Club 7 Cinema

El crític cinematogràfic i professor de la Universitat de Girona, Àngel Quintana, ha desplegat un ostensible suport a la pel·lícula Pas a nivell, ran de l’estrena del film en pantalla comercial a casa nostra.

Al diari El Punt (21 de novembre de 2008) n’ha publicat la crítica: Passejades per la incertesa.

Al Full de mà del Cinema Truffaut, acompanya els espectadors amb un altre escrit sobre la pel·lícula: El dessassosec dels qui no tenen futur, que podeu llegir íntegrament anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Pas a nivell, de Pere Vilà

Escrit d’Àngel Quintana sobre “Pas a nivell”, al Full de mà del Cinema Truffaut (setmana 21-27 de novembre de 2008)

***

El desassossec dels qui no tenen futur

En els seus aforismes sobre el cinema, Robert Bresson va escriure: “El cinema sonor ha inventat el silenci”. La sàvia sentència no és un oximoron, sinó una evidència que no ha parat de fer-se realitat en bona part del cinema actual, un cinema en què la incomunicació i la no acció han acabat creant una certa dimensió de les imatges que capten el nostre temps. La sentència, però, també pot ajudar-nos a entendre algunes des les figures d’estil que Pere Vila posa en joc a la seva òpera prima Pas a nivell, un conte d’estiu silenciós que pretén llançar una mirada distanciada, però justa, cap el desconcert d’una joventut silenciosa que es troba atrapada davant les barreres de l’edat adulta. Com bona algunes pel·lícules del cinema contemporani, penso en el cinema asiàtic de Tsai Ming Liang o en l’argentí Lisandro Alonso, el silenci no és més que un recurs per posar en joc la inevidència dels temps i l’infructuós vagabundeig dels que passegen pel laberint sense esperances de trobar cap sortida. Els personatges parlen poc perquè els diàlegs han deixat de tenir sentit i perquè les obvietats no han fet més que conquerir l’espai de la realitat. Els sons i rumors del món exterior són els elements que acaben creant una musicalitat, són els que donen força al esdevenir temporal que guia la recerca sense horitzons del protagonista. No hi ha paraules, perquè no hi ha res a dir. Només queda la possibilitat de mirar i veure com un buit profund s’instal·la en l’ambient i com aquest buit sembla frenar tota possibilitat de camí i de futur, tota possibilitat de projecció vital.

L’idea inicial de Pas a nivell va sorgir fa uns quants any. Un dia Pere Vila va descobrir que la millor idea fílmica de definir el món dels universitaris de la seva edat, no era altra que fer un pla fix sobre un personatge assegut a les escales d’una facultat, sense fer res, deixant que passessin les hores i observant amb perplexitat tot el que l’envoltava. D’aquesta imatge somniada per Pere Vilà han anat sorgint possibles històries, possibles bifurcacions que poden arribar a donar vida al destí d’aquest personatge. Joaquim Jordà va dir un cop que Pere Vilà era el millor jove narrador d’històries que havia conegut i curiosament a Pas a nivell porta el relat a la mínima expressió. En les primeres escenes, el protagonista es troba a la fi d’una etapa. Ha fet el darrer examen i demana a la professor que el suspengui, per tal de poder continuar sobrevisquent dins del seu úter matern -la universitat-. L’edat, però, no perdona i el jove serà expulsat cap a la vida adulta. A partir d’aquest gest, comença Pas a nivell. Estem a l’estiu i abans de que el protagonista tingui forces per poder arribar a prendre alguna decisió de futur, ha de consumir-se en la seva pròpia incertesa.
 
Pas a Nivell mostra les anades i vingudes, les passes en fals i els dubtes infructuosos, d’un jove perdut a l’estiu en una població de la costa -L’Escala- mentre veu que alguna cosa s’escapa per sempre i entén que el temps l’ha llançat, sense donar-li temps a pensar, cap un món diferent al que ha estat educat. El jove pren fotografies, passeja, es creua amb una meuca, dubte de fer l’amor amb ella i quan es decideix, sempre és massa tard. La crònica del desassossec que envolta el protagonista està marcada per la poètica de repeticions. Les coses tornen a ser semblants, malgrat que experimentin lleugeres variacions. Mentre que una prova de foc definitiva com la mort de l’àvia, l’adverteix que tot passa més ràpid del que havia previst. Pere Vila filma sense complexos un món que coneix perfectament, captura l’spleen d’una joventut que ha convertit la manca d’esma en la seva pròpia política. A l’horitzó, després del pas a nivell hi ha molt poques coses, en el present només hi han dubtes i del passat només queden els errors.

Àngel Quitana
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!