Club 7 Cinema

Cel·la 211 (Celda 211 / Cell 211 /  Cellule 211), de Daniel Monzón

(..) no som pas davant d’una pel·lícula extraordinària, sinó d’un thriller penitenciari molt competent, de factura plausible i amb un esplet d’actors tan ben triat com eficient (..)

(..) Amb similar perspectiva progressista, Daniel Monzón posa el dit a la llaga dels abusos en la política penitenciària espanyola; però es pot dir que res més (..)

Fragments de l’article que podeu llegir sencer, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Luis Tosar i Alberto Ammann, a Cel·la 211, de Daniel Monzón

Comentari: “Cel·la 211”, de Daniel Monzón

Article publicat a la revista “Recvll” de desembre de 2009

***

L’èxit acompanya l’última pel·lícula de Daniel Monzón des que el setembre es va presentar a les “Jornades dels Autors” del Festival de Venècia, on els cinèfils van acollir-la amb una ovació de la qual encara se’n parla. Però sobretot ha reeixit ran de l’estrena a Espanya i a Catalunya, quan el púbic li ha atorgat el premi de la taquilla, amb una assistència molt nombrosa. I tanmateix, no som pas davant d’una pel·lícula extraordinària, sinó d’un thriller penitenciari molt competent, de factura plausible i amb un esplet d’actors tan ben triat com eficient. Algú potser n’hauria de prendre nota que, quan hi ha argument, personatges i entreteniment, l’espectador s’hi interessa i, parlant-ne bé, practica el boca-orella, que és la millor publicitat de què pot disposar un film amb vocació comercial.

Aquesta és essencialment una pel·lícula de gènere, de la mena d’aquella Brubaker (Stuart Rosenberg, 1980), en què Robert Redford –com aquí Alberto Ammann– era un nou guarda de presons que, aprofitant que no el coneixien, es feia passar per presoner i copsava com n’estaven de malament les coses allà dins, sobretot al costat institucional. Amb similar perspectiva progressista, Daniel Monzón posa el dit a la llaga dels abusos en la política penitenciària espanyola; però es pot dir que res més.

L’atenció de l’espectador la manté a base de combinar hàbilment la tòpica crònica de l’amotinament dels interns, amb gotes romàntiques –els flashback de l’última escena de llit entre el jove guarda i la seva xicota embarassada–, dosis importants de melodrama, tot d’històries personals que funcionen com digressions ben eficaces i prou integrades al relat principal –el cas d’Utrilla; la gelosia o malfiança del lloctinent de Malamadre; el neguit d’Elena, la dona de Juan Oliver, el funcionari que havia anat a conèixer el lloc de treball el dia abans de començar i ha hagut de fer-se passar per pres–. I les interpretacions, sobretot de Luís Tosar, Andrés Resines i Carlos Bardem –combinades amb l’encertada presència de noi tan innocent com intel·ligent que transmet Alberto Ammann –, acaben de tenir-nos ben enganxats al que passa a la pantalla.

Daniel Monzón ha planificat la pel·lícula de manera tan completa com subtil. La càmera passa de manera fluïda des de la fisicitat dels cossos als quadres descriptius; així com se salta amb absoluta naturalitat d’un punt de vista narratiu a un altre, i es trenca amb notable gosadia l’atmosfera reclusiva, sortint de la galeria revoltada i fins del recinte penitenciari per anar a l’exterior. És a dir, formalment també és un producte estimable.

El problema és que, malgrat tot, no s’és capaç d’anar més enllà de les convencions genèriques. Fins i tot esdevé part de l’espectacle, el tema dels abusos que pateixen els interns i la ratlla fina que a penes separa els dos costats de la llei en aquest règim de presons. No es pot dir que Cel·la 211 sigui una obra de denúncia: aquest vessant temàtic sobretot contribueix a entretenir l’espectador, més que no pas hi trena un autèntic discurs. I els gèneres cinematogràfics cal trascendir-los, si s’aspira a bastir una obra; altrament, la pel·lícula queda en el terreny dels simples productes, tan ben fets com es vulgui o se sàpiga, com tants n’hi ha en la cinematografia mundial, especialment entre els fets quotidianament a Hollywood.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!