Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “La piel que habito”, de Pedro Almodóvar
Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula La piel que habito (La piel que habito | The Skin I Live In), de Pedro Almodóvar.
Primer de tot, una constatació. Poques pel·lícules generen tants interrogants als textos crítics. Fem-ne un recull:
Fa molt de temps que el seu cinema du implícita una pregunta: com es pot fer ara un melodrama? És possible fer-lo sense crear un distanciament irònic fins fer evident la inversemblança i a la vegada conjurar el perill del ridícul? Però, tot i això, es pot fer un melodrama amb totes les conseqüències? (El melodrama en els nostres temps, Imma Merino, El Punt Avui)
Què és, doncs,« La piel que habito»? Un fulletó que ens anuncia els perills de la transgènesi? Un psychothriller sobre el cos com a territori d’un desig pervers, aclaparador, per canviar l’altre, per manipular-lo fins a convertir-lo en allò que en aparença va fer-nos creure en l’amor? Una revisió deformada d’ «Átame» (1990)? Un melodrama envasat al buit? Un elogi de la supervivència humana en condicions extremes? (La piel que habito, Sergi Sánchez, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona)
(..) no deu pas ser «La piel que habito» un remake disfressat d’ «Átame»? (Frankenstein i la Repunxó —enllaç de pagament—, Jordi Batlle i Caminal, La Vanguardia Cat, 02.09.2011)
O no és Almodóvar una mena de Frankenstein que “roba” fragments aliens que adquireixen una altra vida dins del seu món creatiu? Tanmateix, «La piel que habito» pot crear una sensació d’indiferència durant la primera part de la pel·lícula (..) Però una altra cosa és quan es deixa d’estupideses i es concentra en la relació entre el doctor i la criatura transgènica. Allà hi ha el més potent i fins sublim Almodóvar, que, tot i donar tantes claus, deixa molt obert el film: no serà que la víctima accepta una mudança de pell, però que potser no és només aparent, per convertir-se en l’objecte de desig de la dona que estima? (El melodrama en els nostres temps, Imma Merino, El Punt Avui)
Potser el més interessant és que «La piel que habito» sigui tan rica que fins i tot el seu creador –tot un control “freak”– no hagi caigut en què el final és, de fet, un dels “happy ends”! més rars mai rodats: no cal fer “spoilers”, però… ¿no es tanca un cercle d’atracció amb aquells punts suspensius?, ¿no ha arribat el personatge d’Elena Anaya al punt de destí que havia desitjat… potser en una altra vida, potser sense ser-ne del tot conscient (El teorema d’Almodóvar, Jordi Costa, El Punt Avui)
***
(..) el cineasta manxec sembla més còmode en el tall net i polit, en l’anàlisi clínica d’una venjança que es transforma en demencial amour fou. Aquí la fredor de la posada en escena compleix la seva funció distanciadora: la passió necròfila del «Vertigo» (1958) de Hitchcock recorre les imatges d’una pel·lícula que sembla desenvolupar-se fora del món, en un fascinant univers paral·lel en què víctima i botxí es miren sense saber-ho a través d’una pantalla, en una recreació monstruosa del que significa el desig d’inventar un objecte de desig, i de sotmetre-s’hi. Sense aquesta fredor, l’atrocitat que suposa la gran sorpresa argumental del film seria ridícula, o directament insuportable (La piel que habito, Sergi Sánchez, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona)
Pedro Almodóvar: L’argument de «La piel que habito» és tan extrem, la història és tan atroç, que volia justament en la visualització es reflectís el contrari. M’havia proposat que aquesta pel·lícula fos com més austera millor (A la pell d’Almodóvar, Bernat Salvà, El Punt Avui)
Almodóvar ha rapat el seu estil al zero i l’ha escorxat de la mateixa manera que ha deixat en els ossos el gairebé sempre histriònic estil interpretatiu de Banderas. I ens ofereix una de les seves obres més radicals (Almodóvar es reinventa amb ‘La piel que habito’—enllaç de pagament—, Nando Salvà, El Periódico · Les estrenes de la setmana. Les claus de la cartellera, 02.09.2011)
Antonio Banderas: (..) En termes formals Almodóvar s’ha tornat molt més auster, més minimalista i net. Pel que fa al contingut, potser diria que és més profund i complex (Antonio Banderas: “Almodóvar t’obliga a lluitar contra els propis instints” —enllaç de pagament—, Josep Lambies, Ara, 02.09.2011)
La història, complicada i sorprenent a parts iguals, delirant i malaltissa, és en el fons el menys important. Almodóvar parla de suplantacions, intercanvis, afectes i venjances amb una increïble naturalitat i filma les situacions més sorprenents (el final, una antologia de la provocació i la tendresa) amb una contenció que les situen en una esfera dramàtica diferent. I el treball sobre el decorat resulta fonamental: modernitat al servei d’una idea, d’una emoció (Ulls amb molta cara —enllaç de pagament—, Quim Casas, El Periódico, 02.09.2011)
***
FOTO © El Deseo Antonio Banderas i Elena Anaya, a La piel que habito, de Pedro Almodóvar
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La vaig veure ahir, i em va agradar de valent.
En Pedro ha sortit guanyador d’un tour de force suïcida, potser com totes les seves pel.lícules, però ha sabut mantenir, com a sempre, l’interès fins al final, amb intel.ligents girs de guió.
Almodóvar va dir que tenia in mente Vertigen d’Alfred Hitchcock o Els ulls sense rostre de Georges Franju, o que va aconsellar l’Antonio Banderas veure cinema negre francès (per exemple, El Cercle Vermell) per veure-hi els gestos mínims dels actors i així compondre el seu inquietant i alhora impassible personatge de metge boig. I a l’Elena Anaya, veure cinema negre americà, tot ple de dones fatals.
A França, la pel.lícula ha sigut adorada per crítica y públic. Aquí tenim un accès a AlloCiné, amb les crítiques i les opinions del públic:
http://www.allocine.fr/film/fichefilm_gen_cfilm=124897.html