Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Comentari: “Mitjanit a París”, de Woody Allen
Comentari sobre Mitjanit a París (Midnight in Paris | Medianoche en París | Minuit à Paris), de Woody Allen, que he escrit per a la revista Recull del mes de juny de 2011.
Avui en dia, per a la canalla i molts que ja no en són tant, París vol dir Disneyland París. Signe del temps. Afortunadament, per a d’altres, els carrers, els boulevards, els jardins, les places, els museus… de París ens evoquen l’art i la cultura; l’amor i el gaudi de viure… Que ens diguin romàntics, si volen. Però a nosaltres, com a en Humphrey Bogart i a la Ingrid Bergman de “Casablanca”, sempre ens quedarà París! És aquesta mena de vincle sentimental i intel·lectual amb la ciutat de la llum, el que celebra al seu nou film, Woody Allen (autor, recordem-ho, de “Torna-la a tocar, Sam!”).
Certament, Allen podria haver resultat molt pedant, a base d’anar parlant dels escriptors nord-americans de la generació perduda, dels grans pintors, toreros, músics i fotògrafs que conformen part del patrimoni mític de París. Podria haver quedat com el personatge de Paul (Michael Sheen), l’intel·lectual saberut que fa passejar per la pel·lícula perquè redueixi la ciutat a simples ruïnes d’interès arqueològic per al coneixement. No, per a Woody Allen el passat és present, els fantasmes d’aquells personatges prenen vida, gràcies a la màgia del cinema. I així, sense negar una certa nostàlgia, el que li interessa és celebrar aquella vida, aquella creativitat, aquella sensibilitat, aquells pensaments…contraposant-ho a l’estandar benestant que representa la conservadora família amb què el protagonista (romàntic) és de viatge a París. Una família, per cert, molt interessada en les botigues d’antiquari, reduint novament el passat a simples objectes decoratius.
Recorrent a la hipèrbole, el cineasta novaiorquès va fent aparèixer el munt de figures conegudes, a tall de “si et pensaves que ja n’havia esmentades prou, aquí en tens d’altres”. I quan ja es pot dir que no n’hi caben més, fa un salt enrere en el temps, per anar a trobar els Toulouse-Lautrec, Gaugin, Degas… Un autèntic “carrousel”, una acumulació festiva que neutralitza l’efecte pedantesc i permet a Allen anar jugant. Parla de sexe, de creativitat, de jazz… tot fent broma amb les dèries de Hemingway, els mètodes eròtics de Picasso, les obsessions animals de Dalí, la vida sexual d’aquella gent, les seves festes, la música que els envoltava…
És aquesta, una pel·lícula molt autoirònica. Evoca amb no gens dissimulada admiració aquells personatges i, efectivament, en fa broma. Viatja apassionadament al passat, però el relativitza parlant dels ahirs en què a cada època es vol fugir i els contraposa al present, que deixa amablement galdós. Sap que està fent una postal d’amor a París, però comença amb un pròleg (magnífic) que desfoga tot el postalisme de la ciutat i allibera la resta del metratge de les servituds que, per exemple, es van tenir a “Vicky Cristina Barcelona”. El protagonista (romàntic) viu les experiències fantasmagòriques en aventures de mitjanit, però amb l’evolució que experimenta, s’allunya cada cop més de la “seva” gent i acaba en la realitat tangible, caminant pel París d’avui, traspuant-hi aquell “sempre ens quedarà París!”
FOTO © 2011 Mediaproducción, S.L.U, Versátil Cinema S.L., Gravier Productions, Inc. Mitjanit a París, de Woody Allen
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja vaig comentar la pel.lícula als meus blocs, entre ells el de VilaWeb, i a la meva pàgina de Facebook, vaig dir aleshores que em va agradar de valent.
Quan vam veure el tràiler al Març, hi pensàvem que seria un seguit de tòpics tipus French Kiss, però Allen sap anar més enllà.
El millor és veure la pel.lícula, i el més agradable és veure que ha arribat a número 1 de la taquilla a l’Estat, feia molts anys que una pel.lícula d’Allen no hi arribava, ni tant sols amb l’excel.lent Match Point.
Del millor, potser l’aparició d’Adrien Brody com en Salvador Dalí, o moltes escenes que no vull explicar-les totes aquí…