Moltes vegades la realitat supera la ficció. I això és el què ha passat amb els nens protagonistes de la pel·lícula Slumdog Millionaire.
Moltes vegades la realitat supera la ficció. I això és el què ha passat amb els nens protagonistes de la pel·lícula Slumdog Millionaire, el nen Mohammed Azharuddin Ismail i la nena Rubina Ali Qureshi, que habitualment viuen en la més absoluta pobresa. Ell viu en una tenda feta amb lones velles, i ella en una barraca de palla al costat d’una claveguera a Bombai. I per uns dies han estat els reis de la festa més glamurosa i amb més malbaratem de diners de Hollywood, l’entrega dels Oscars. La pel·lícula ha obtingut 8 estatuetes, i segurament algú hi guanyarà molts diners. Potser també remourà moltes consciències, potser no. Però el cert és que en Mohammed i la Rubina ara ho estan passant molt malament. Els catalans diem: Allò que no ha de durar no t’hi has d’acostumar. Els castellans diuen: No hay bien conocido hasta que no es perdido.
I tots tenen raó. Aquests nens van passar d’una pobresa integral a una vida que mai havien gosat ni imaginar: habitacions amb llits i matalassos tous; banyeres amb tot tipus de sabons, gels i olis perfumats; menjar variat i sobre tot abundant; i felicitat, molta felicitat, potser falsa, però una vida plena de felicitat. I ara han hagut de tornar als seus humils orígens, a la vida a la tenda de lona i a la cabana de palla sobre la cloaca, a l’escassetat del menjar, i sobre tot als mals tractes i als mals humors.
Per què segons sembla en Mohammed té febres altíssimes i no para de vomitar, i com que acusava l’efecte jet lag, l’altra dia el seu pare li va propinar una brutal pallissa perquè el nen volia dormir i no volia atendre a un periodista que li havia donat diners al pare. I la Rubina no s’ha volgut treure més el vestit de la gala dels Oscars, tot i que fa pudor i està més que brut, i no para de dir i repetir que no vol viure més allà perquè fa pudor de merda. Aquests nens, abans eren feliços perquè no sabien el què no tenien, ara en canvi, són infeliços perquè saben el què no tenen.
És trist, molt trist, que encara hi hagi persones que hagin de viure en situacions d’extrema pobresa, però encara és més trist el fet d’haver despertat la consciència d’aquests nens. Ells res no enyoraven perquè ni sabien que existia, però ara no tant sols ho saben si no que, amb tot el dret, ho reclamen. Aquest és un debat que he sentit moltes vegades referent als nens sahrauís que venen a Catalunya. Venen en unes condicions que la gran majoria de les vegades tampoc són les reals, doncs la majoria de la gent que els acull fa vacances i es volca completament en aquests nens, els porta al metge, a parcs temàtics, a la platja, a la piscina; es renten quan volen i mengen tant com volen. Fins i tot moltes vegades són més permissius i els dediquen més temps del què mai han dedicat als seus fills. Però desprès, com els nens de la pel·lícula han de tornar a la crua realitat, d’allà on van sortir per anar a buscar el què després no els podrem donar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!