Club 7 Cinema

Anys seixanta del segle passat, desert d’Atacama, Xile. Maria Magnólia és una dona que malgrat viure en condicions difícils, malda per transmetre a la seva filla, Maria Margarita, la passió per l’art. María Margarita esdevindrà la contadora d’històries del poble, on la majoria dels seus habitants no es poden pagar una entrada de cinema. Aquesta és la sinopsi de “La contadora de películas“, de Lone Scherfig, dels crèdits de la qual Eulàlia Iglesias en diu (a la crítica del diari ‘Ara’): La danesa Lone Scherfig a la direcció, la catalana Isabel Coixet i el brasiler Walter Salles al guió i la francoargentina Bérénice Bejo, l’espanyol Antonio de la Torre i el catalanoalemany Daniel Brühl encapçalant el repartiment. Una pila de noms de prestigi apareixen als crèdits de “La contadora de películas”, adaptació de la novel·la del xilè Hernán Rivera Letelier que pretén celebrar el cinema com a taula de salvació en temps difícils.

Articles publicats ran de la seva estrena:

Un ‘Cinema Paradiso’ sense ànima al Xile profund i convuls, crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: (..) El poti-poti internacional acaba jugant en contra d’una pel·lícula que explota la visió nostàlgica del cinema com a paradís perdut de la infància i com a experiència col·lectiva tant sagrada com popular. Aquí s’hi afegeix una perspectiva local en principi prou estimulant. (..) Malgrat el rodatge en localitzacions reals, “La contadora de películas” desprèn un aire massa artificiós. Com a melodrama no arriba mai a envolar-se perquè esquiva aprofundir en qualsevol conflicte per quedar-se sempre en una còmoda inanitat. La tria dels films contats resulta en excés tòpica, excepte pel paper que hi juga “Johnny Belinda” (1948). I tot plegat desemboca en una història poc creïble d’empoderament femení que certifica la condició més prefabricada que sentida de la proposta.

Una carta d’amor al cinema, article de Guillem Terribas al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: D’entrada, pel títol i per la sinopsi de “La Contadora de películas”, automàticament es pot relacionar com una nova “Cinema Paradiso” més i en aquest cas de Xile. Però no te res a veure, encara que el cinema i el fet d’anar al cinema és molt important en la història del film. També podria ser com les que recentment ens han proposat Spielberg (“The Fabelmans”) on hi ha molt de records personals del mateix director; o la de Sam Mendes (“Empire of light”), però tampoc aquest és el cas. (..) Personalment, però, si alguna referència hi ha amb una altra pel·lícula, seria amb “Un lugar en el mundo” (Argentina/Espanya, 1992) d’Adolfo Aristarain, per la manera d’explicar la història, per la seva sensibilitat, per la música… (..) I, sobretot de la manera que estan explicades totes dues, amb la narració de la història i la mirada enrere dels protagonistes. (..) Una família amb quatre criatures (tres nens i una nena) els diumenges van al cinema, que és el que més els agrada. D’aquesta manera viurem i veurem amb ells, fragments de pel·lícules com “El hombre que mató a Liberty Valance”, “El apartamento” (que a Xile la van titular “Piso de soltero”), “Els paraigües de Cherburgo”, “Esmorzar a Tiffany’s”, “Els deu manaments”, “El bueno, el feo y el malo”, “Espartaco”… Una desgràcia fa que no puguin anar més plegats els diumenges al cinema, i llavors hi fan anar a un dels nois a veure la pel·lícula perquè els hi expliqui a la resta de la família. Els tres nois fracassen, ho fan molt malament a l’hora d’explicar el film que han vist i, finalment hi fan anar a la noia i aquesta ho fa millor que si haguessin anat al cinema. La veu va corrent, i els veïns es van agrupant per per “veure” pel·lícules explicades per la María Margarita. El rerefons de la pel·lícula és la pobresa, la relació familiar, el poder de l’encarregat de la mina, el sindicat i les reunions dels obrers per intentar millorar les seves condicions de vida i… finalment l’onze de setembre i en Pinochet. Tot plegat està ben tramat i explicat, sense presses, amb molta delicadesa i amb una fotografia que acompanya molt bé la història. També el treball de tots els actors i actrius que interpreten els diferents personatges. La pel·lícula és també, una bonica reflexió i al mateix temps una commovedora manera de veure com el cinema pot unir una comunitat i explicar històries d’amor que poden curar cors trencats i fer córrer la imaginació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!