Club 7 Cinema

Faula en forma de tríptic que narra tres històries: la d’un home atrapat que intenta agafar les regnes de la pròpia vida; la d’un policia aterrit perquè la seva dona, que havia desaparegut al mar, ha tornat i sembla una altra persona i, finalment, la història d’una dona decidida a trobar una persona amb un do especial destinada a convertir-se en una prodigiosa líder espiritual. Nota: Un film contemporani, ambientat als Estats Units, que explica tres històries diferents amb el repartiment interpretant personatges diferents en cadascuna, “Kinds of Kindness“, la nova pel·lícula de Yorgos Lanthimos, l’autor de “Pobres criaturas”/ “Pauvres créatures” / “Povere creature” / “Poor Things”. Protagonitzada per Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe, Margaret Qualley, Hong Chau, Joe Alwyn, Mamoudou Athie, Hunter Schafer. El treball de Jesse Plemons aquí la va valer el Premi a la Millor Interpretació Masculina del 77è Festival de Canes.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes.

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) Lanthimos recupera el seu cinema més incòmode i provocador, desproveït ara de les preuades vel·leïtats artístiques dels darrers projectes. Tenim tres històries independents que coincideix en la seva extremitat, allò impactant i, també, imprevisible. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ La crueltat de Yorgos Lanthimos torna a Canes: (..) Yorgos Lanthimos transita de nou en un territori entre la vida i la mort, diluint-ne les fronteres (..). La nova pel·lícula de Lanthimos, lluny del barroquisme visual amb què l’anterior va enlluernar, consta de tres històries interpretades per uns mateixos actors (Emma Stone, una habitual del cineasta grec, Willem Dafoe, Jesse Plemons i Margaret Qualley, entre altres) que assumeixen personatges diferents en cadascuna: en la primera a un home li costa matar un altre home per encàrrec; a la segona, una dona donada per morta retorna, però el marit no es creu que sigui ella; a l’última, una dona en busca una altra capaç de retornar els morts a la vida. Jugant-hi les relacions de poder, creant una atmosfera d’estranyesa, són més complexes que aquest mínim resum argumental, però la sensació d’aquesta cronista és que Lanthimos s’hi perd abusant del recaragolament, de la crueltat, d’aquell cinisme amb què, abans que la Bella de “Poor things” li inspirés un cert humanisme, ha maltractat els seus personatges. Cap dels que habiten “Kinds of Kidness” sembla concebut per a simpatitzar-hi: Lanthimos els observa com si fossin animalons en un laboratori. En la projecció de premsa, aplaudint-se el nom del cineasta en aparèixer als títols de crèdit i celebrant-se amb rialles algunes ocurrències al començament, la predisposició a l’entusiasme es va apaivagar fins a arribar a una certa fredor al final. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Lanthimos gira l’esquena als Oscars i torna al terror més pertorbador: (..) Lluny d’acomodar-se, el cineasta grec ha aprofitat la seva posició per deixar enrere les incursions en el gènere històric i retornar als registres més incòmodes i terrorífics que el van donar a conèixer internacionalment amb “Caní” (2009). Presentada aquest divendres al Festival de Canes, “Kinds of kindness” és la pel·lícula més pertorbadora de Lanthimos des d’”El sacrifici d’un cérvol sagrat” (2017) i la més ambiciosa de la seva carrera: dura prop de tres hores i la formen tres històries independents (..). ‘The death of R.M.F.’ és el primer i el millor dels tres relats del film. Plemons interpreta un executiu d’una empresa que segueix al peu de la lletra les instruccions del seu cap (Dafoe), però no només a la feina (..). La submissió voluntària es veu recompensada per favors sexuals del seu cap, un estatus social elevat i regals excèntrics, fins que un dia l’executiu es planta i es nega a complir una de les ordres. Lanthimos i el seu coguionista, Efthimis Filippou (el mateix que a “Caní”, “Llagosta” o “El sacrifici d’un cérvol sagrat”), juguen amb el contrast entre l’ordre d’una existència regida per una entitat superior i el caos d’una vida subjecta a l’atzar i el lliure albir de la qual el protagonista mira d’escapar quan s’hi torna a trobar. En els poc més de 45 minuts del seu extraordinari primer relat, “Kinds of kindness” crea unes expectatives que les altres històries no acaben de satisfer. (..) L’única connexió narrativa entre els relats és un personatge silenciós que té una presència discreta en la primera història i l’última i a qui coneixem únicament per les inicials: R.M.F. Lanthimos torna a excel·lir com a creador d’atmosferes malsanes i de personatges inquietants que segueixen una lògica interna misteriosa que els fa dir i fer les barbaritats més esgarrifoses com si res. Les imatges d’impacte abunden al film, així com les rialles nervioses entre el públic. Però el format de tríptic té l’efecte indesitjat de ressaltar els recursos que el director utilitza en les seves històries: la naturalesa opaca dels personatges, les ruptures brutals del to, els agressius tocs de corda de la banda sonora… En lloc d’enriquir l’univers de Lanthimos, la multiplicació de relats posa en relleu la repetició d’estratègies i trucs narratius i evidencia tot el que té de fórmula el cinema del grec (..). Sergi Sánchez, a Facebook: Els que creien que Yorgos Lanthimos havia abandonat el cinema de la crueltat, tindran a les gairebé tres hores de “Kinds of Kindness” un recordatori que qui va tenir, va retenir. Aquest retorn al territori de “Canino”, “Llagosta” i “El sacrifici del cérvol sagrat”, tres títols que es van emportar premi a Canes, pot tenir a veure amb la reaparició del seu co-guionista habitual, Efthimis Filippou, després d’absentar-se a “La favorita” i “Pobres criatures”. El títol, és clar, és irònic: concebuda com un tríptic (tres pel·lícules pel preu d’una), el film ens informa que l’amabilitat segons Lanthimos és aspra, sòrdida i devastadora. L’ambiciosa, estupenda “Kinds of Kindness” s’erigeix en un compendi enciclopèdic de l’obra de Lanthimos. Aquí ens trobem els vincles afectius entesos com un malaltís joc de poder i control, sintetitzat en un catàleg de normes a quin més humiliant; la llibertat com a espai d’horror vacui identitari; la construcció de mons tancats i opressius, que representen aquest desig tan humà de pertànyer a una comunitat, de ser acceptat socialment; la ritualització extravagant del que és quotidià; i l’actor com a epicentre de l’escena. A Emma Stone, còmplice de Lanthimos per tercera vegada, se li afegeixen Willem Dafoe, Jesse Plemons, Margaret Qualley i Hong Chau, que, a cada segment, interpreten diferents personatges que, no obstant, estableixen estranyes rimes entre ells, com si successivament es traguessin una màscara que sempre revela el mateix rostre. És millor enfrontar-se als arguments de “Kinds of Kindness” el més verge possible: només dir que Lanthimos creu amb tanta convicció en el seu propi imaginari que qualsevol sortida de to -un assassinat entès com a acte d’amor, un polze com a dàdiva preciosa, el miracle de la resurrecció- s’integra amb naturalitat a la lògica interna d’un univers que és realista i impossible alhora, i que es consumeix a si mateix en un magma de nihilisme. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: Quan entrem al primer episodi dels tres que componen la nova pel·lícula del director de “Pobres criatures” ens assalta un miratge: creiem estar immersos en les coordenades d’un ‘noir’ intens amb certes ressonàncies clàssiques i filmat amb un notable aplom visual (gairebé sempre en plàns fixos força amplis, sense cap rastre de distorsions visuals), el desenvolupament del qual ens submergeix, de mica en mica, en un territori tan misteriós com inquietant, gairebé en els límits del fantàstic. Per aquestes zones intermèdies i per aquestes esquerdes entre la realitat i la fantasia es desplega una meditació gens reconfortant sobre la identitat canviant dels individus i dels espais (..) que ens du cap al territori preferit de Lanthimos: el cinema de la crueltat. Un àmbit que després es fa explícit, ja sense embuts de cap mena, en els dos episodis següents, on els mateixos actors del primer interpreten personatges diferents (..). De mica en mica la funció canvia de registres i pren la forma d’una desconstrucció narrativa i, si de cas, d’una reflexió sobre la funció demiúrgica del contador d’històries, però la veritat és que Lanthimos avança en el programa dibuixat per endavant (aquesta és plenament una pel·lícula de guió, amb molt poc més a la imatge) sense pietat i sense commiseració (..). Per moments creiem veure Lanthimos disfressat de Cronenberg. El cineasta ho filma des d’una distància clínica i amb una fredor gèlida. En lloc d’éssers humans, els personatges semblen titelles que declamen, amb impostada dicció antinaturalista, uns diàlegs que es pretenen portadors d’un estranyament buscat, però que acaben de revelar els actors com a simples corretges de transmissió del guió, mers autòmats sense ànima. Lanthimos no retrata éssers humans, sinó peces de dòmino que ell mou o bolca al seu gust. I si el que pretén és retratar persones, aleshores és pitjor, perquè el que en realitat mostra “Kinds of Kindness” (una pel·lícula que espantaria Jean Renoir) és un menyspreu altiu del creador per les seves criatures. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Yorgos Lanthimos vol abandonar aquest costat efectista i llaminer de “Pobres criatures” per a dedicar-se a rodar una pel·lícula més sòbria, sense efectes d’ull de peix i altres barbaritats. Tot sembla més pla en les tres històries que explica i que, com aquelles pel·lícules d’abans, només té alguns enllaços [entre les tres històries]. Lanthimos utilitza el model conceptual per construir una pel·lícula a la mida del seu propi món, com si tota ella no fos res més que una sèrie de jocs que pretenen provocar sense arribar a triomfar en l’intent. (..) Lanthimos introdueix en aquestes històries una mica de morbositat, hi ha una sèrie de mutilacions, una mica de sexe i força deliri. El resultat és una pel·lícula buida que funciona com a recital interpretatiu d’Emma Stone i fracassa com a exercici pretensiós cap al no-res. Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’: El grec Yorgos Lanthimos és culpable de diversos pecats cinematogràfics –i també d’alguns èxits–, però en allò que mai no havia caigut és en el tedi, en l’avorriment. Al llarg dels tres episodis de “Kinds of Kindness”, que comença relativament bé i va caient lenta però inexorablement a la seva pròpia pila d’extravagàncies, el que un va veient és un director a qui se li acaben les idees i que les va reemplaçant per capricis, un més vulgar i absurd que l’altre, tot com en una cursa per salvar un projecte que es desintegra davant dels nostres ulls. (..) De tots tres, l’únic «episodi» d’una peça és el primer: és el més organitzat i si es vol clàssic, el que té un guió ple de peculiaritats però amb una lògica interna força fèrria. El segon arrenca amb una inquietud clàssica (la persona que va tornar de la «mort» és la mateixa o va ser reemplaçada per una altra?), però mancant un tancament connectat a la proposta original tot derrapa fins a allò impossible. La tercera és, diguem-ne, un derrapament de principi a fi. A tal punt és tan incongruent tot el que passa aquí que un admira l’impuls «qualsevolista» que proposa Lanthimos d’entrada. El problema és que no té gaire idea de què fer amb això després d’uns quants minuts. Didier Péron, a la crònica per a ‘Libération’: (..) és en realitat una exploració de la manipulació psicològica i el lliscament inexorable del món cap a l’irracional i la violència a través d’una galeria de retrats de psicòpates convençuts de fer el bé. (..) El gust barroc de Lanthimos el condueix cap a figures més estrafetes  i ultranceres i cap a allò que semblen provocacions cada cop més gratuïtes, vehiculades per personatges les motivacions o el destí dels quals ens importen tan poc que l’espectacle del seu enfonsament no és ni trist ni alegre. Una pel·lícula així, sens dubte, només és possible pel seu càsting i els seus mitjans, en la seva singularitat com a anomalia hiperautorista amb una agressivitat màxima inofensiva. Emma Stone torna a trobar material per divertir-se com una estrella sense cap mena de dubte, però és indubtablement el formidable Jesse Plemons qui impressiona aquí, sobretot perquè és l’únic que intenta mantenir el timó d’un mínim de versemblança en aquest gran espectacle de circ estrany. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ Sexe, mort i Emma Stone al inquietant tríptic de Lanthimos li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: La nova pel·lícula inquietant i divertida de Yorgos Lanthimos arriba a Canes menys d’un any després de l’estrena de la seva adaptació guanyadora de l’Oscar d’Alasdair Grey “Poor Things”. És un tríptic macabre i absurd: tres històries o tres variacions narratives sobre un tema, ambientades a la Nova Orleans actual i als voltants.(..) L’efecte de tot plegat és elegant i aclaparadorament estilitzat, però potser no hi hagi gaire substància per a acompanyar-ne l’estil. “Kinds of Kindness” resulta més pesada i llarga del que n’esperava, com si hi estigués buscant una resolució significativa que potser no existeix. Tanmateix, l’absència i la pèrdua en són segurament el punt central. Altres reaccions (només enllaços).- Peter Debruge, ressenya per a ‘Variety’. David Rooney, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya.

‘Kinds of kindness’: per què parlem d’afecte quan volem dir submissió?, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: (..) sembla sobretot la bufada d’un director –com la que faria un gat– que no està disposat al fet que la carícia de Hollywood li canviï el temperament. Aquesta reafirmació de les essències es desplega com un tríptic sobre l’entrega duta fins a les últimes conseqüències. En la primera història, un home deixa que el seu cap dicti fins al més mínim detall la seva intimitat. En la segona, un policia paranoic fa peticions cada cop més extremes a la seva dona perquè aquesta demostri el seu afecte. I, finalment, coneixem dos acòlits d’un culte amb la missió de trobar una messies que, teòricament, pot ressuscitar els morts. El mateix conjunt d’actors (..) interpreten els personatges de cada capítol, deixant-se guiar pels designis recaragolats del demiürg Lanthimos, que acaben petant inevitablement en actes de violència absurda en què la devoció no és altra cosa que l’ombra de la submissió; una manera de posar a prova “els límits del control”. (..) Una pel·lícula que deu tenir més d’autoretrat del que Lanthimos estaria disposat a admetre.

Pobres criatures maltractades, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: (..) sembla que vol demostrar que no ha abandonat la fredor i la crueltat habituals en el tractament de les seves criatures: pobres criatures mogudes com si fossin titelles. No deu ser per res que amb “Kinds of Kindness”, configurada amb tres històries que transcorren en llocs sense identitat dels EUA, hagi reprès la seva col·laboració amb Ethimis Filippou, coguionista de diverses pel·lícules del director grec que miren els humans per sobre amb menyspreu nihilista. Això tenint present que tampoc deu ser per res que el títol d’unes quantes faci referència a animals: “Caní”, “Llagosta”, “El sacrifici d’un cérvol sagrat”. (..) Allò que s’hi mostra no són precisament maneres amables, sinó tota mena d’abusos de poder, de manipulacions i de maltractaments entre els personatges. De fet, qui no és amable i no ho vol ser és Iorgos Lanthimos. Ni amb els personatges ni amb els espectadors, als quals vol incomodar amb coses de mal gust que acumula perquè sí en un ‘crescendo’: no n’hi ha prou que una de les pobres criatures, posem per cas, s’amputi un dit, sinó que, a més, li mengen el fetge. (..) La sensació és que la pel·lícula va perdent interès a mesura que avança: cada nova història sembla més buida i forçada que l’anterior. En tot cas, volent crear en totes una sensació d’estranyesa, jugant a l’absurd de manera capriciosa, les tres històries exploren relacions de domini i submissió i així una certa renúncia a la voluntat i la identitat pròpies per diluir-se en un altre o en una comunitat. Res de nou en l’univers Lanthimos. Al capdavall, són històries que il·lustren la manera de fer del mateix director: les seves criatures estan sotmeses al domini que exerceix implacablement sobre elles. Sense compassió.

Lanthimos torna a casa, crítica de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico’: (..) una obra rigorosament dedicada a delectar-se generant malestar en l’espectador i, de passada, recordar-nos per què el grec va arribar a ser un dels autors més divisius del cine actual, considerat un alumne avantatjat de Luis Buñuel per alguns i un mer sàdic provocador per d’altres. (..) És la cinquena pel·lícula que Lanthimos ha coescrit a quatre mans amb el guionista Efthimis Filippou, i entronca perfectament amb les altres quatre, “Canino” (2009), “Alps” (2011), “Llagosta” (2015) i “El sacrificio de un ciervo sagrado” (2017)– en tant que també parla de mons tancats i absurdament reglamentats, personatges hieràtics i majorment desposseïts d’emotivitat i comportaments humans depravats, cruels i aberrants. Amb aquesta pel·lícula, torna a explorar el que sens dubte es pot definir com el tema central de la seva filmografia, les brutals dinàmiques de dominació i abús que governen les relacions entre les persones i la violència que se’n deriva, i aquesta vegada la representació que porta a terme d’aquesta violència és més salvatge que mai abans i més eficaçment orientada a funcionar com a vehicle per a la comèdia negríssima i l’humor malaltís. Els éssers humans som terribles per obra o omissió, ens recorda Lanthimos, i per conviure amb aquesta certesa no hi ha opció més assenyada que riure-se’n.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!