Club 7 Cinema

Anne (Léa Drucker), una brillant advocada viu feliç a París amb el seu marit Pierre (Olivier Rabourdin) i les seves filles de 6 i 8 anys. Un dia, en Theo (Samuel Kircher) , de 17 anys, fill d’en Pierre d’un matrimoni anterior i adolescent rebel i contestatari, ve a viure amb ells. L’Anne està inquieta per la presència d’en Theo i, de mica en mica, hi comença una relació apassionada, posant en perill la seva carrera i la seva vida familiar: aquesta és la sinopsi de “L’últim estiu” / “El último verano” / “L’été dernier” / “Ancora un’estate”, de la directora francesa Catherine Breillat, que, havent-se presentat a la Competició del Festival de Canes 2023, ja s’ha estrenat a Catalunya (en versió doblada al català i en VOSC).

Es tracta d’una nova versió de la pel·lícula “Queen of Hearts” / “Reina de corazones”, de May el-Toukhy, i n’hn escrit el guió Catherine Breillat, amb la col·laboració de Pascal Bonitzer.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Curiositat: el debutant Samuel Kircher (a qui aviat veurem també en la nova pel·lícula de Jaime Rosales) és fill de l’actriu Irène Jacob i germà a la vida real de Paul Kircher, el protagonista de “Dialogant amb la vida” /”Le lycéen”, de Christophe Honoré, i de “Le règne animal“, de Thomas Cailley.

La directora: Catherine Breillat (Bressuire, Deux-Sèvres, França, 13.06.1948). Havent fet d’actriu en 8 ocasions, va començar aquesta carrera secundària a “L’últim tango a París“. Cineasta i escriptora, resident a París, va escriure la seva primera novel·la ‘L’Homme Facile‘ quan tenia 17 anys. Explorant al cinema les percepcions sobre la sexualitat femenina, la família i els problemes d’entrada a la majoria d’edat, la fama li ve sobretot per les seves pel·lícules personals sobre sexualitat, problemes de gènere i rivalitat entre germans, per les que ha estat acusada de ser una ‘autora de porno’. D’ella són títols com “Romance X” (1999), “À ma soeur!” (2001), “Sex is comedy” (2002), “Anatomie de l’enfer” (2004)… S’ha passejat per tots els grans festivals del món i el 2013 va entrar  en competició a Canes per segona vegada, després que hi debutés amb “Une vieille maîtresse” (2007). Ara feia 10 anys que no dirigia, des d’”Abus de faiblesse” (2013). 

Coneguem més Catherine Breillat:

Núria Vidal signa l’article del web ‘Filmtopia’ Catherine Breillat — La radicalitat del desig en què es presenta el vídeo amb l’entrevista a la cineasta, començant per aquest text: El D’A film Festival Barcelona d’aquest any va dedicar la seva retrospectiva a la figura de la francesa Catherine Breillat, una de les directores més transgressores del cinema europeu. A l’esplèndid Filmoretrat que va escriure Marla Jacarilla, la defineix com “una de les veus més lliures i radicals del seu país”.

Esteve Riambau, aleshores director de la Filmoteca de Catalunya, va escriure l’article El cos, el sexe i el desig, ran de la projecció de films de Catherine Breillat com a focus del festival D’A i comença dient: Catherine Breillat no necessita que li donin lliçons de feminisme. Porta gairebé 50 anys fent un cinema que parla del cos, del sexe i del desig.

Philip Engel signa l’article Catherine Breillat, el continent femení com a presentació del Focus del festival D’A 2024, en què, altres coses, diu: En la seva incansable exploració del desig (heterosexual) femení, Breillat ha sabut mantenir intactes la seva curiositat i la seva independència, cosa estranya als seus 75 anys. Ella, que va tombar la dona com a objecte per convertir-la en el subjecte d’indagacions sexuals, plenes d’ensurts i plaers, sempre portades fins a les seves últimes conseqüències, s’ha mantingut lligada a l’adolescència, el període transgressor per excel·lència, on la por i l’atracció s’entrellacen i les portes del misteri queden entreobertes. És per això que, a la seva última pel·lícula, Léa Drucker no només sent fascinació per un adolescent, a les fronteres de l’incest, sinó que també recupera la vermellor a les galtes pel fet de fer-ho. A través del cinema, amb la càmera a la mà, Breillat continua en un autodescobriment que no té límits, tan immens, divers i complex com el continent femení.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Catherine Breillat és una cineasta que no defuig l’escàndol i una visió molt particular de les relacions sexuals que l’ha portat a establir obres tan polèmiques i allunyades de tota correcció com ara “À ma soeur”, “Romance X” o “Anatomie de l’enfer”. És curiós que Breillat -amb la col·laboració de Pascal Bonitzer al guió- hagi decidit reescriure [la pel·lícula danesa] “Queen of hearts”, transformant-ne l’entorn familiar. (..) Breillat no es queda únicament en el joc de passió i atracció sexual fora de la norma entre la dona madura i el jove adolescent, sinó que es permet explorar una sèrie de qüestions al voltant de la hipocresia burgesa, la pràctica institucionalitzada de la mentida i el manera com la família intenta establir un ordre assumint les regles del joc social. Hi ha a la imatge de Breillat dues qüestions que atorguen una força especial a la pel·lícula. La primera té a veure amb la força que adquireix allò físic al llarg de la pel·lícula, el desig de filmar els cossos i buscar la seva bellesa al costat d’un entorn estiuenc. El segon gran tema és la manera com converteix Theo en una mena d’àngel diabòlic que genera misteri i atracció. El seu cos adolescent és bell, misteriós i conté alguna cosa estranya, una força maligna que travessa tota la pel·lícula. Breillat segueix els postulats de la pel·lícula [danesa] per portar-la al seu món i aconseguir una obra en què hi ha un fort desig d’atrapar la fragilitat dels cossos esvelts de la joventut, exposant-los als cossos flàccids de la vellesa. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) la nova pel·lícula de Catherine Breillat explora el que sens dubte ha sigut l’assumpte de capçalera de la francesa al llarg de la seva filmografia: el desig sexual femení. (..) Inevitablement, o potser no, arribat el moment, la dona ha de decidir entre fer cas del baix ventre o mantenir els privilegis que tan còmoda li fan la vida. Mentre contempla el procés, la pel·lícula resulta igual de satisfactòria com a intriga domèstica, retrat tant del mal que l’ésser humà està disposat a causar com de les humiliacions que accepta suportar per diners i reivindicació de la llibertat de les dones –i dels personatges femenins– per pensar amb la genitàlia tant com ho fa el sexe oposat. Sergi Sánchez, a Facebook: El cinema de Catherine Breillat és qualsevol cosa menys malenconiós. Ferotge i gens complaent topògrafa del desig femení (..) escomet el ‘remake’ de la danesa “ Reina de corazones” evitant tant sí com condemnar moralment la seva protagonista, una advocada que viu una passió destructiva amb el seu fillastre. Breillat retrata Anne (excel·lent Léa Drucker) amb l’ambivalència, una mica agressiva, amb què s’acostava a l’adolescent d’”À ma soeur”, un dels seus films més aconseguits: la seva bona posició social i econòmica, la seva irreprotxable tasca com defensora dels drets dels menors, no impedeix que s’hi imposi el desig de desviar-se del que és normatiu, costi el que costi. Atrapada entre el vertigen de perdre peu i la necessitat de deixar-se portar per la construcció d’una subjectivitat que transgredeix els límits del prohibit, Anne és un personatge fascinant: ficar-se al llit amb el seu fillastre de disset anys, que és un reflex incòmode del seu propi desacord amb el món, és també una manera de reconciliar-se amb el cos, amb la força secreta del seu desig. Si la pel·lícula original acabava descrivint el protagonista com una autèntica psicòpata, Breillat sap acabar el seu periple amb una nota d’ambigüitat que problematitza aquest desig, perquè el torna inevitable. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Malgrat la naturalesa adequadament transgressora del tema, la primera pel·lícula de Catherine Breillat en una dècada és un assumpte estranyament silenciós: incòmode, certament, però sense el cop disruptiu, de confrontació i el factor de xoc genuí de les seves pel·lícules anteriors. El film és una adaptació de la pel·lícula danesa multipremiada de May el-Toukhy, “Queen Of Hearts”, que va protagonitzar Trine Dyrholm al paper principal i que va utilitzar la seva durada més llarg per a explorar més profundament els girs i la traïció d’una dona depredadora narcisista. La versió de Breillat, tot i que no és exactament superficial, sembla escatimar alguns dels detalls del personatge, les motivacions i els antecedents d’aquest tòrrid atac d”amour fou’ (..). Peter Debruge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Anne coneix la llei i, en una primera escena amb el seu marit Pierre (Olivier Rabourdin), afirma que és una “gerontòfila”. Ho vol dir en broma, per alleujar la ment de l’home gran, però Breillat deixa clar que aquest personatge no té una predilecció particular pels nois menors d’edat. Sens dubte, no és una pedòfila en el sentit que sovint representen les pel·lícules, és a dir, algú amb una atracció recurrent cap als menors. La pel·lícula és més interessant perquè l’agafa totalment desprevinguda on va la seva relació amb l’adolescent Théo (Samuel Kircher), com també al noi, que té una vida amorosa activa amb altres de la seva edat. El gir prohibit que pren la seva relació és més perillós en la seva impredictibilitat, perquè ¿qui no pot relacionar-se amb una atracció no planificada i totalment irracional d’algun tipus? Pocs cedirien com Anne, tot i que Breillat es resisteix al tractament dels tabloides (..). La directora, que mai s’avergonyeix de la sexualitat a la pantalla, representa sense jutjar, permetent que l’acte provoqui qualsevol reacció en el públic: qualsevol reacció que no sigui l’esperada i explotadora a la qual ens hem acostumat (..). Desafiant activament la mirada masculina, privilegia el plaer femení, tot i que reconeix que també pot ser problemàtic. A banda de les qüestions de consentiment, als ulls del tribunal, això gairebé segur que es consideraria una violació, un tema les ambigüitats del qual han demostrat ser rics per a la directora. Aquí, després de gairebé dues dècades sense fer cap pel·lícula, és el retorn que volíem de Breillat: una pel·lícula, com “36 fillette” i “Fat Girl”, que s’enfronta a les complicades, impulsives i massa sovint lamentables eleccions que fem els humans quan el desig pren el control. La directora emmarca “L’été dernier” des de la perspectiva d’Anne, que afegeix una altra capa subversiva a l’experiència, ja que demana al públic que s’identifiqui primer amb el seu crim i després amb l’encobriment. (..) Drucker interpreta les seves escenes amb el noi com si el temps que l’Anne passa amb Théo li fes tornar a sentir la seva edat. I, tanmateix, no pot apagar la veu de la responsabilitat al seu cap. A Théo no li importa si els descobreixen, però ella sap el que hi ha en joc per al seu matrimoni i  la seva carrera, la qual cosa explica el gir alarmant que prenen les coses quan en Pierre s’assabenta de  l’aventura. De sobte, és la paraula de Théo contra la seva, ja que els jocs de poder, el subtext de qualsevol dinàmica sexual, es converteixen en el focus. Passant al mode d’advocat, l’Anne nega i defensa el seu comportament, com han fet abans tants marits de pel·lícules infidels. Des del seu punt vista, és el que cal fer com a adults, en comparació amb l’òbvia immaduresa de Théo ([Samuel] Kircher, germà de l’estrella de “Winter Boy”, Paul Kircher, és un nou talent actoral igual de formidable). “Queen of Hearts” [el film primmigeni que Breillat ha adaptat] va agafar-ne les conseqüències en una direcció més melodramàtica, mentre que ha estat la tendència de tota la carrera de Breillat la d’enfrontar-se a allò incòmode. En aquest cas, això vol dir veure l’Anne lluitant per conciliar la paradoxa entre els seus valors (en la seva qualitat d’advocada, la veiem rescatant nens de situacions de maltractament) i els seus impulsos (el més alarmant a l’escena final, quan Théo intenta reviscolar-los). Les diferències entre “L’été dernier” i el seu material d’origen serveixen per revelar la fascinació personal de Breillat com a cineasta, especialment en les darreres escenes, quan els companys adults d’Anne decideixen conscientment què estan disposats a acceptar-ho. D’acord amb el treball anterior de la polèmica directora, la resposta pot ser: molt més que la majoria del públic. Paco Vilallonga, a Twitter: Si no has vist “Queen of hearts”, peli de la que és un remake, pot funcionar. Però si l’has vist (és el meu cas), el film de Breillat és un remake sense proposta estètica, gairebé clònic de l’original i no aporta res de nou. Innecessària. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Remake de la pel·lícula danesa “Queen of Hearts”, a la qual tret d’alguns detalls segueix força fidelment, el nou film de la sempre provocativa realitzadora de “Bluebard” i “Fat Girl”, en tornar al cinema després d’una dècada d’absència, se centra en un tema tabú que és tractat de manera força directa encara que sense trencar cap motlle dins del que es podria esperar d’un film de la directora francesa coneguda per la seva franquesa, especialment sexual. Barreja de drama familiar i thriller eròtic (..). Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) Aquest fet escandalós que podria posar en perill la seva carrera i trencar la família d’Ana i el seu marit, Pierre (Olivier Rabourdin), obté uns resultats modestos i convencionals en pantalla. El caràcter pertorbador de la història es dilueix i emergeix, però, el xoc del món adult i l’adolescent, la duresa contra la ingenuïtat.

Articles publicats ran de l’estrena del film a Catalunya:

L’amor no té edat, o si?, article de Jordi Camps i Linnell per al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: (..) Si a “Romance X” (1999) va sacsejar el panorama cinematogràfic filmant escenes de sexe real coprotagonitzades per l’exactor porno Rocco Sifredi, més tard va tornar a situar les dones en el primer pla dels seus relats amb el descobriment sexual d’adolescents amb “À ma soeur!” (2001) o retratant la relació amorosa d’una dona de trenta anys amb un adolescent de setze a “Brève traversée” (2001), abans no tornés a requerir a Sifredi per “Anatomía del infierno” (2004). Aquí, amb “L’últim estiu” (2024), premi del jurat al Festival de Cinema de Gijón, torna a exposar una relació sexual intergeneracional per explorar els racons més foscos del desig humà, un tema del qual els espectadors ja estem més avesats que no pas fa unes dècades. També ho està ella, filmant un tema delicat exposant-lo amb summa naturalitat i cru realisme, sense pontificar ni establir valors morals per plantejar a l’espectador un grapat de preguntes sobre el que està veient. (..) Atracció, desig i poder emergeixen en la història després d’una primera part expositiva més anodina, per obrir un debat constant a la consciència de l’espectador: és pur sexe carnal el que viuen o és un amor sense fronteres, ni que sigui passatger? No serà la recerca d’una vitalitat perduda el que cerca ella (el marit és més gran que ella i ja sorgeix el tema de l’edat)? O no serà un acte de rebel·lió contra les convencions socials? Hipocresia de la classe burgesa? Per què no. Totes aquestes i altres complexitats de la naturalesa humana van sorgint, demostrant que a la vida no tot és blanc o negre, sinó plegat de grisos com bé sabem, i que rodades per Breillat no fa més que qüestionar les nostres pròpies (..).

L’últim estiu: L’improbable control del desig, crítica de Marla Jacarilla al web ‘Filmtropia’: (..) Si bé l’esquema argumental –dona de mitjana edat comença una relació amb home jove– ens podria remetre al seu film de 2001, “Brève traversée”, l’acostament de la directora, el caràcter dels personatges i la resolució de la trama són força diferents en el seu últim film. Les relacions tempestuoses i/o frustrades abunden al cinema de Breillat, això és innegable, però les variants són gairebé infinites. No en va, Breillat defineix aquest film com la síntesi de tota la seva obra. Lluny de jutjar els seus personatges (dotats, d’altra banda, d’una interessant ambigüitat), la mirada de Breillat es qüestiona quins són els límits del nostre desig –si és que necessàriament ha d’haver-ne– i fins on arriba el pes de les convencions socials als entorns burgesos de classe mitjana alta. En “L’últim estiu”, tots dos protagonistes són, alhora, víctimes i botxins en una situació que no són capaços de controlar. (..) El film, amb un ritme pausat i un ús continuat de primers plans que intenten penetrar en els pensaments d’Anne i Théo, s’allunya aparentment de l’agressivitat –més cridanera, més estrident, més directa– de films com “Anatomie de l’enfer” o “Romance X”, però, alhora, es revesteix d’una altra mena de violència: la que porta a unes certes classes socials a aparentar que tot està bé quan en realitat res ho està. És la violència de la impostura, la dissimulació, la mentida i la convenció social, la que ens porta a amagar la brossa sota la catifa i a somriure davant els convidats per aparentar una felicitat infinita que en realitat mai va existir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!