Club 7 Cinema

Història d’uns oblidats que intenten sobreviure menjant (només) patates bullides fins que (també) el foc s’apaga. La progressió dramàtica és implacable. Ni un bri d’esperança. Tot va cap a la foscor. Abans, cada imatge mostra que ha estat pensada: cada enquadrament, cada presència d’un objecte o d’un subjecte, cada tractament de la llum. L’espectador que hi entra assisteix bocabadat a aquesta experiència estètica. Només una sensació d’estranyesa lligada a un antic dubte: es pot fer esteticisme amb la misèria? (Història d’un cavall, Imma Merino, El Punt Avui, 19.02.2012)

(..) rodada en elaboradíssims plans seqüència i sense massa recurs al diàleg, pauta, al llarg de sis dies, una dissolució en la foscor, elaborant una metàfora del final –de tot final, però, sobretot, de la qualitat contingent de tota existència– que té el seu inquietant correlat en el fet que aquesta sigui l’última pel·lícula que dirigirà Tarr. (..) El crític Jonathan Rosenbaum discuteix les paraules d’un dels seus col·legues de professió, Dan Kois, que, en un article, discutia que es pogués extraure plaer de poètiques tan radicals com la que proposa “The Turin horse”. Definitivament, la de Béla Tarr no és pel·lícula per a tots els gustos i veure-la té alguna cosa de cerimònia extenuant, però el cineasta sembla conquerir aquí la màxima puresa del cinema i és evident que, a tot cinèfil que resisteixi fins al final, “The Turin horse” se li quedarà a dins, per sempre més (Dos cavalls, Jordi Costa, El Punt Avui – Quadern de Cinema, 11.02.2012)

Sis jornades, filmades en tenebrós blanc i negre i amb sensació de temps real, en les quals un granger, la seva filla i el cavall del títol experimenten l’erosió d’una espera angoixant, la prèvia a la mort de totes les coses. La intensitat d’un silenci espiritual devorat per la força dels elements, servit en safata per una posada en escena tan rigorosa com fascinant, fan del film una experiència irrepetible (El país de les últimes coses, Sergi Sánchez, Ara-Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona)

Cada pla (..) amaga un misteri i enclou tota la puresa del cinematògraf. Enfrontar-se amb “The Turin Horse” és lidiar amb un enigma, sotmetre’s a un procés hipnòtic de fascinació que sorgeix del tractament del so i de la llum en blanc i negre, del moviment dels cossos humans que no fan altra cosa que deixar que el temps passi cap cap a l’esperada i obligada mortalitat (..) No es tracta d’una història apocalíptica, encara que hi hagi algunes situacions i converses que ho semblen, de les poques que es permeten els personatges, sinó d’un relat pur, en el sentit cinètic de la paraula, sobre la debilitat de la vida i la fi dels dies. Un film magnífic i necessari (La debilitat dels dies -amb €nllaç-, Quim Casas, El Periódico Cat, 10.02.2012)

El cinema de Béla Tarr (..) és aspre, reconsagradament eixut, més aviat nihilista, però d’una bellesa trèmula, i el fet de recórrer fidelment al blanc i negre hi té molt a veure. I “The Turin Horse” és la seva obra més radical (..) Els ressons d’un món en descomposició hi són ben audibles. La càmera, a base de preses llargues, plans seqüència impecables, recull una vegada i una altra els mateixos gestos (..) I sense dir-se pràcticament ni una sola paraula. Un retrat esborronador no ja de la pobresa, sinó de la desgràcia. Aquesta repetició, acompanyada també d’una música també repetitiva, minimalista fins a la bogeria (..) Dóna a l’obra un gust personalíssim, un ritme persistent, ens introdueix en un univers hipnòtic que és una experiència única i incomparable. Impressionant (Una obra impressionant -sense enllaç-, Jordi Batlle, La Vanguardia Cat, 10.02.2012)

***

FOTO © Paco Poch Cinema El cavall de Torí, de Béla Tarr