El rei en Jaume, encara
El rei en Jaume, encara
Actualment, entre vint-i-cinc mil i quaranta mil infants moren diàriament al món de fam i de malalties guaribles. Un genocidi (probablement el mot per a definir aquesta calamitat encara s’hagi d’inventar) consentit, no només pels governs ‘imperialistes’ sinó per nosaltres mateixos. Per la nostra època. En l’espai i en el temps: qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Aplicar categories morals d’ara a esdeveniments de l’Edat Mitjana és un anacronisme.
Quan recordam i evocam al rei en Jaume com a creador dels Països Catalans, ho fem perquè el valor ‘nació’ és un dels més persistents (juntament amb d’altres valors com ‘religió’ i ‘familia’) de tota la història humana. Ací radica la pervivència del poble jueu, que ha restat fidel a aquests valors al llarg de mil·lenis. La ‘vida humana’ és un valor relatiu en la història. Més preuat ara que en l’Edat Mitjana. Més preuat ara i aquí. Al país on vivim. I això no és hipocresia, és historiografia.
Normalment, els qui destaquen el caràcter ‘genocida’ de la conquesta catalana de València i les Illes no atorguen un valor molt important a la nació (a la nació catalana, més en concret) ni tenen en compte que cauen en anacronisme perquè el valor de la vida humana ha variat al llarg dels segles mentre que el de nació s’ha mantingut relativament estable.
Pel que fa a les matances espanyoles no crec que hi hagi punt de comparació possible. Ni qüantitativament, ni des del punt de vista de l’esperit de l’època. Perquè el genocidi espanyol es produí ja en en època moderna, per això en Bartomeu Casaus (Bartolomé de las Casas) el critica i tanmateix en Ramón Muntaner no fa el mateix amb l’expedició catalana a València i les Illes. Eren temps diferents. No podem exigir als homes de èpoques pretèrites que pensin el que pensaven d’altres tres-cents anys després, o el que pensem nosaltres ara.
(Amb gratitud, a Geòrgia)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’espirit de l’occità Jaume I va ser reconquerir València i les Mallorques per a la cristiandat i deslliurar-los de la governació mussulmana. Per això tanmateix va comptar amb l’ajuda Papal i la seua creuada europea.
Com un procés de reconquesta lent cristiana des de Poiters l’any que va escomen-çar l’any 732.
Jaume I va dur l’estabilitat, la pau i el dret a cadascún dels nostres territoris segons els úsos i costums.
Delliurant-lo del perill de frontissa mussulmà amb les incursions furtives senyorials, l’inestablilitat provocada per les guerres successories entre els propis sarraïns, les guerres entre els mossàrbs valencians amb les disputes territorials amb els almohades andalussins de Granada, l’abolició de l’exclavitut que provocava el trafic d’esclaves fins i tot dels paÍsos de l’Est europeus i els seus hostatges que provocava als guerrers provinents d’ Arabia i Siria o berebers.
Per què recordem que les cròniques parlen que tot va escomençar l’any 711 on els sarraïns s’apoderaren pacificament de la antiga Hispània romana on contaven amb 10.000 berebers de Tàric, 20.000 àrabs de Mussa i 7.000 sirians de Balj i no duien dones front a uns 10 milions que hi haurien a l’Hispània cristiana.
Per això la frase de la literatura oral que ha arribat fins a l’actualitat dels nostres vells deia ‘menja, feste fadrí que si no vindrà el moru Mussa i ta s’emportarà.
O els document trobats a Barcelona de trafic d’esclaves jovenetes provinents de països de l’Est d’Europa per les hambrunes d’hivern comprades pels sarraïns on les més valorades eren les de cabell roses.
O el pacte de pau amb els Asturs a canvi de l’ entregra anual de jovenetes.
Doncs preten imposar un territori com el Principat de Catalunya i ses illes a l’actual País Valencià per damunt de la voluntat de compartir amb el poble valencià els seus sentiments i els seus trets identitaris historics i forals.
El fet que els catalanistes actuals no sapien compartir-los ja ho diu tot i que en la pràctica significa l’autodeterminació de la Catalunya secessionadora respecte del País Valencià.
El control de la natalitat europeu, la disposició per a poder abortar i l’encariment de dur endevant una nova vida en bones condicions fa que els països occidentals tinguen necessitat de d’inmigració en volta d’emigrar com en temps passats colonials i els que ens moririen de gana seriem nosaltres.
A l’inrevés que és països en desenvolupament que per unes altre pràctiques culturals o religioses, o per què necessiten mà d’obra pel sostindre la unitat familiar i on naixer és molt barat i la deixen més abandonada a la bona de Deu.
Tot al contrari que els nordamericans que van anar a la caça i captura salvatge de llops, bufals castors i pells roiges.
Quan no és venien abans armes, alcohol i wisqüi per després enviar-los els casaques blaus o els ianquis.
.
home, gràcies per dedicar- me el comentari ;D
però estic en desacord amb tot el que dius.