recordar vivament, plenament, satisfactòriament l’emoció i la textura mateixa de The New World / El nou món, de Malik. Vaig trobar-me en comunió amb Recha i Malik, amb la sensació de compartir amb ells (en aquesta ocasió) una mirada cap al cinema i cap al món.Marc Recha té la virtut dels grans, de fer una lectura personal del cinema heredat i del cinema descobert, una interpretació oberta, no gens provinciana. Per això el seu cinema, tan "local", és tan universal. Parlar (..) amb la meva manera de veure totes les coses, però amb referents com poden ser el Terrence Malik, Clint Eastwood o Sam peckinpah, però amb una mirada pròpia, ha manifestat a Àlex Gutiérrez (Benzina, núm. 8, octubre de 2006) el cineasta de l’Hospitalet de Llobregat, que ara viu a l’osonenca Collsuspina.

Aquí (a Dies d’agost) la càmera té una història que per mi és bàsica: el redescobriment cinematogràfic del paisatge (..) El treball previ d’observació és humà i després hi ha la voluntat ordenadora d’aquesta mirada. Com articular aquesta mirada en el muntatge això ja és una altra història i, per tant, aquí hi ha una voluntat estètica, narrativa, de redescobriment cinematogràfic en 35 mm del paisatge, i panoràmic (declaracions de Recha a Àlex Gutiérrez, Benzina). Sobre l’opció que ha près, de rodar en 35 mm i no pas en video, Recha ha explicat a Imma Merino (Presència): En un cinema com el que jo faig, en què el paisatge és molt important, es fan necessaris els 35 mm . Aquests, a més, permeten treballar d’una determinada manera amb les estructures narratives i amb un "tempo" diferent. En tot cas, per mi fer cinema té a veure amb una cosa bàsica: l’observació, que sobretot ho és d’un lloc, abans de rodar. A partir d’aquesta observació, proposes una mirada. Aquesta depèn del lloc on poses la càmera, és a dir, de l’elecció d’un punt de vista. El fet de rodar en 35 mm t’obliga a aquesta actitud, fa que mantinguis una atenció especial, fa que afinis la mirada. Sorprenen aquestes paraules, perquè com li fa veure Imma Merino, hi ha cineastes que afirmen que les càmeres de vídeo digital, i més com més petites són, conceideixen llibertat perquè permeten defugir certes condicions de producció. I (..) afavoreix un cinema personal. En el fons, Recha li ho admet, però afegeiex que per a ell no hi ha la mateixa qualitat d’imatge i, repeteixo, de moment el video digital no em permet treballar i fer el cinema que vull. A mi són els 35 mm els que em donen llibertat.

Dies d’agost flueix com una pel·lícula de viatge, com una road movie, amb tot el que té de trajecte vital, de recorregut d’aprenentatge, de camí seguit en l’espai concret d’un paisatge i en el temps d’una vivència en un moment específic. És per això que la terra resseca, la calda, l’aigua, l’aire i el foc (els elements) conformen la pel·lícula, tant com el temps dilatat, els dos bessons protagonistes (que una veu en off ens presenta i comenta) i els personatges que es van trobant. Amb el vincle dialèctic entre uns i altres i el paisatge, Recha ens fa sentir la bellesa del paisatge i també la seva dimensió humana (i permeteu que recorri a les seves pròpies paraules); com passa amb les millors obres de Pla, en què els indrets on s’està o per on passa són indestriables de la gent que hi troba. I és que Marc Recha, a Dies d’agost, també ens parla des de la pròpia experiència, ha convertit en ficció la pròpia experiència, a la manera de Josep Pla (com explica a Imma Marino, Presència).

Per què estic d’acord amb la definició que Dies d’agost  és una ficció autobiogràfica, si bona part del protagonisme humà recau en el germà bessó del director? En parlaré en un article que aviat penjaré en aquest bloc. Com també penso parlar del punt de vista en aquest film, del paper imporant que hi juguen els fantasmes de la història i dels absents, de l’eloqüent i poètic muntatge cinematogràfic, de la subtil reflexió que articula sobre el cinema… Un primer resum ja vaig avançar-lo el 9 d’octubre de 2006, en un article que resumia la meva lectura de Dies d’agost i l’experiència que havia significat per a mi, mirar-la (anava a escriure "veure-la")

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!