CALAIX DESASTRE

L’altra dia, però, un senyor em va fer adonar que pot ser era culpa meva, que se’m perdessin les maletes per aquesta obsessió malaltissa de posar a l’etiqueta : Nació: Catalunya.

Cada any per aquestes dades els mitjans informatius ens regalen la vista i l’oïda amb un seguit d’imatges força desalentadores de munts de maletes perdudes o per recollir. Afortunadament, jo soc una persona que viatjo bastant, i sovint he hagut de patir els problemes de les maletes. Una vegada, jo era a Iguazú i les meves maletes a Tenerife. Una altra vegada, jo era a Istanbul, i les meves maletes ningú sabia on eren. Estranyament van aparèixer però, dos dies més tard a Izmir. O una vegada a l’aeroport de Newark, a New Jersei, van tenir el detall d’obrir-la, buidar-la de tots els regalets i records i omplir-la de ferros i papers, per gran sorpresa meva quan vaig arribar a casa.

L’altra dia, però, un senyor em va fer adonar que pot ser era culpa meva, que se’m perdessin les maletes per aquesta obsessió malaltissa de posar a l’etiqueta : Nació: Catalunya. Però aquesta suposada, per part seva,  ignorància meva, li vaig dir, no és més que una enèrgica demostració d’ ignorància completament intencionada  i perseverant, amb la única finalitat  de donar a conèixer Catalunya com a país i d’educar la manca de sensibilitat d’alguns.  I si amb aquesta actitud ignorant, aconsegueixo que només dos maleters, o dues persones busquin al mapa Catalunya, i trobin que és un petit país europeu de la Mediterrània occidental, situat a la costa nord-est de la península Ibérica a l’Estat  espanyol, que limita al nord amb França i Andorra, a l’est amb el mar Mediterrani, al sud, amb la Comunitat Valenciana, i a l’oest amb l’Aragó, i que aquesta comunitat autònoma que és Catalunya, exerceix el seu autogovern que la constitució espanyola li garanteix com a nacionalitat,  ja em donaré per satisfeta. Tant com quan a l’estranger em pregunten : Where are you from?, o el que és el mateix, de quin país  sou, i jo invariablement  responc: de Catalunya, i curiosament tothom invariablement diu : Oh Barcelona, Sagrada Familia, Barça, Messi…

 L’home , per si no n’hi havia prou va començar a criticar l’himne d’Els Segadors  i em va tornar a tractar d’ignorant dient que en l’època franquista l’himne era El cant de la Senyera. Però home de Déu, això si que és un clar signe d’ignorància!. Què no sap que durant l’època franquista, és a dir del 1939 al 1975, el nostre himne va estar prohibit  bajo pena de… i varem haver de recórrer a un substitutiu per seguir identificant-nos?. Em va doldre, què voleu que us digui, que em tractés d’ignorant qui parlava amb tant desconeixement de causa. Què abans de parlar un s’ha de documentar, home! I que quedi clar, que el català és un poble molt sa, que sap oblidar  i en determinades ocasions  fins i tot sap que no te cap més remei que cantar un altra himne que no és el seu, per allò de que la unió fa la força. PODEMOS!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!