Club 7 Cinema

Espectacular i digne d’elogi, el desplegament d’ Èxit (suplement d’ El Periódico, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007) ran de l’estrena d’ INLAND EMPIRE a Catalunya. Van dedicar-li la portada, l’escrit d’entrada que signa Julián García, un article de Nando Salvà sobre David Lynch, la crítica de Quim Casas, una peça de Sergi Sánchez sobre cinc altres branques artístiques en què s’expressa el cineasta i una altra peça, d’Albert Guasch, sobre l’actriu Laura Dern. D’això se’n diu fer-ne un tractament a tall de gran esdeveniment… tot i tractar-se d’un film no precisament de gran impacte comercial. D’això se’n diu defensar una obra valorada com a culturalment important (tant de bo estiguessin sempre a l’alçada). Esclar que potser és, també, fruit del pacte entre periodistes delitosos, tots, d’escriure sobre INLAND EMPIRE i sobre David Lynch.

Per orientar i advertir l’espectador poc avesat a Lynch, un Quim Casas excepcionalment didàctic i alhora ostensiblement admirador de la pel·lícula parla de moments emotius i molt intensos, d’ un viatge al·lucinant a l’interior de la ment, d’ universos peculiars, de trencament amb qualsevol noció d’espai i temps, de remolí de sensacions amb lògica o sense… Nando Salvà recorda que els quatre films anteriors de David Lynch no es poden explicar, que s’han d’experimentar.

Des d’ El Punt (25.02.2007), la crítica Imma Merino assegura que INLAND EMPIRE proposa una experiència incerta que s’ha de viure entre el somni i la vigília, sense voler trobar una explicació que ho relligui tot i que l’espectador també ha d’estar disposat a navegar en un temporal per reconèixer-hi les seves pors, les angoixes i els sentiments de culpabilitat. Des de l’ Avui (28.02.2007), Carlos Losilla afirma que, a INLAND EMPIRE, Lynch arrossega l’espectador al cor d’unes tenebres de les quals li resultarà impossible sortir, la mateixa sala de cinema entesa com a imaginari del deliri…

Des de l’univers blocaire, Pere Meroño diu que INLAND EMPIRE és una de les pel·lícules més impressionants i colpidores que mai hagi vist i li llança floretes qualificadores del tipus: enlluernadora, (..) electritzant, (..) al·lucinant, (..) onírica… i ens convida  a plantar el que estiguem fent i que l’anem a veure. Bernat Castellà assegura que, en sortir de veure INLAND EMPIRE, res no es pot dir d’una pel·lícula com aquesta, que simplement pots seguir en l’estat hipnòtic (..) en el qual Lynch t’ha submergit; ja que no està feta perquè en parlem, sinó perquè la veiem…

Poques vegades he llegit, d’una pel·lícula, tant d’articles meravellats i, permeteu-me el joc de paraules, meravellosos (la majoria dels casos); amb els quals em sembla que no combregaré gaire quan vegi la pel·lícula (no sóc precisament "lynchià", jo, i, per tant, ja m’ho veig a venir, que no hi lligaré gaire, sobretot amb les valoracions). Val, en qualsevol cas, molt la pena de llegir tots aquests articles perquè en tots hi ha fascinació i obertura cap al que han vist i transmeten una passió i alhora una reflexió digne d’agraïment i de felicitació als autors.

L’enllaç amb els articles penjats a la xarxa, ja és  a Vull llegir la resta de l’article. Actualització (03.03.2007): el resum dels articles que no són a la xarxa, ja els trobareu, també, a Vull llegir la resta de l’article

"El fascinant malson de l’imperi Lynch" és el títol de la crítica d’ Imma Merino, a El Punt, que podem llegir clicant aquí: INLAND EMPIRE · Merino · El Punt

"Més enllà del cinema" és el títol de la crítica de Carlos Losilla, a l’Avui, que podem llegir clicant aquí: INLAND EMPIRE · Losilla · Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > febrer > dia 28 > Cultura i espectacles > "Més enllà del cinema")

L’article de Pere Meroño, al seu bloc Pere Meroño, el podem llegir clicant aquí: INLAND EMPIRE · Meroño · PERE MEROÑO

L’article de Bernat Castellà, al seu bloc Berniemovies, el podem llegir clicant aquí: INLAND EMPIRE · Castellà · BERNIEMOVIES

Nando Salvà (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007), al seu article "Lynch no és d’aquest món", comença a dibuixar el perfil de cineasta, tot qualificant-lo de geni (..), avanguardista (..) i problemàtic. Reconeix fins a quin punt es fa difícil d’escriure la sinopsi d’una pel·lícula com INLAND EMPIRE, per com l’empatia que les seves obres busquen amb l’espectador no rau en l’argument, sinó que ve d’una altra dimensió. Tot i així, Salvà se’n surt prou bé i articula una sinopsi… fins que arriba aquell punt (en què gairebé tothom coincideix) a partir del qual: seqüències, personatges, escenaris i línies de diàleg es metamorfoses, es trenquen, s’integren o desintegren, i els motius o temes lynchians per excel·lència prenen formes i significats diferents. Comenta, Nando Salvà, el fet que David Lynch ja s’hagi de destribuir ell mateix les pel·lícules, per a preservar-les, perquè arribin íntegres als espectadors (que actualment no conformen pas precisament allò que se’n diu "el gran públic"). Salvà emmarca INLAND EMPIRE amb les darreres obres del cineasta, per com la seva narrativa es trenca en algun punt i es desvia en una direcció completament inescrutable, per raons impossibles de determinar, quedant envaïts per una atmosfera de confusió, instints primaris i horror. Per acabar d’adobar-ho, explica que Lynch ha gravat la pel·lícula amb una Sony PD-150, format de baix nivell (remarca Salvà), amb què deixa a l’espectador que faci de cineasta, posant-li a disposició: porcions narratives, fragments d’audio i milers de píxels que busquen una coherència. És preguntant-se sobre el factor de coherència en l’obra de Lynch (els somnis, els traumes, els neguits, les dèries, el fetitxisme, la psicologia dement… dels personatges o del seu mateix creador) que Nando Salvà enfila ja el paràgraf final de l’article, en què deixa anar dues afirmacions de pes: més que relatar els fets, les pel·lícules de Lynch funcionen a manera de somnis inspirats per aquells fets, diu, així com assegura que INLAND EMPIRE és la pel·lícula més estranya i poètica del seu creador i una de les poques que veurem aquest any que mereixen ser considerades art. 

L’article sencer de Nando Salvà, a la pàgina 6 d’Èxit, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007.

Sergi Sánchez (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007), repassa el costat d’artista polifacètic que atresora David Lynch. Com a pintor, recorda que en fou abans de dedicar-se al cinema, que Francis Bacon és el seu favorit i que alguns quadres lynchians inclouen insectes, carn putrefacta i tiretes usades. Com a fotògraf, en remarca la tirada pels paisatges industrials i el nu femení. Com a artista d’internet, en comenta la pàgina www.davidlynch.com. Com a dissenyador de mobiliari, recorda que el mateix Lynch ha assumit bona part dels mobles d’alguns dels seus films i que prefereix la fusta al plàstic i l’austeritat al barroquisme. Finalment, en el camp musical, remarca que el seu grup favorit és Rammstein, així com el paper dels col·laboradors musicals als seus films, per acabar amb el seu rol d’editor del disc "Bluebob" amb John Neff.

Per la seva banda, Quim Casas (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007) comença la seva crítica d’ INLAND EMPIRE, tot recordant que gairebé totes les pel·lícules i sèries de David Lynch (..) proposen un joc. I remarca (cosa que, una vegada més l’honora) que és tan lícit acceptar-ne les regles (del joc) com rebutjar-les; penetrar en els abismes a vegades insondables de la seva forma d’explicar històries o, al contari, no combregar amb la seva visió del cine. Considera que INLAND EMPIRE s’acosta al cine d’avantguarda i destaca que, una vegada més, Lynch situa el relat a l’interior del cap de la protagonista. Després d’anar repassant i comentant la pel·lícula (en els termes que adés he esmentat), Casas assegura que plantejada com si fos un remolí de sensacions amb lògica o sense, INLAND EMPIRE prolonga la fascinant part final de Mulholland Drive, explicant doncs  coses somiades, anhelades o viscudes i requerint  sempre de l’espectador que es deixi portar més enllà del raonament lògic. Tot seguit, comenta els elements del web de David Lynch, que recicla en aquesta pel·lícula, i acaba amb una consideració de debò important: en uns temps de replantejament del relat i la textura visual (..) Lynch segueix sent un cineasta imprescindible encara que se sàpiga minoritari.

La crítica sencera de Quim Casas, podem llegir-la a la`pàgina 7 d’Èxit, setmana del 22 al 28 de febrer de 2007.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!