Club 7 Cinema

Aquest arbre gegantí evoca el bon temps passat amb el pare i marit prematurament mort. En fa present, físicament, la memòria. La primera que ho veu així és la nena petita, la que anava al cotxe quan l’home ha patit l’atac de cor i han anat a petar (suaument) contra l’arbre. La menuda s’hi enfila, hi munta una mena d’habitació paral·lela, parla amb les branques i les fulles com si fossin l’intèrfon per adreçar-se al seu estimat progenitor. No s’ha tornat pas sileta; fa la vida normal, però sempre té una estona per “seguir” amb ell, per anar-lo a trobar, a l’arbre. És la imaginació infantil. La mare se n’adona i com per a alleugerir el dolor paralitzant, també hi puja. Em sembla recordar que no li parla pas, però és evident que, ser allà dalt, la reconforta. El fill més gran, adolescent a punt d’anar a la universitat, n’està un pèl al marge; com, de fet, la seva vida ja és a punt de distanciar-se del cau familiar. En canvi, un marrec més jovenet no “juga” com la seva germaneta; però té una cura es pot dir íntima, silenciosa, d’aquest arbre, redós de la seva infantesa i, sens dubte, record permanent del pare que se li ha mort.

Julie Bertucelli, doncs, reïx a dibuixar un bon mapa dels sentiments que mou el dol en una família. El dolor, l’absència, la manera que té cadascú de viure-ho. I el problema d’encarar el demà, el seguir endavant.

Mig per sortir de la depressió, la mare agafa una feina, que la du a una relació incipient amb un nou home. Això, com passa en qualsevol melodrama canònic, no està ben vist per tots els fills. I tampoc es pot dir que ella ho acabi de tenir gaire clar. La mort del difunt és massa recent. Però la vida ha de continuar. Aquesta tensió, Bertucelli la representa abusant massa de la metàfora del ficus. La sequera (sic) provoca un creixement espectacular de les arrels gegantines de l’arbre i estan fent malbé les cases del veïnat, inclosa la dels protagonistes; per la qual cosa, s’hauria de tallar, l’arbre! Contra l’oposició de la menuda, la mare hi accedeix pel bé familiar; però qui se n’ha d’encarregar? Efectivament, el nou home d’aquesta mare. Ja tenim l’excés metafòric: l’assimilació del final del pare-arbre a la irrupció vigorosa d’aquest nou home. Tanmateix, la història argumental segueix, no s’encalla ni en psicologismes, ni al·legories: el drama familiar continua (amb les seves alegries i penes, decisions…) i la textura dels personatges s’imposa a la simple narració.

Esclar que Bertucelli no es dóna per vençuda i ha d’acabar fent-hi jugar el destí, les forces incontrolables de la Natura que tot ho arrassen, per girar pàgina. Al capdavall, el temps, l’evolució de les coses, la supervivència marca la superació del dol i el passat queda inexorablement enrere, a vegades, perdent-ne fins i tot allò que el feia més present.