Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Cartes d’Iwo Jima / Letters from Iwo Jima / Cartas desde Iwo Jima / Lettres d’Iwo Jima / Lettere da Iwo Jima
El guió lineal, simple, de Cartes d’Iwo Jima resulta d’una riquesa extraordinària, per com fa expressiva l’el·lipsi cinematogràfica, per com gairebé esvaeix el desenvolupament cronològic en aquella mena d’infern i, esclar, se’ns fa admirable temàticament, per com es posiciona humanísticament davant la guerra i en contra tant del fet bèl·lic com dels arguments -en aquest cas, "patriòtics"- amb què s’ha pretès justificar-la. Certament, el treball de la guionista Iris Yamashita queda redimensionat pel madur i vigorós classicisme de Clint Eastwood en posar-lo en escena; de la mateixa manera que la mirada del cineasta cap als personatges supera la limitada interpretació d’alguns dels actors que els incorporen. Cartes d’Iwo Jima, en definitiva, confirma una vegada més que una pel·lícula assoleix l’estatus d’obra de creació quan és cosa d’un autor de debò, capaç de transformar elements simples -no necessàriament valuosos- en un conjunt harmònic d’expressió artística. Perquè, a Cartes d’Iwo Jima, no són els ingredients, sinó el tot, el que adquireix un valor extraordinari.
Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article"
Es pot dir que el temps no passa a Cartes d’Iwo Jima, que per a aquells soldats japonesos condemnats a morir només hi ha el present i un passat individual que, pel mecanisme de la memòria, els compareix fugisserament. Entre dues seqüències seguides, poden passar mesos i just assabentar-nos-en per una breu ratlla de diàleg. El dia i la nit no tenen cap paper d’indicador cronològic, en un film bona part del qual transcorre per dins de les coves. Fins i tot l’acció bèl·lica, el desenvolupament de la batalla d’Iwo Jima, només pauta relativament el desenvolupament de la història.
Hi hagué d’haver pressa per desmuntar les defenses arran de costa i excavar aquells túnels i coves a la roca volcànica; però només se’ns en mostra la presa de decisions, les discrepàncies que el tema ocasió entre els comandaments, una certa insinuació de l’esforç que hagué de significar í… ja ens trobem la feina feta: la pressa i la mateixa dinàmica operativa han estat esborrades. En canvi, veiem l’espera, la perplexitat, la supervivència en aquelles condicions dures -calor, poca aigua i sulfurosa, disenteria…- i la consciència més o menys sublimada d’una mort segura. Gairebé passa el mateix durant la batalla pròpiament dita. L’anuncien els bombardejos, però amb la seva inacabable persistència, se’n difumina el caràcter precursor. El que passa a fora, a la platja, al Suribachi, a l’esplanada entre aquell turó i el petit aeroport insular, certament va marcant l’evolució de l’episodi bèl·lic -que fresc el tenim a la memòria, si més no, gràcies a Banderes dels pares-; però Clint Eastwood no deixa que s’estressi el relat sobre els soldats. Ans al contrari, estableix una intencionada distància amb la crònica militar coneguda: el desembarcament, de lluny; la bandera -famosa- del Suribachi, retirada i com de passada, en una escena de significatiu contrapunt, però en què no s’entreté ni ell ni els japonesos; alguns fets que recordem de la pel·lícula anterior, els anem retrobant, però de mica en mica… Eastwood transforma la cronologia dels fets bèl·lics en una simple referència, mentre, als protagonistes, els va reduint l’espai vital, que és tant com dir el temps de vida -i el "sòl japonès" ja és absolutament minço finalment, quan el general Kuribayashi (Ken Watanabe) se suïcida-.
Res a Cartes d’Iwo Jima no és èpic -en coherència amb Banderes dels pares, que nega qualsevol mena d’èpica a la guerra-. I, per tant, la caiguda del turó Suribachi, tampoc. Hi ha la follia dels oficials canònics, que s’immolen i arrosseguen la tropa a matar-se: això, però, resulta humanament tràgic, per com el mecanisme militar desferma una implacable i terrible cerimònia d’autodestrucció, a partir d’una bogeria institucionalitzada, covada pel fanatisme patriòtic. Així, doncs, tràgic sí; però no pas èpic. I la reculada del soldat amb sentit comú, Saigo (Kazunari Ninomiya) i del seu company, Shimizu (Ryo Kase), no té el caire de "desfeta", que correspondria a la retòrica castrense, sinó de desesperat replegament salvífic -no en va, amb la seva decisió, Saigo testimonia la seva adscripció popular i el rebuig a l’alienació militar-. I a partir d’aquí, la pel·lícula narra la retirada progressiva, inevitable; marcada per la constant tensió, no tant amb l’enemic com entre deliri ideològic i sentit comú, entre el deure imposat i els sentiments, entre el soldat i l’home…
Eastwood, doncs, s’interessa per aquests homes a qui la guerra ha condemnat a mort. I és la guerra i el que la provoca allò que assenyala al llarg del film, més que no pas la relació causa-efecte entre un concret fet bèl·lic i la seva particular conseqüència. Esvaint al màxim els referents cronològics, aconsegueix esborrar aquesta relació causal. A Cartes d’Iwo Jima ja no ha de plantejar que, en el combat, els soldats només es tenen a si mateixos i els companys, perquè ja ho va deixar clar a Banderes dels pares. Ara, en aquests homes cada vegada més aculats, hi projecta l’ombra -no sé si platònica- de l’ésser humà, de qualsevol ésser humà, acorralat, enxampat, condemnat per la bestiesa de la guerra. Eastwood no s’està de fer-ho explícit melodramàticament i fins emfàticament en l’escena que el tinent coronel Nishi llegeix la carta que el soldat nord.americà, Sam, havia rebut de la mare: una carta que hauria pogut escriure la mare de qualsevol soldat japonès, la mare de qualevol soldat de qualsevol bàndol… Aquella carta fa evident que l’enemic també és humà i més encara: que no hi ha enemic, que el concepte mateix d’enemic és antihumà, generat perversament per la lògica bèl·lica -a més, com el record d’amistat nipo-americana s’encarreguen de remarcar, és un concepte canviant, però pel qual tanmateix es malmeten no poques vides humanes…-. Remarquem encara que, a la darrera escena de la pel·lícula, el cos ferit d’un soldat japonès és un baiard, a terra, al costat del d’un nord-americà: cap diferència.
Diversos fash-back disseminats al llarg de la pel·lícula n’esbraven puntualment l’atmosfera; per bé que, en ser de curta durada, s’és a temps de "tapar el foradet", sense que el conjunt se’n ressenteixi, tot i que siguin d’una anodina convencionalitat narrativa. Dit això, no és pas menys cert que aquests flash-back aporten informacions de valor notable. Així és com ens assabentem no només del passat de Saigo com a forner i marit jove que espera un fill, sinó de l’abús i l’explotació governamentals sobre les classes populars del país, per pagar i mantenir la guerra, aixi com la insinuació prou creïble dels que en treien profit particular. També a través d’aquests passats recordats, ens assabentem no tan sols del perquè Shimizú ha arribat a Iwo Jima, sinó també del paper de policia política al Japó de l’Eix… Hi ha, però, altres mecanismes narratius que es posen en joc per completar la crítica al govern imperial nipó, pel que fa a aquella guerra -en paral·lel al que de crítica a les autoritats nord-americanes tenia Banderes dels pares-. Per exemple, les dramatitzades discrepàncies entre els oficials destacats a Iwo Jima, les rivalitats entre els exèrcits de terra i marina, l’obsolescència de la tradició militar japonesa, l’ocultació d’informació i manipulació -fins dels militars- per part del govern, l’adoctrinament fanàtitzant de la població. Però la pel·lícula també recorre al relat oral, sobretot al voltant de l’aristocràtic genet olímpic, el tinent coronel Nishi (Tsuyoshi Ihara): amb el soldat nord-americà Sam, parlant de Douglas Fairbanks, i amb el mateix general Kuribayashi, evocant-ne les gestes eqüestres.
La grandesa de Cartes d’Iwo Jima, però, no rau en la descripció dels errors militars, disbarats socials i perversions ideològiques de la part japonesa del conflicte. S’agraeix que això hi sigui, sobretot perquè s’hi remarca el perill de la retòrica ultranacionalista i dels discursos bel·licistes, alhora que se n’assenyalen buidors, impostures i frivolitats sanguinàries. La grandesa de Cartes d’Iwo Jima rau tanmateix en la seva capacitat d’abstracció, d’anar més enllà de les coordineades històriques d’Iwo Jima i de la mateixa Segona Guerra Mundial, per convertir-se en un genèric i contundent, inapel·lable, clam antibel·licista. Així, si Banderes dels pares podíem llegir-la clarament com un discurs contrari a la xerrameca i a les mentides de l’administració Bush, respecte a la guerra de l’Irac, a Cartes d’Iwo Jima hi podem trobar algunes al·lusions gairebé metafòriques -el suïcida amb bombes tinent Ito (Shidou Nakamura); el fanatisme letal i atrinxerat dels resistents, malgrat la superioritat militar nord.americana; el polsegós terra volcànic per on, al final de la pel·lícula, baixen els marines, en una imatge que ens els evoca al desert àrab…-. Però tampoc el díptic Banderes dels pares – Cartes d’Iwo Jima no es queda en un simple discurs cojuntural, per abrandat que sigui. Del que parla, val més que hi pensem tots. Tots.
A Cartes d’Iwo Jima, es fa present Banderes dels pares jo diria tota l’estona, però sobretot des que comença el desembarcament nord-americà. S’hi fa present el·lípticament. És impressionant l’efecte que aconsegueix Clint Eastwood, oimés si tenim en compte que són ben escadusseres les imatges que ara veiem dels nord-americans. Però juga amb el muntatge d’una manera absolutament eficaç. Per exemple, en la primera pel·lícula se’ns mostrava una primera metralladora japonesa que sortia d’entre els matolls i roca de la muntanya… Ara, en aquesta segona part, poc després de començat el foc creuat, se’ns mostra una finestra -tipus bunker- de la cova, on hi ha aquella metralleta i, efectivament, acaba com acabava en la primera part. Igualment, dos moments forts de Banderes dels pares els retroba ara. Un és el dels cossos esventrats i mutilats de soldats japonesos suïcidats dins d’una cova; ara, assistim a l’acte d’autoimmolació: en la primera part era la descoberta esgarrifosa d’una realitat estranya, ara és l’explicació d’allò -representada, com ja he remarcat, en clau tràgica-. I l’altre "moment fort" és el de la famosa bandera que donà peu a la foto de Rosenthal, símbol de la victòria ianqui i emblema dels marines. A Cartes d’Iwo Jima, no veiem el contraplà de quan pujaven i baixaven les banderes, en funció dels capricis dels comandaments: aquell moment, ni surt. Però sí veiem com onegen les barres i estrelles al cim del Suribachi. El contrast entre la importància que allò té en una i altra pel·lícula, que és tant com dir la comparació entre la importància que van donar-li als Estats Units i la que tingué per als japonesos -si més no, els de l’illa- es reflecteix en la ja comentada distància que ara hi pren Eastwood. Els sap greu, als japonesos de Cartes d’Iwo Jima, i certament, no tan sols els ha confirmat que el final se’ls acosta més, sinó que alguns s’ho prenen a la valenta; però, per al general Kuribayashi -i a través d’ell, el mateix Clint Eastwood-, no és cosa de quedar-s’hi enganxat. La visió llunyana i ombrívola que la pel·lícula ens dóna ara de la bandera s’avé amb l’atenció d’altres urgències, de supervivència, per part dels protagonistes… i d’interés de la pel·lícula per a aquests supervivents. Hi ha també el soldat Sam, ferit i atès pels homes del tinent coronel Nishi. Sam bé pot correspondre al company que Doc Bradley (Ryan Phillippe) buscava desesperadament i inutilment, perquè se’ls féu fonedís enmig del caos de la batalla. De la mateixa manera, qualsevol d’aquells soldats japonesos que es mouen de nit podria ser el que, a la primera pel·lícula saltava al forat on Doc Bradley havia anat a curar un ferit… Podrien ser-ho o no; però els lligams els estableixes fàcilment, perquè Banderes dels pares la tens al cap, mal sigui inconscientment, mentre veus Cartes d’Iwo Jima i Eastwood se n’ha encarregat subtilment que, efectivament la hi tinguis.
No passaria de ser un reeixit ús de les tècniques cinematogràfiques, aquesta el·lipsi, si no fos que, pel biaix de les imatges de Banderes dels pares, el que en fa present és el discurs. Fa bescanviables les víctimes nord-americanes i japoneses de les dues pel·lícules, intercanviables -fins al punt que realment en són- les retòriques i manipulacions dels governs americà i japonès; de la mateixa manera que, en les mares i dones dels soldats japonesos, identifiquem les dels marines… És també gràcies a l’el·lipsi que pren un caire universal el cul de sac vital a què es veuen abocats els protagonistes de Cartes d’Iwo Jima. Per mor d’aquest recurs tan cinematogràfic, en ells trobem la mateixa perplexitat dels marines supervivents, la mateixa dissort dels que no van tornar d’Iwo Jima, el mateix sacrifici intol·lerable… Perplexitat, dissort i sacrifici com la dels soldats que són a l’Irac i la dels que es veuen abocats a combatre’ls.
Al costat de la diguem-ne magna el·lipsi, Cartes d’Iwo Jima en practica d’altres, internes, que ens decanten morts per disenteria, evolucions de personatges, evacuacions de població civil… Detalls d’economia narrativa, en una pel·lícula que passa les dues hores de durada, i que donen testimoni eloqüent de la claredat d’idees de Clint Eastwood a l’hora de focalitzar l’atenció fílmica en allò que és essencial per ell. Llàstima que l’absoluta confiança en el que fa l’ha dut a mantenir en el metratge final algunes solucions de guió, que el muntatge i la posada en escena no han pogut millorar. Així, hi ha alguna escena que resulta massa explícita o, com ja he comentat, els flash-back que entren de manera anodina. Igualment, potser s’ha refiat massa dels personatges i no ha afinat prou bé la tria d’alguns actors que els donen vida. Així com, a Banderes dels pares, les limitacions de l’actor Adam Beach afectaven negativament el paper de l’indi Ira Hayes, a Cartes d’Iwo Jima és la poca alçada artística del televisiu Kazunari Ninomiya que perjudica prou el personatge de Saigo. Dit això, s’imposa un reconeixement a l’actor Ken Watanabe, admirable en la seva composició del polièdric general Kuribayashi.
Per acabar, breument, dues qüestions. En primer lloc, la banda sonora. Kyle Eastwood -fill del mestre- i el seu soci han fet un bon treball… que recorda als del pare, Clint. Però, francament, començo a enyorar les composicions de Lennie Niehaus de bracet amb Eastwood, Clint, per descomptat. I la segona qüestió és una pregunta retòrica: per què, més enllà de la veritat històrica, el general Kuribayashi, al final, no opta per rendir-se i mira de salvar la vida als seus homes? Hagués estat un happy end "progre", que ens hauria parlat d’un decisiu i definitiu convenciment anti-bèl·lic, en termes de revolta gairebé sediciosa. Eastwood, però, a més no voler mixtificar la realitat, ha près una opció més seriosa, rigorosa i coherent amb el discurs del film: aquella mena de suïcidi col·lectiu, nocturn, de fer-se matar tot matant, és com una sortida metafòrica, la representació última de la follia de destrucció a què es veu abocat l’home aculat pels designis bèl·lics. Com a Sense perdó (1992), ell mateix esdevenia un pistoler venjatiu eixit de la foscor de la nit i enllestia una inacabable espiral de violència. Tanmateix, sembla com si Eastwood no acabés de tenir clar aquest final, encaixant poc abans una seqüència en què la deserció era pagada amb l’assassinat per part d’uns marines, reblada pel comentari posterior d’un oficial en el sentit de treure de cap als soldats la via de fugir. Certament, aquelles escenes tenen altres continguts -com mostrar la criminalitat gratuïta en què també cauen alguns soldats nord.americans-, però s’ha de reconèixer que, en el guionet d’Iris Yamashita, això té un cert pes sobre les escenes posteriors: tanca la pregunta de per què no deserten, com avançant-ne una possible resposta. No obstant tot això, em quedo amb la lectura metafòrica del final d’aquells soldats japonesos, la veig molt coherent amb tota la pel·lícula i amb el díptic sencer.
Iwo Jima: allà on hi hagué la victoriosa bandera de les barres i estrelles, ara hi ha un monument que en recorda les víctimes. Iwo Jima, on ara hi ha pols volcanosa i les restes inanimades, abandonades, del que fou enginyeria i arquitectura militar defensiva. Iwo Jima, una illa que Clint Eastwood ha transformat cinematogràficament en al·legoria de la soledat humana arrossegada a banys de sang que el temps engoleix, la soledat dels homes que només es tenen ells mateixos en el camp de batalla i que es veuen acorralats en una dinàmica d’ (auto)destrucció, la soledat que deixa la buidor dels discursos i les proclames inflamades que duen la gent a morir i a matar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel.lícula sense concessions, que em va agradar molt més que no pas "Million dollar baby".
Poques vegades s’hi veu la guerra des del punt de vista de l’enemic. I quan en surten els americans, no son precisament la Santa Teresa de Jesús.
Grans Ken Watanabe i el jove soldat.