Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: Little Children / Juegos secretos
Per Àngel Quintana (El Punt, 11.02.2007), Little Children podria ser una bona pel·lícula, si no fos perquè fa la sensació que el que explica i com ho explica ja ho hem vist mil vegades. La hipocresia que denuncia ja la denunciaven, amb més gràcia, els melodrames de Douglas Sirk dels anys cinquanta. La forma com denuncia aquesta hipocresia ja havia estat utilitzada de manera "light" a American Beauty, de Sam Mendes, i amb més cinisme a Happinees, de Todd Solondz. Tant se val que Quintana hagi esmerçat gairebé tota la crítica a remarcar els aspectes que permetrien afirmar que Little Children és una bona pel·lícula: amb el contundent final de l’article, que m’he limitat a reproduir, queda ben clar perquè no n’és de "bona". Podem llegir la crítica sencera d’Àngel Quintana, clicant aquí: Little Children · Quintana · El Punt
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Més favorable a la pel·lícula és l’opinió de Xavier Roca (Avui, 12.02.2007), per qui es tracta d’una obra sensual i claustrofòbica que descriu magníficament l’ofegadora rutina d’una vida que transcorre entre gronxadors i tobogans, piscines i clubs de lectura, mentre les passions reprimides bullen al subsòl. I, tot plegat, per arribar a un desenllaç (..) simplement lúcid. També esmenta American Beauty, de Sam Mendes, i el que ell anomena les agressives sàtires de Todd Solondz, i encara hi afegeix La tempesta de gel, d’Ang Lee; però Roca en parla perquè totes comparteixen el fet d’estar ambientades en suburbis residencials de la classe mitjana dels EUA i ens fa notar com aquests s’estan consolidant com un dels grans escenaris del cine americà; potser perquè són indrets (..) adobats per cultivar hipocresies, enganys i tragèdies covades.
La crítica de Xavier Roca, clicant aquí: Little Children · Roca · Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > dia 12 > Cultura i espectacles > "Madame Bovary als suburbis")
La unanimitat amb els referents és pràcticament total, entre els crítics de casa nostra, a l’hora de parlar de Little Children. Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 8 al 14 de febrer de 2007), després de remarcar que la pel·lícula adapta una novel·la de Tom Perrotta, la descriu com una barreja d’ American Beauty, La tempesta de gel, una mica de la sèrie "Mujeres desesperadas" i el cine corrosiu i "freak" de Todd Solondz; per bé que -admet- alhora és fidel a l’estil imposat per Field en el seu anterior i primer treball, A l’habitació. Casas intenta encetar una certa anàlisi del film, a partir d’una frase que hi sona al final: Ningú no pot canviar el passat, però el futur és una altra història; però a penes va més enllà de considerar la pel·lícula com una modèlica il·lustració d’ aquesta teoria. De seguida torna als referents, per assenyalar com el to general (..) i el retrat d’una nova família desestructurada s’assemblen al de la pel·lícula de Sam Mendes, mentre que en algunes situacions (..) sorgeix l’esperit, una mica suavitzat de Solondz.
La crítica sencera de Quim Casas, a la pàgina 13 del número d’Èxit (suplement d’ El Periódico) corresponent a la setmana del 8 al 14 de febrer de 2007.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi també m’ha decebut un xic, la segona pel·lícula de Todd Field. Després de la magnífica A l’habitació, n’esperava més. Estic d’acord amb tu que el discurs s’imposa a l’obra, i els diferents personatges semblen arquetipus prefabricats, sense ànima, freds i distants.
Al meu parer, els referents d’aquesta pel·lícula que es citen, com La tempesta de gel, Happiness o American Beauty són molt superiors, en tots els sentits, a aquesta obra fallida de Todd Field.