Club 7 Cinema

Good (Good), de Vicente Amorim

No es pot pas dir que Good estigui mancada d’interès temàtic; però, certament, no funciona. D’una banda, perquè el seu origen teatral se li converteix en un llastre fatal. Els diàlegs, molt descriptius, i les situacions, molt explícites, deuen resultar molt eficaços en un escenari, però són ben poc cinematogràfics -valgui com exemple la representació de l’atabalament casolà del protagonisme, maldant per cuinar entre la canalla que apreta, la dona que bogeja i la mare que el reclama-. Les línies narratives i dramàtiques de la pel·lícula no hi ha manera que agafin consistència al decurs del metratge. La metàfora d’una música que s’afigura el protagonista en clau de projecció del conflicte entre la racionalitat i la culpa -autèntica ‘tornada’ reiterativa-, esdevé un recurs de posada en escena teatral. I és que Vicente Amorim es revela un cineasta poc dotat per donar entitat cinematogràfica al que veiem en pantalla. Ni tan sols sap dirigir Viggo Mortensen, ben perdut en el seu paper, sense saber si ha de caricaturitzar aquell home cohibit i de moral ambígua, si n’ha d’encarnar les pregones tensions ètiques, si ha de donar cos a un supervivent o a un covard -o una mitja tinta-. Sort en té que Jason Isaacs, incorporant el paper de l’amic, aporta una solidesa interpretativa que fa sostenibles, si més no, les seqüències en què apareix.

Aquest és un fragment  lleugerament ampliat de la crítica que, sobre el film, publico a la revista Recull de juny de 2009 i que reprodueixo íntegrament anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Jason Isaacs i Viggo Mortensen, a Good, de Vicente Amorim

Comentari: “Good”, de Vicente Amorim

Article que publica la revista ‘Recul’l de juny 2009

***

L’extensió de la plaga del nazisme al si de l’Alemanya dels anys trenta és el tema central de Good, la pel·lícula que, a partir de la peça teatral de C.P. Taylor i amb producció britànica i alemanya, ha dirigit Vicente Amorim, cineasta nascut a Viena el 1966, però fet al Brasil.

Si, fa uns mesos, El lector, de Stephen Daldry, agafava la perspectiva del temps i la figura d’una dona analfabeta amb un paper actiu als camps d’extermini -Kate Winslet-, per a reflexionar sobre la complicitat de la societat amb el Tercer Reich i de com la freda racionalitat havia donat cos a la monstruositat humana i política, Good ho toca situant la ficció de ple en aquells moments històrics i prenent com a referència no pas algú que no sabia llegir ni escriure, sinó ben al contrari, un professor universitari de Literatura i escriptor -Viggo Mortensen-. Aquest, sense creure-hi, s’afilia al partit nazi i accepta un càrrec honorífic a les SS, per mantenir l’estatus i fer carrera; la seva amant, arquetip d’una certa dona alemanya, li esperona el col·laboracionisme amb el règim i fa tot el que és al seu abast per garantir el benestar que li proporciona la situació política, sense cap mena de neguit pel que això comporti; el sogre, tot un prohom, abona el nacionalsocialisme perquè hi veu la garantia dels valors reaccionaris que ell defensa; la dona, viu aliena a tot el que passa; l’amic jueu psicoanalista -Jason Isaacs- veu com va esvaint-se-li la condició d’alemany benestant i amb passat patriòtic i, reduït tan sols a la consideració de jueu, com el cercle se li va estrenyent -deixant-lo sense feina, retallant-li les condicions de vida, encalçant-lo…- fins que s’esdevé l’ofec definitiu -la deportació i internament al camp de concentració-.

La panoràmica, que abasta la dècada dels trenta fins a començament dels quaranta, resulta prou extensa per mostrar com la covardia i connivència d’àmplies capes de la societat esdevingueren finalment complicitat o participació activa en el règim. Els fets històrics -com ara la fatídica “nit dels vidres trencats”- apareixen com a context, narrar-los no és l’objecte de la pel·lícula: allò que importa són els personatges, com van amotllant-se a les circumstàncies o com aquestes els van arraconant. En aquest sentit, potser la imatge més eloqüent del film sigui la del professor protagonista gornit per primer cop de comandament de les SS: el seu, que era d’antuvi un càrrec honorífic, acaba resultant ben executor. La crua realitat s’imposa a tot el pretext racional amb què pretenia justificar-se. Li ho havia advertit l’amic psicoanalista i, de fet, li ho havia reclamat l’amant: la realitat havia de prevaldre al que es conforma a la ment. Així com ell havia defensat l’eutanàsia en el llibre que havia enlluernat la cancilleria de Hitler, però en canvi impedí el suïcidi de la seva pòpia mare; igualment arriba a justificar-se racionalment la tirania, fins que la realitat el deixa en evidència.

No es pot pas dir, doncs que Good estigui mancada d’interès temàtic; però, certament, no funciona. D’una banda, perquè el seu origen teatral se li converteix en un llastre fatal. Els diàlegs, molt descriptius, i les situacions, molt explícites, deuen resultar molt eficaços en un escenari, però són ben poc cinematogràfics. Les línies narratives i dramàtiques de la pel·lícula no hi ha manera que agafin consistència al decurs del metratge. La metàfora d’una música que s’afigura el protagonista en clau de projecció del conflicte entre la racionalitat i la culpa -autèntica ‘tornada’ reiterativa-, esdevé un recurs de posada en escena teatral. I és que Vicente Amorim es revela un cineasta poc dotat per donar entitat cinematogràfica al que veiem en pantalla. Ni tan sols sap dirigir Viggo Mortensen, ben perdut en el seu paper, sense saber si ha caricaturitzar aquell home cohibit i de moral ambígua, si n’ha d’encarnar les pregones tensions ètiques, si ha de donar cos a un supervivent o a un covard -o una mitja tinta-. Sort en té que Jason Isaacs, incorporant el paper de l’amic, aporta una solidesa interpretativa que fa sostenibles, si més no, les seqüències en què apareix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!