CALAIX DESASTRE

Ja n’hem parlat altres vegades. És un fet inqüestionable: els éssers vius neixen, creixen, maduren, envelleixen i moren. La forma de mesurar l’edat dels éssers vius ha canviat però darrerament. Que envelleixen i moren ho sabem del cert, del que ja no es pot estar completament segur és que tots madurin. Ni ha que no maduren mai. Diu el doctor Deepak Chopra, que els éssers humans tenen tres tipus d’edat diferent: la cronològica, la biològica i la psicològica, i que no necessariament coincideixen.

I ara ha sortit algú que s’ha inventat “la síndrome dels vint-i-tants”, i que suposo jo que deu dependre de cada persona en concret tenint en compte les edats cronològiques, biològiques o psicològiques. Una síndrome és un conjunt de símptomes o signes que formen un quadre que assigna un significat particular o general a les manifestacions semiològiques que la composen, i les síndromes generalment són plurietiològiques   i estudien les causes dels per quès.  La síndrome dels vint-i-tants, és també anomenada “crisi del primer quart de vida”, i es basa en la teoria del fet que en aquesta època,els essers humans, independentment del sexe, es comencen a adonar  que el cercle d’amics és més reduït que anys enrere, i que cada cop els costa més trobar temps per veure’ls pel fet d’haver de  coordinar horaris de feina o estudis; que en  aquest període comencen a descobrir que mentre uns són veritables amics, altres no eren tan especials després de tot; que descobreixen que algunes persones són egoistes i que potser molts dels que creien amics no són les millors persones; que hi ha gent que els envolta a qui haurien de mirar amb atenció per tal de descobrir qui és un amic autèntic de qui només mostra amistat per interès. Que comprenen que el temps no cura les ferides, sinó que allarga les agonies. Que aprenen que una baralla és diferent d’una discussió i que les discussions sorgeixen de l’afecte i l’amor i engrandeixen i enforteixen les relacions (esperem que les d’en Mas i en Duran també estiguin basades en la benvolença recíproca). Vaja que al segon quart, de la vida vull dir, la síndrome em sembla a mi que segueix perdurant.

I jo que sóc afeccionada a fer simbiosis i buscar paral·lelismes, he pensat que potser el que ens passa als catalans és que tenim la síndrome dels “tres-cents anys”, posats a inventar síndromes no vindrà pas d’una, perquè  finalment hem descobert que els nostres amics no eren tan especials i últimament fins i tot ens hem adonat que són molt egoistes i no ens estimem tan com diuen, sinó que només  ens volen pel seu interès. I ens ha costat però ara comprenem que no, que el temps no sempre ho cura tot, que sovint només allarga la agonia. Que la agonia és l’estat que s’experimenta abans de la mort i aquí hi ha tots els símptomes que alguna cosa està morint.