Club 7 Cinema

A  SessióContínua.Com, trobem l’entrevista d’Àlex Gorina a John Cameron Mitchell: una conversa apassionada. Comenten, de la gent, la por d’explicar i de parlar de la pròpia sexualitat; xerren sobre l’alliberament dels personatges en aquest film i dels problemes que traginen; parlen del sexe tractat amb humor i del caire de conte de fades de Shortbus… I les anècdotes, sucoses o divertides que van envoltar-ne el rodatge, van passant pel diàleg entre J.C. Mitchell i A.Gorina.

L’entrevista a John Cameron Mitchell, a SessióContínua.Com, clicant aquí: Shortbús · Gorina+Mitchell · SessióContínua.Com (apartat "Gorina pregunta").

"Sexe a Nova York per celebrar-hi la vida i la llibertat" és el títol que resumeix francament bé la crítica d’ Imma Merino (El Punt) i gairebé idèntic, "Sexe a Nova York", és el títol de la crítica d’ Eulàlia Iglesias (Benzina). Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico), en canvi, l’encapçala amb un contundent "Frustrats i inadaptats" i Carlos Losilla (Avui) acaba d’aigualir la festa amb un "Generacions no tan ‘noves’". Fem una repassada a aquestes crítiques, anant a "Vull llegir la resta de l’article"

Imma Merino (El Punt, 12.02.2007) afirma que des del primer moment hi ha sexe explícit a Shortbus (..) perquè John Cameron Mitchell ha volgut explorar la sexualitat amb la mateixa franquesa de certes pel·lícules dels anys seixanta i setanta realitzades a Nova York, que vol vindicar com un lloc dels EUA on encara és possible ser lliure, tot i el pes paranoic de l’11-S i d’una propagació del puritanisme que també ha arribat a la ciutat. Amb picardia, Merino explica l’origen del nom de la pel·lícula i en fa tot de comentaris subtils i fins divertits, per acabar descrivint com, a Shortbus, John Cameron Mitchell presenta un grup de personatges abocats a la pràctica del sexe, sense oblidar que aquest també arrossega problemes i no evita tristeses. Esmenta l’humor de la pel·lícula i assegura que: en un clima orgiàstic, que acaba en una fantàstica escena final i amb una esplèndida banda sonora, John Cameron Mitchell vol celebrar la vida amb una explosió de sexualitat i vol vindicar una Nova York que, diu, va començar amb el cant pansexual de Walt Whitman.

Recomano vivament la lectura de la crítica sencera d’Imma Merino: Shortbus · Merino · El Punt

Eulàlia Iglesias (Benzina, núm. 12, febrer de 2007) considera que Shortbús desprèn simpatia tot i els seus defectes. Tot i que li retreu el que qualifica de pseudofilosofia hippie (allò del "tot és amor") i un massa fàcil dibuix de personatges, en remarca quatre elements que la fan defensable: l’humor (aquesta és una pel·lícula a voltes molt divertida -diu), la música (a càrrec de "Yo La Tengo" i altres grups o cantants de l’escena "indie".. val la pena), l’aportació al corrent de normalitzar la representació del sexe explícit dins el cinema convencional (té molt de sexe.. fins al punt que provoca incomoditat en espectadors que potser es creuen preparats per a tot. Però és un sexe que, dins de la filosofia del cinema "queer", no busca el simple exhibicionisme -encara que tampoc no el refusa- sinó la seva expressió normaitzada) i, com a quart aspecte que, en opinió d’Eulàlia Iglesias, és defensable Shortbus: que sobretot es tracta d’una pel·lícula que reivindica la llibretat i la vitalitat a través del sexe en una societat que, després de l’ 11-S, es va trobar no només deprimida pels successos, sinó coartada políticament, èticament i socialment en les seves llibertats, en unes conseqüències que no tenien res a veure amb la mort de milers de víctimes a les Torres Bessones.

La lectura sencera de la crítica d’Eulàlia Iglesias, que també parla dels cineastes retratistes de la Nova York posterior a l’ 11-S, així com recorda breument la seva opinió més aviat negativa de l’anterior film de John Cameron Mitchell, a la pàgina 27 del número 12 de la revista Benzina (febrer de 2007)

Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 8 al 14 de febrer de 2007) remarca que el local -en què s’ambienta gran part de l’acció de Shortbus– i l’atmosfera que s’hi respira no tenen res de sòrdid, tot i que alguns personatges ho són. De John Cameron Mitchell diu que conjuga el sexe en primer pla (..) amb el seu peculiar sentit de l’humor; però que el resultat segueix sent tan anàrquic, desmanegat i brut com el de la seva primera pel·lícula, Hedwig and the angry inch. Després de descriure els personatges com a perfectes inadaptats, no per les  orientacions sexuals, sinó per les insatisfaccions i frustacions, Quim Casas comenta com el film passa del to explícit i de vegades irònic de les escenes de sexe (..) a alguns moments irats i massa estridents, propis de l’estil no precisament subtil del director. Remata l’article, Casas, tot parlant de la banda sonora: de Yo La Tengo, que en cap moment s’assembla a la música de Yo La Tengo, cosa que no sé si és una virtud o un defecte.

La crítica sencera de Quim Casas, a la pàgina 14 d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, corresponent a la setmana del 8 al 14 de febrer de 2007. Per cert, a la pàgina 14 d’aquest mateix número del suplement, es publica una entrevista d’Idoya Noain al director, John Cameron Mitchell, que bàsicament va fent voltes sobre el que ja s’ha anat dient.

Per Carlos Losilla (Avui, 15.02.2007), Mitchell esbossa una geografia generacional que agafa en préstec situacions i personatges d’inspiració televisiva per subvertir-los mitjançant els codis de la cultura pop, els còmics per a adults i certes herències "underground". Considera que, en conjunt, Shortbus vol ser una mirada àcida i irònica a aquestes noves generacions i les seves neurosis, però es queda en una celebració mitòmana dels seus somnis i aspiracions.

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Shortbus · Losilla · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > dia 15 > Cultura i espectacles > "Generacions no tan noves")

Alguns comentaris meus:

De la crítica de Carlos Losilla, jo en destacaria especialment que qualifica Shortbus  com un dels films més innocents, més ingenus, que es poden veure ara mateix en cartellera. I ho remarco, perquè, en aquest punt, hi estic força d’acord. Com també en comparteixo bastant l’opinió que mentre els models de vida alternativa que recrea assumeixen la incorrecció com a opció vital, la pel·lícula de Mitchell no va més enllà de la historieta "new age", un univers on la llibertat sexual i les patologies sentimentals esdevenen l’únic interés de la funció. Fins i tot jo discutiria el concepte de "llibertat sexual" que esgrimeix la pel·lícula, ja que els protagonistes no me’n semblen gaire, d’alliberats sexuals, sinó més aviat els veig com a consumidors (en el sentit gairebé "esclavitzador" que comporta el terme "consumidor") de sexe en forma, quantitats i maneres diverses a les beneïdes socialment (cosa a la qual escau més el concepte de "llibertat de formes sexuals", perquè l’alliberament sexual em sembla una altra cosa, universal, que està per sobre de forma, maneres, quantitats i, per descomptat, de moralismes socials).

De la crítica de Quim Casas, en subratllo l’observació que el local i l’atmosfera que s’hi respira no tenen res de sòrdid encara que alguns personatges sí en són. Jo diria que tota la pel·lícula no en té res, de sòrdida. Volgudament, aquí el sexe és fred, gairebé maquinal, cosa que panseix força el vigor fílmic, amara el metratge d’una certa tristesa. La tristesa que esmenta Imma Merino, però també la de la nostàlgia. La nostàlgia d’un temps passat, d’una vida sexual desfermada, d’un tremp orgiàstic gairebé mític, ara reduït a patètiques restes decadents, ploramiques, neuròtiques o això, simples reproduccions maquinals, sense vitalitat de debò. Em sembla, doncs, plausible l’opció de John Cameron Mitchell, en aquest sentit; per bé que, contràriament al que opina Merino, per mi, el cineasta es contradeix en la seqüència final, quan intenta fer una impossible celebració del que queda de l’ underground. No sé si prendre-m’ho com l’última i desesperada revifalla del moribund o com la negació in extremis de la "tristesa" que ha mantingut durant tot el metratge o, pitjor, com el happy end en una pel·lícula que, amb el pretext de retratar el final d’una època a Nova York -i aquí parlaríem tant del després de l’ 11-S com de l’endemà de la SIDA, si és que ja en som a l’endemà…-, amb aquests pretextos, em pregunto si l’únic que realment pretén Mitchell no és trenar-nos una sèrie de banals historietes tipus Melrose Place, en clau bàsicament homosexual i despullant els protagonistes, exhibint-ne la nuesa, els òrgans sexuals i mostrant-nos-en tota mena d’actes sexuals, com per fer-ho més trencador (?) o simplement, pel (seu) plaer de tenir en pantalla les carrinclonades anb l’estètica queer que li agrada. El problema no fóra l’estètica queer, sinó les carrinclonades, esclar! Se m’acut que , on dic Melrose Place, podria esmentar Queer as folk, igualment carrinclona; de manera que Shortbus en fóra com una versió desmanegada (manllevo el terme a Quim Casas), intencionadament menys erotitzada i més diguem-ne porno.

Del pes de l’11-S i del que la pel·lícula té de confrontació amb el puritanisme que ha arribat fins i tot a Nova York, em semblen precisos i lúcids els comentaris que en fan Eulàlia Iglesias i Imma Merino.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!