CALAIX DESASTRE

Hi ha coses que no deixaran mai de sorprendre’m. A vegades negativament, fins al punt de causar-me una indignació tant gran que no puc evitar compartir-la amb tots els que m’aneu seguint. L’altre dia vaig sentir la noticia que la presó de Tàrrega es quedava en l’aire, ajornada indefinidament. Aquesta noticia no em va sorprendre, donat que jo sempre he pensat que si es feia seria a molt llarg termini. I tampoc em va sorprendre, perquè un dels arguments del delegat del Govern a Lleida, Ramon Farré, va ser la mala salut de les arques de la Generalitat, cosa que a hores d’ara ja és de tots sabuda. I a més, jo també comparteixo l’opinió que en uns moments econòmics i financers tant delicats com els que estem vivint, cal prioritzar.

El govern Montilla, en el seu dia va adjudicar l’obra per un import de 131,5 milions d’euros com si res, però és que el govern Montilla va adjudicar moltes coses com si res. I és clar, com moltes d’aquestes altres coses, aquesta presó, anunciada l’any 2005 i la qual havia d’estar en funcionament el 2009, mai es va arribar a començar, i fins ara només ha servit per trasbalsar l’harmonia, l’ordre i l’economia d’un poble que va veure créixer els preus a límits estratosfèrics i que ha patit la bombolla dins la bombolla, i d’això en puc donar fe en primera persona perquè sóc API i ho he viscut des de totes bandes.

Ara, el que a mi m’ha regirat l’estomac de mala manera, és l’altre argument que va donar el senyor Farré, que va al·legar que ara mateix no és una obra necessària perquè el nombre de presos a Catalunya s’ha estancat. Ja m’ho crec prou, perquè molts dels que haurien de ser dins, són fora. Fa fàstic escoltar les notícies, o llegir qualsevol diari, perquè només veus lladres per tot arreu. No és pas que ara hi hagi menys diners, no, el que passa és que ara hi ha més lladres. Que la justícia espanyola és un “cachondeo”, ja ho deia fa molts anys Pedro Pacheco, ex alcalde de Jérez i a qui la tant precisa frase que amb els anys s’ha convertit en històrica,va estar a punt de costar-li  sis anys d’inhabilitació. Ja ho diu la dita “qui canta les veritats, perd les amistats”. I amics tinguis i com més amunt millor, i si has de robar, que no sigui una barra de pa, o bolquers pel teu fill, que llavors sí que aniràs a la presó. S’ha de robar amb estil, amb elegància. Si fins i tot la monarquia, que ja mantenim entre tots i encara no sé per què, no en té prou i s’amaga darrera fundacions sense ànims de lucre i per ajudar als necessitats i desfavorits. No sabeu les vegades que he pensat en Maria Antonieta, reina de França, considerada dona frívola, reaccionaria i de gustos cars, que va ignorar la crisis financera per la qual travessava el país i no va tenir cap contemplació amb les masses famolenques que es concentraven davant del seu palau. Ella, però, va ser detinguda empresonada i guillotinada. Temps era temps.