Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
La punyent seqüència de Ficció, que transcorre en el bar i en la qual es fa immaterialitzable l’ostensible l’atracció entre Àlex (Eduard Fernández) i Mònica (Montse German), la remarquen especialment Àngel Quintana, en la seva crítica titulada Corrents d’amor (EL PUNT, 17.11.2006); Toni Vall, a qui Ficció el va deixar aterrit i feliç (BENZINA, núm. 9, novembre de 2006), i Xavier Roca, que destaca especialment el pols i inspiració amb què estan resoltes escenes com aquesta, la de la nit al refugi i la de l’emotiu desenllaç (AVUI, 15.11.2006).
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Cesc Gay sembla desplaçar tota la maquinària de Ficció cap a la recerca de l’instant de plenitud amorosa, amb la voluntat de donar forma a alguna cosa marcadament invisible que s’instal·la a l’esfera d’allò visible, diu Àngel Quintana (EL PUNT), tot enllestint el comentari sobre l’esmentada seqüència del bar. Dit això, el crític gironí passa a descriure la pel·lícula com una obra sòbria, coherent en la seva senzillesa i honesta en els seus plantejaments. En remarca el rigor de la posada en escena, que el temps hi flueixi lentament i que l’acció hi quedi entre parèntesi; per bé que no s’està de retreure-li tènuament algun aspecte del guió i el paper que hi juguen els personatges secundaris.Finalment, Quintana no s’està d’especular amb la causa del títol, Ficció, i és en aquest darrer paràgraf on surt el terme "cassavetià" dels Corrents d’amor.
La crítica sencera, la podem llegir clicant aquí: Ficció / Quintana
Per a Toni Vall (BENZINA), aquesta escena del bar és la més brutal de Ficció; pel·lícula que considera no tan sols la millor de Cesc Gay, sinó una de les històries d’amor més sinceres, orgàniques i apassionades sorgides d’una pantalla de cinema els últims temps. Per a Vall, la força expressiva de Ficció rau en la paradoxa que, segons ell, ens proposa el cineasta: quina millor història d’amor que una història de desamor? Després d’aquesta arrancada d’encomanadissa vehemència elogiosa, el crític esbossa la sinopsi del film per a identificar el que, per a ell, n’és el gran tema: el xoc inesperat de l’imprevist, la batzegada emocional quan menys la preveus… Remarca la immediatesa de les situacions que filma (Gay), la naturalitat dels actors i l’espontaneïtat dels diàlegs. Segueix, Toni Vall, repassant alguns dels temes que van sortint al llarg del metratge, comentant el pes dels diferents personatges, aprofundint en el que aconsegueix el cineasta en aquest film i fins matisant-ne la valoració global. Just abans d’acabar, esmenta un diàleg de Melinda i Melinda, de Woody Allen, que li vingué a la memòria, tot veient Ficció: un diàleg que parla de les llàgrimes d’alegria i de les de tristesa. Així és com reconeix que, amb el film de Gay, se sentí aterrit i feliç.
Aquesta crítica de Toni Vall, recordeu que la trobareu a BENZINA (núm. 9, novembre de 2006)
La nova pel·lícula de Cesc Gay confirma el director barceloní com a cinesta dels suggeriments i els sobreentesos, dels sentiments ofegats, els amors soterrats i les paraules reprimides, afirma Xavier Roca (AVUI), que considera Ficció com una obra en què el cineasta ha depurat l’estil, nombre de personatges i diàlegs. Destaca com ha reeixit a treballar en el món rural i remarca tant els diàlegs –aparentment espontanis i quotidians-, per acabar parlant de la bona manera amb què s’han resolt escenes com la del bar, la del refugi o la del desenllaç.
Xavier Roca diu que en alguns moments, Ficció no deixa de semblar – sense que sigui cap retret- una mena de versió per a tots els públics del cinema de Marc Recha. He de reconèixer que a mi, Recha també em vingué al cap, mentre veia Ficció; per bé que ho vaig atribuir al fet que aquell dia jo havia estat treballant l’article sobre Dies d’agost i el paisatge. I de fet, no tenen res a veure, a part que tots dos cineastes hagin begut d’uns referents similars, a l’hora de treballar el paisatge, important en els dos films.
La crítica de Xavier Roca, titulada A la muntanya, la podeu llegir clicant aquí: Ficció / Roca (un cop a avui.cat, cal fer Hemeroteca > 2006 > novembre > 15 > Cultura i espectacles > "A la muntanya")
Actualització (23.11.2004)
Des de "L’escaire", l’espai d’opinió que publica a EL PUNT, Miquel Pairolí ha parlat de Ficció (18.11.2006). Cesc Gay -diu- ha dirigit una pel·lícula sobre les belles ocasions perdudes. I la descriu: sensible i subtil, adreçada a un espectador que gaudeixi d’aquestes qualitats… Per a ell, el tema de Ficció és el desajustament entre el temps i les situacions personals…
Podem llegir l’article sencer, clicant aquí: Ficció / Pairolí
Informació amb valor afegit, sobre Ficció, en trobarem també a la cobertura que, el 7 de novembre de 2006 i sobre la roda de premsa de presentació del film, en van fer Marta Monedero a l’AVUI i Imma Merino, a EL PUNT, clicant aquí:
Ficció / Monedero / Avui (Hemeroteca > 2006 > novembre > 7 > Cultura i espectacles > "Sentiments continguts")
Actualització (29.12.2006)
Pere Meroño, al seu bloc, li dedica un comentari bell i diàfan, que podem llegir, clicant aquí: Ficció / Meroño / Pere Meroño
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig gaudir de Ficció diumenge passat. M’agrada tot de la película: el tempo, la localització, els personatges (especialment Javier Cámara).
El que em va resultar molt curiós i recomfortant, és l’ús dels idiomes que en fan. És a dir, no s’han plantejat en cap moment fer parlar català al Cámara ni que tots parles espanyol. És la realitat lingüística, sense artificis de cap tipus.
Em sembla un film rodó. Llàstima de les tres o quatre aparicions del micro!
La vaig veure Dimecres als Cines Princesa madrilenys. També em va agradar això de gairebé tot el diàleg en la nostra llengua (el van posar subtitulat, és clar), llevat d’en Javier Cámara parlant en castellà, que en canvi s’arrenca amb dues frases en català.
El millor: la fotografía, amb aquells meravellosos paisatges del Pirineu català a prop de Puigcerdà, que no hi veia des de que era un nen, encara que me’ls recordo en ple hivern, amb la neu per tot arreu.
La resta, m’ha agradat a mitges: el ritme, massa lent i fred. Les converses, a vegades eren insulses. Al final millora quan apareixen més personatges, però només dos actors no son bastant per tota la pel.lícula.
Tanmateix, crec que era millor "En la ciudad". Però aquesta, un notable.