Club 7 Cinema

M’ha sorprès veure l’atenció que la crítica ha parat a un producte aparentment tan prefabricat per tocar la fibra a l’espectador adult i habitual de la temporada dels Òscar, com A la recerca de la felicitat, de Gabriele Muccino, que protagonitza Will Smith. Com que no pensava anar-la a veure, m’he llegit el que n’han dit i, caram, sense que la deixin com a res de l’altre món, n’assenyalen alguns aspectes positius -entre els quals, la interpretació de l’ex Príncep de Bel-Air-, fins al punt que gairebé m’han fet venir ganes d’arribar-me a veure-la.

…

…

…

 (Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Judith Vives (Espaiisidor.blogspot) qualifica de notable la interpretació de Will Smith en aquesta pel·lícula, que descriu com a melodrama de línies convencionals i bona factura. Destaca que Muccino no s’hagi deixat endur per l’ensucrament i l’amanerament habitual  en aquest tipus de productes oscaritzables. I remarca que, malgrat que en aquest film, no hi ha cap intenció crítica ni denúncia social, s’hi retrata el revers de l’opulenta era Reagan.

L’article sencer, clar, àgil, precís com de costum en Judith Vives, podem llegir-lo clicant aquí: A la recerca de la felicitat · Vives · Espaiisidor (un cop al seu bloc, cal buscar l’article del 08.02.2007)

Àngel Quintana (El Punt, 10.02.2007), poc avesat a parlar de l’star system, també deixa bé Will Smith: la pel·lícula -diu- ha servit perquè Will Smith fos nominat a l’Òscar i demostrés que més enllà de la seva vessant còmica també és un bon actor dramàtic. Tot i així, Quintana centra la crítica sobre el tractament de la qüestió social a la pel·lícula i del retrat d’Amèrica que s’hi  fa. Assegura que el director, Gabriele Muccino, esquiva la qüestió sobre els crònics desequilibris econòmics -i, per tant, socials- en un país com els EUA. Que, certament, ens explica una història sobre la força de voluntat a la terra de les oportunitats; però que ho fa sense cap implicació política. Admet que el to general de l’obra es basa en la contenció i que l’adrenalina sentimental sorgeix més de la posició de fermesa del pare davant del fill, que dels excessos dramàtics; però li retreu definitivament que pequi d’ un excés de correcció i timidesa en el retrat dels problemes socials.

La crítica sencera d’ Àngel Quintana, francament interessant pels referents que hi va introduint, podem llegir-la clicant aquí: A la recerca de la felicitat · Quintana · El Punt

"De Capra només n’hi ha un", diu Carlos Losilla (Avui, 07.02.2007), en la curiosa, aguda crítica que ha dedicat a la pel·lícula de Gabriele Muccino. No és gens estrany, que comenci l’article contrastant alguns aspectes de la comèdia hollywoodiana dels anys trenta i quaranta -en què, lògicament, trobem Capra- i la comèdia a partir dels anys vuitanta i de Reagan -època en què s’ambienta A la recerca de la felicitat-. En particular, remarca que els lligams entre pares i fills han substituït el protagonisme que anteriorment hi tenia la relació de parella, i que els mascles, grans o petits, han près a les dones la centralitat argumental. Troba que A la recerca de la felicitat és ben significativa, en aquest sentit, perquè traspassa al melodrama tota aquesta estratègia de la comèdia. Losilla descriu la pel·lícula, per l’esbiaix de la supervivència del pare, com una odissea contemporània, en què la ciutat capitalista i els seus perills substitueixen monstres i altres enemics. Això, tractants-se precisament de Carlos Losilla, gairebé és un elogi. De fet, hi afegeix que a la concepció de la història s’intueixen idees amb un cert ganxo i les esmenta. Tanmateix, considera com a fallit el to de faula a l’estil Frank Capra; per bé el principal retret el dedica a la direcció de Gabriele Muccino, que -diu- atorga un to uniforme i planer a situacions que requeririen molta empenta. Ah i no ens ho perdéssim pas: Losilla, mal sigui de passada, afirma que Will Smith és un digne candidat a l’Òscar.

La crítica completa de Carlos Losilla, clicant aquí: A la recerca de la felicitat · Losilla · Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > Febrer > dia 7 (dimecres) > Cultura i espectacles > "De Capra només n’hi ha un")

Nando Salvà (Exit, suplement d’El Periódico, setmana de l’ 1 al 7 de febrer de 2007) es pot dir que focalitza en Will Smith la crítica d’ A la recerca de la felicitat. Considera que el gran repte de la pel·lícula és com imbuir de tensió i ansietat una història amb final feliç predeterminat. I assegura que la solució  es diu precisament Will Smith, a qui descriu com un actor el poder interpretatiu del qual queda patent en la fúria, suau però acumulativa, amb què absorbeix centenars de decepcions i incomprensions (..) en aquesta pel·lícula. Reconeix que a l’espectador li cal estona per veure Smith com un perdedor; per bé que les reticències, cap a l’intèrpret de títols com Men in Black, desapareixen -diu- cada vegada que, en A la recerca de la felicitat, se li dibuixa una expressió de terror callat a la cara. Comenta Salvà, la simpatia que ens desperta cap al personatge, víctima de problemes arrelats en el sistema econòmic. I com, sentint-nos al costat de l’heroi (..) acceptem tot el que de simplista, solemne, benintencionada i previsible té la pel·lícula.

La crítica sencera de Nando Salvà, a la pàgina 13d’ Èxit, suplement d’ El Periódico, de la setmana de l’1 al 7 de febrer de 2007.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!