Club 7 Cinema

Los abrazos rotos (Los abrazos rotos / Broken Embraces / Les etreintes brisées), de Pedro Almodóvar

Almodóvar, com Harry Caine, necessita passar per un procés mental que li permeti desprendre’s de tot i poder tornar a crear, a cegues. Abans de fer-ho, però, el director necessita destruir tots els residus del seu passat, i ‘Los abrazos rotos’ no és més que una gran cerimònia de destrucció. Un comiat abans de la ceguesa. El problema que sorgeix al final de la visió del film no és altre que el de saber si el mateix Almodóvar serà capaç d’escriure sense imatges o si la ceguesa no és més que un desig impossible de materialitzar (Àngel Quintana, elpunt.cat)

(..) desplaça el folklorisme postmodern marca de la casa cap a una pel·lícula dintre de la pel·lícula que en el fons és una revisió despietada de ‘Mujeres al borde de un ataque de nervios’, tota una declaració d’intencions. I segon, vol deixar enrere la imatge que l’ha perseguit des d’aquell film per esdevenir un cineasta més conscient i menys superficial (..) a la recerca d’un món realment personal que sembla condemnat a romandre sempre latent (Carlos Losilla, Avui)

És admirable, doncs, que els dos primers terços de ‘Los abrazos rotos’ funcionin com un acurat i sorprenent melodrama de passions malaltisses, ara filmades com una reflexió sobre la pulsió escòpica que neix de l’amor, ara filmades com la caiguda metafòrica d’una escala (..). Desgraciadament, els darrers quaranta minuts desequilibren l’excèntric còctel de metatext, film noir i tragèdia colorista que havia aconseguit Almodóvar (Sergi Sánchez, Time Out Barcelona)

‘Los abrazos rotos’ té una graduació dramàtica més suau, de manera que les seves escenes còmiques no actuen de contrapunt, sinó d’alternança. Encara que al final s’atropellin massa explicacions, és un film d’imatges poderoses i perdurables (Quim Casas, iCult)

La barreja de gèneres, cites i trames no acaba de quallar en una pel·lícula de personatges poc dimensionants i excessiva submissió a un guió massa literari, que es refia que els tòpics manllevats del cinema clàssic explicaran allò que no s’acaba d’explicar a través de les imatges, les situacions i els diàlegs (Judith Vives (Capgròs i bloc Espai Isidor)

Els enllaços amb aquestes crítiques i articles, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Ángela Molina, al rodatge de Los abrazos rotos, de Pedro Almodóvar

Altres veus: “Los abrazos rotos”

***

CRÍTIQUES I RESSENYES.

Sergi Sánchez (Time Out Barcelona, 19.03.2009): Los abrazos rotos.

Quim Casas (iCult, 20.03.2009): Los abrazos rotos. 

Àngel Quintana (elpunt.cat, 19.03.2009): Quedar-se sense imatges. 

Carlos Losilla (Avui, 18.03.2009): Tensions.

Judith Vives (Capgròs i bloc Espai Isidor, 24.03.2009): Almodóvar i el cinema.

***

ALTRES ARTICLES.

Almodóvar bolca el seu amor al cinema en el melodrama ‘Los abrazos rotos’. Mercedes Jansa (El Periódico, 14.03.2009). Crònica, des de Madrid, de la presentació mundial del nou film d’Almodóvar.

Almodóvar regna. Bernat Salvà (Avui, 18.03.2009): Lluís Homar, una mena d”alter ego’ del director manxec, i Penélope Cruz protagonitzen ‘Los abrazos rotos’, que arriba avui als cinemes.

Des de ‘Todo sobre mi madre’, Oscar el 2001, cada estrena d’Almodóvar és un gran esdeveniment. Desirée De Fez (iCult, 20.03.2009) evoca una “dècada triomfal” d’Almodóvar.

Almodóvar teixeix una xarxa d’amors encreuats a ‘Los abrazos rotos’. Nando Salvà (iCult, 20.03.2009) repassa les novetats a la cartellera barcelonina.

Un cec davant del mirall. Esteve Riambau (Avui, 21.03.2009): Cineasta de la postmodernitat, Pedro Almodóvar recicla materials propis i aliens per explorar les claus d’un melodrama tan modèlicament filmat com buit d’emocions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!