Club 7 Cinema

El refugi (Le refuge / The Refuge / Mi refugio / Il rifugio), de François Ozon

(..) fa esdevenir una història en principi tòpica i sense sorpreses en una posada en escena on els cossos, els espais i la mirada semblen pensats per primer cop, amb una notable capacitat hipnòtica en el tractament del temps i les el·lipsis (Retrat d’una dona, Carlos Losilla, Avui+ElPunt)

Film que va de la foscor a la llum, la solució final, completament inesperada, pot deixar un sentiment d’ambigüitat que és, amb tot, el millor de la proposta (Mi refugio, Núria Vidal, Time Out Barcelona)

Ozon creu en el que filma i aquesta sensació es transmet feliçment en cada pla (La pèrdua compartida, Quim Casas, El Periódico)

(..) els personatges -que d’entrada són personatges que poden tenir un gran potencial- no evolucionen, no tenen excessives contradiccions internes, no tenen conflictes suficientment potents com perquè guanyin interès. I això, en una pel·lícula en la qual l’eix central, o únic, és la relació entre dos personatges i la seva evolució, és fatal (“Le refuge” o la complexitat de fer petites pel·lícules, Roger Morales, La Llanterna Màgica)

“Mousse, la protagonista, es droga amb el seu nòvio, ell s’injecta una sobredosi, ella es desperta després de dos dies en coma i descobreix que el seu nòvio ha mort i que està embarassada, i tot això en els primers 10 minuts de pel·lícula. Volia que l’espectador sentís la pèrdua i el buit. Així m’allibero de tots els elements melodramàtics i puc centrar-me més a explorar les emocions de la noia” (François Ozon: «Les embarassades són sensuals i misterioses», Nando Salvà, El Periódico)

FOTO © Karma El refugi, de François Ozon

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!