Club 7 Cinema

Enllestint el recordatori al director Anthony Minghella, sobtadament traspassat el 18 de març de 2008, a l’edat de 54 anys, reprodueixo la crítica que vaig publicar al seu dia de la pel·lícula La muntanya gelada / Could Mountain (2003). Ens situem amb la sinopsi i podeu llegir-ne la crítica, anant a Vull llegir la resta de l’article.

Sinopsi en un país trasbalsat per la guerra de Secessió, un soldat confederat fuig de l’hospital on es recupera d’unes ferides. Deserta i comença un viatge de retorn a Cold Mountain, perquè vol retrobar-se amb la noia de què s’enamorà irreversiblement just abans que esclatés el conflicte armat. Educada com a senyoreta de la bona societat, ella resisteix la misèria de la guerra gràcies a una xicota de caràcter fort, que l’ajuda a refer la granja familiar i a plantar cara a l’adversitat i a l’encalç d’un terratinent que li’n cobeja el cos i la propietat.

FOTO Jude Law i Nicole Kidman, a La muntanya gelada, d’ Anthony Minghella

Article publicat el 02.04.2004, a la revista Recull.

Títol original Cold Mountain. Director i guionista Anthony Minghella, a partir de la novel·la “La muntanya gelada”, de Charles Frazier, publicada per Edicions 62. Fotografia John Seale. Música Gabriel Yared. Muntatge Walter Murch. Intèrprets Jude Law (Inman), Nicole Kidman (Ada Monroe), Renée Zellwegger (Ruby Thewes), Donald Sutherland (reverend Monroe), Brendan Gleeson (Stolrod), Ray Winstone (Teague), Philip Seymour Hoffman (Veasey), Giovanni Ribisi (Junior), Natalie Portman (Sara). Presentada al Festival de Berlín, nominada a l’Óscar en 7 categories i guardonada amb el de la millor actriu secundària –Renée Zellwegger.

Des de fa anys, la marca MIramax va associada sobretot a productes de certa qualitat que solen acumular un bon grapat de nominacions als Òscar. Molt criticada en les darreres edicions del premis de l’Acadèmia de Hollywwod, enguany s’ha hagut de conformar pràcticament amb un sol títol en competició: Cold Mountain. I, com és públic i notori no hi ha tingut res a fer, perquè El Senyor dels Anells s’ho ha endut gairebé tot. Molt em temo, però, que si no hi arriben a haver les aventures d’en Frodo Saquet i companyia, hauríem hagut d’empassar-nos Cold Mountain com a gran pel·lícula de l’any.

L’últim treball d’Anthony Minghella arrossega alguns dels problemes que ja se li havien assenyalat als seus films anteriors, tant en El pacient anglès –adaptació d’una obra de Michael Ondaatje– com a L’enginyós senyor Ripley –que tornava a la pantalla la novel·la de Patrícia Highsmith–. Cold Mountain –que versiona el llibre homònim de Charles Frazier– ha estat concebuda i muntada sobretot amb la voluntat d’explicar una història, de narrar-la cinematogràficament  fins al punt que el relat prevalgui al drama. La posada en escena, absolutament funcional, es posa al servei de la narració i redueix a simples pretextos argumentals els conflictes personals i col·lectius que va tocant. Fins a convertir-la en una obra gèlida, la fredor de la qual no ve precisament del nom del poble on s’han conegut els protagonistes.

Hi ha, certament, una temàtica plantejada per l’original literari. De fet, tota la pel·lícula és una llarguíssima lletania antibèl·lica. Una història d’amor ajornada per l’esclat d’una guerra que fa sobreeixir els pitjors instints de l’ésser humà. Una odissea protagonitzada per un individu com més va més allunyat de la vilesa armada. I una resistència gairebé numantina de dones a la rereguarda, víctimes dels tirans inflats pel pressupòsit bèl·lic. La bondat de la història i les bones intencions, però, no justifiquen els dèficits amb què ho tracta Minghella.

A Cold Mountain, les etapes del trajecte del soldat desertor només són episodis de la seva aventura i no pas experiències d’aprenentatge. En aquest “viatge a Itaca”, la travessia no aporta gaire res al “navegant”, que va quedant com una simple eina del guió per anar-nos mostrant els desastres de la guerra. Unes calamitats que el relat deixa enrere tan bon punt les ha fet servir per justificar una escena, sense cap tractament a fons. Tant se val que es topi amb comunitats mentalment tancades; gent de raça negra que ha de fugir; una mare desesperada, violentada i desprotegidament solitària; dones mancades de mascles joves… la pel·lícula ho tracta talment com a paisatges fugissers, que queden ràpidament enrere i no tens ni temps de contemplar-los, perquè preval arribar a destí.

No resulta pas gaire millor la manera com presenta la vida difícil a la rereguarda. En la dificultat de sobreviure que experimenta el personatge de Nicole Kidman –educada com a senyoreta d’una societat més civilitzada que la que li toca viure–, hi ha una encertada referència al que té de degeneratiu un conflicte bèl·lic per a la societat que el pateix. Cosa que es reforça amb el paper salvífic que hi juga la noia a qui dóna vida Renée Zellwegger, el personatge que l’ajuda a sortir-se’n precisament perquè és una xicota primària. Però ho esguerra, per emfàtic, el caire excessivament pagesívol  d’aquesta –agreujat segurament per un doblatge horrorós–; per repetitiva, la insistència en el contrast entre les dues protagonistes, i, per insuficient, el poc desenvolupament dramàtic de les complexitats d’elles dues. En canvi, es va omplint el temps amb històries temàticament irrellevants, com la d’uns refugiats a la mina –patètic intent d’introduir una variant melodramàtica a costa de la mossa descarada– i es redueix a una qüestió de bons i dolents –pràcticament en clau de western– la tensió que origina el plançó de terratinent que s’empara en el poder que li ha donat la situació per voler apropiar-se de les propietats i la dona que cobeja.

El muntatge de Cold Mountain, avalat pel prestigiós Walter Murch –col·laborador directe de les millors obres de Francis Ford Coppola–, té algunes resolucions magnífiques; però, també, en té de molt òbvies i, el pitjor de tot, la converteix en una pel·lícula previsible, d’aquelles que ho vas veient a venir tot. Visualment, hi ha moments comptats que cal remarcar, per bé que tocats d’un notable esteticisme: els ianquis al clot, en la batalla inicial; els cossos que s’amanyaguen a l’escena d’amor; l’ombra al pou; el caire de paradís perdut que té l’indret de Cold Mountain…Tanmateix, deixen en evidència el caràcter convencional de la resta del metratge.

Quan una obra té el potencial que deixa entreveure Cold Mountain i se’n treu tan poc profit, per culpa de la posada en escena, la cosa deixa en evidència el director. Definitivament, ha quedat clar com n’és de mediocre i limitat Anthony Minghella. Aquest cop, ni Jude Law ni Nicole Kidman li han servit per a mixtificar-ho.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!