Club 7 Cinema

Mamma mia!, de Phyllida Lloyd

Tot primer va ser Àlex Gorina. Un dia el vaig sentir que esperava amb delit l’estrena de Mamma mia!, ni que fos per veure Meryl Streep fent la boja. I jo vaig pensar: Alex! Al cap de pocs dies de ser a les nostres pantalles, uns amics que em mereixen prou confiança i tenen canalla en edat d’anar a veure una pel·lícula com aquesta, em van dir: està prou bé!. I jo vaig pensar: ai, el que fa tenir mainada, però…! No passà gaire que Judith Vives i Àngel Quintana van treure sengles crítiques sobre el film. I jo que penso: hosti, ja les hi llegiràs, perquè potser sí deu valer la pena, ja que no crec que s’hagin molestat a fer la crítica d’una cosa com la que m’imaginava que devia ser… però vaig ajornant-ne la lectura -de recitent, com n’era!-. Unes setmanes després, em trucà un cinèfil amb molt de criteri i gustos no gens frívols, que havia acompanyat la dona mig remugant i… escolta noi, que hi he passat una bona estona: l’has de veure, deixa’t estar de prejudicis i ves-hi, creu-me!. I jo que li contesto: doncs potser sí. I finalment va arribar el dia. Era final d’agost i amb la dona havíem planificat que aquella tarda aniríem al cinema a Barcelona o Girona; de manera que, havent de passar per unes determinades botigues, vam decidir a darrera hora que tiràvem cap a l’Onyar. La idea era anar a sopar i en acabat, arribar-nos als cinemes Albèniz, per veure-hi Fa molt que t’estimo, de Philippe Claudel, o, si per horaris no ens encaixés bé, una mena de pel·lícula així. De camí al restaurant Bistrot, però, trobem un bon amic, veterà cinèfil, i… que s’ho havien passat bé amb Mamma mia!, que si la vèiem hi passaríem una bona estona. Total que sopem, en un d’aquells vespres agradables a l’escala de Sant Domènec, ben regat amb un bon vinet i, amb ganes de passar-la bé, acabem per fer el pas. Per acabar d’adobar, els horaris de Mamma mia! ens quadraven perfectament. Arribem als Albèniz i pam, de seguida en comença la projecció. Del resultat de tot plegat, n’ha sortit l’article que, si us interessa, podeu llegir anant a Vull llegir la resta de l’article. Ah, i, esclar, un cop vista la pel·lícula, vaig recuperar les crítiques esmentades, que van donar per al post que hi vaig dedicar ja fa dies.

FOTO Meryl Streep, a Mamma mia!, de Phyllida Lloyd

Article titulat “Meryl meva!”, que em publica la revista Som-hi! de setembre de 2008.

La gràcia de Mamma mia! és l’alegria de la vida que transmet; però Meryl Streep és qui la salva, qui en fa de pal de paller i mestre de cerimònies, qui li dóna el to irònic i, quan escau, el gruix dramàtic. L’actriu, que tenia els vint anys a l’època hippy i que té encara una filla adolescent, ha entès perfectament que aquest musical és murri; ja que, posats a representar -i a explotar- la carrincloneria, podria quedar tot com ensucrat, rosa, enganxós, ridícul, si no s’hi prenguessin distàncies. A les seqüències que, amb una copa a la mà i acompanyada de les seves velles amigues, reviscola la joventut esbojarrada que ja els queda llunyana, en fa caricatura divertida i entranyable… tant del que era -i eren- com del que són. Quan li toca assumir el rol de mare de la núvia, s’hi posa a cor que vols, amb tota la tendresa “kitch” que exigeix el tòpic, en un excés de naturalisme que acaba sent subtilment hiperbòlic, per contrast amb l’humor sorneguer amb què s’ho agafa tot. A la seqüència -clau- en què, dalt d’un penya-segat, ella desenganya les pretensions de Pierce Brosnan, tot enfilant ‘The Winner Takes It All’, trena meravellosament una interpretació “sui generis” de la cançó i alhora xucla tota la força dramàtica de la situació i ens la transmet amb l’estelar virtuosisme d’una primera dama de l’escena, com ella.

Pierce Brosnan, a les poques estones de què disposa, demostra ser qui, amb Streep, més bé s’ha avingut al caràcter irònic de la funció. Al costat seu, seguint la veterana tradició del cinema nord-americà, que, dels personatges secundaris, en fa peces clau, trobem les esplèndides Julie Walters i Christine Baranski, en el paper de les antigues components del grup “Donna and The Dynamos”, ara convertides en dones madures de cacera sexual. La pel3lícula, però, és un producte calculadament adreçat a públics molt diversos i, per tant, hi ha també la bonica noieta protagonita – Amanda Seyfried-, el seu xicot -Dominic Cooper- i els respectius amics i amigues, per fer les delícies de la jovenalla, a més -esclar- de dur-ne el fil argumental.

Mamma mia! està construïda literalment a base d’escenes pensades per als seus diversos tipos d’espectadors. N’hi ha per a les noietes amb pardalets al cap; n’hi ha per als pares que les acompanyen; n’hi ha pels bordegassos que les ronden, i fins diria que n’hi ha per a les iaies. Esclar, quan n’estàs veient alguna que no va per a tu, et poden venir força ganes de marxar, per com n’és de folletinesc… però abans no facis el pas, giragonsa. I és que, si Meryl Streep és l’eix d’aquesta maquinària festívola, el motor n´’és la contraposició entre els joves dels primers anys setanta i els d’ara mateix. De manera que la giragonsa argumental et du sistemàticament a un d’aquests contrastos, amb el seu sentit de l’humor i, probablement, aguantes, et quedes mirant la pel·lícula i fins celebrant-la -oimés, quan més apareix Meryl Streep-.

En aquest musical, les cançons entren amb una gran naturalitat i la coreografia… De la coreografia, se’ls enfum. Els plans cinematogràfics no estan concebuts per a mostrar l’harmònica plasticitat d’un conjunt de cossos que dansen. Aquí, quan es balla és simple moviment dels actors i la majoria de cops, pura alegria de la vida. Certament, no es pot pas dir que s’hagi aportat res al gènere; però valdria la pena fer una petita reflexió. Tenim el cas de Chicago, en què el 2002 Rob Marshall demostrava tenir un altíssim coneixement del musical, però la pel·lícula resultava un anodí enfilall de números sovint impecables. Permeteu-me el “sacrilegi”, però entre allò i la festa de Mamma mia!, em quedo amb Mamma mia! Al capdavall, les desenes i desenes de vegades que he vist -la immensament superior a tot això- Cantant sota la pluja, de Stanley Donen i Gene Kelly, he xalat cinematogràficament, però sobretot per la vitalitat positiva que et transmet.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!