El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
22 de juny de 2009
16 comentaris
La CUP no es presentarà a les eleccions del 2010, però…
L’Assemblea Nacional de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) va decidir, ahir a Girona, no presentar-se a les eleccions del Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya que es preveuen per al 2010 i centrar-se en el repte de les eleccions municipals del 2011.
No em ve gens de gust de tornar a valorar els arguments a favor i en contra d’aquesta decisió: ho vaig fer fa mesos en aquest bloc i ho he anat fent en les reunions de la CUP i en mil converses sobrevingudes.
Amb tot sí que tinc ganes d’explicar un parell de bones sensacions que em va deixar l’assemblea d’ahir i cap de les dues no és pas que guanyés la opció que jo defensava.
És clar que estic content perquè s’hagi acordat no fer, encara, el salt a les eleccions autonòmiques però no és aquesta sensació millor que les dues que us explicaré.
La primera bona sensació és que amb l’excusa del debat de les autonòmiques s’ha anat consolidant un consens important a l’entorn de la ponència estratègica “La CUP l’alternativa necessària” aprovada a l’Assemblea Nacional de gener. Això vol dir que enmig d’aquest debat, totes les sensibilitats que hi ha dins la CUP s’han trobat fent bandera d’aquesta estratègia. És a dir, que en les qüestions estratègiques, que són les importants, hi ha un acord ferm.
L’altra bona sensació és que la divisió que es podria intuir d’uns resultats tan ajustats (161 a 148), són fruit de la discusió de l’oportunitat del moment. Vull dir que no es discutia si s’havia d’anar a les eleccions al parlament de la CAC o no: es discutia si ja estàvem a punt o encara no. Era per tant una discussió d’apreciacions intuïtives atès que tot plegat es basava en les expectatives polítiques subjectives que cadascú podia preveure.
El més important de l’assemblea de diumenge és la sensació de ferro que tots estem al mateix barco, que queda molt viatge i que avui mateix ens posem tots a remar.
Amb tot sí que tinc ganes d’explicar un parell de bones sensacions que em va deixar l’assemblea d’ahir i cap de les dues no és pas que guanyés la opció que jo defensava.
És clar que estic content perquè s’hagi acordat no fer, encara, el salt a les eleccions autonòmiques però no és aquesta sensació millor que les dues que us explicaré.
La primera bona sensació és que amb l’excusa del debat de les autonòmiques s’ha anat consolidant un consens important a l’entorn de la ponència estratègica “La CUP l’alternativa necessària” aprovada a l’Assemblea Nacional de gener. Això vol dir que enmig d’aquest debat, totes les sensibilitats que hi ha dins la CUP s’han trobat fent bandera d’aquesta estratègia. És a dir, que en les qüestions estratègiques, que són les importants, hi ha un acord ferm.
L’altra bona sensació és que la divisió que es podria intuir d’uns resultats tan ajustats (161 a 148), són fruit de la discusió de l’oportunitat del moment. Vull dir que no es discutia si s’havia d’anar a les eleccions al parlament de la CAC o no: es discutia si ja estàvem a punt o encara no. Era per tant una discussió d’apreciacions intuïtives atès que tot plegat es basava en les expectatives polítiques subjectives que cadascú podia preveure.
El més important de l’assemblea de diumenge és la sensació de ferro que tots estem al mateix barco, que queda molt viatge i que avui mateix ens posem tots a remar.
Pot ser que hi hagi gent que se senti, ara, orfe de referent polític de cara a les eleccions autonòmiques de 2010 i que cregui que ens hauríem d’haver presentat. Coherents amb aquesta sensació, els animaria a participar del creixement de la CUP en els propers anys. Tot està per fer i tot és possible!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En clau interna, comparteixo la teva valoració. No obstant, la CUP no viu, o no hauria de viure, aïllada de la societat que l’envolta, o connectada únicament a determinats cercles poltitzats i activistes. La CUP és part integrant d’un país en que la frustrtació pels estatuts inútils, els finançaments humiliants, l’autonomisme esgotat i la manca de credibilitat de les forces polítiques dominants creix amb força. Un país que no se si s’esperarà cinc anys a que nosaltres estiguem preparats o si s’apuntarà a alguna altre oferta més decidida. Que podem ser aquesta alternativa des dels municipis, sense participar en eleccions autonòmiques varies i d’esquena al moviment sobiaranista en creixement? No n’estic segur.
Salut i correfoc.
Miquel,
més enllà de si estic d’acord o no amb el teu comentari, crec que
entrava en espais que, en tot cas, només interessen en clau interna i no
crec que s’hagin de debatre públicament.
Imagino que seria discutible què és allò que és bo explicar i què forma part del funcionament intern que la gent no n’ha de fotre res i jo ho he valorat així i el retiro. No t’ho prenguis malament. Una abraçada!
Encara no hem ganyat res, tot just comencem a caminar, tot i que portem 30 anys.
O sigui que hem d’anar-hi fent, però.. anar-hi…
Com diu el Titot, hem començar a desplegar la ponència estratègica arreu del país, assolir més implantanció al terrirori i consolidar les CUP existents. Ara en aquests moments són les úniques eines que tenim per enfrontar-nos a l’autonomisme.
Beni
Només dir que la intervenció final de l’Abel (de Berga, no?) a l’Assemblea de Girona va ser brillant. Tot i que en principi jo estava per presentar-nos… cal reconèixer que va fer una argumentació excel·lent, raonable i ben construida, i sobretot ni sectaria/destructiva ni alarmista.
La CUP en necessitem més com ell, de veritat.
A mi el que no em queda massa clar, és el nombre de regidors que es consideren suficients per anar-hi o no, amb les suficients condicions i garanties. Jo sóc dels que crec que, en la desició, aquesta era una qüestió menor. I ficaré un exemple: el BNV té si no rcordo malament, uns 250 regidors, i presentant-se sol, mai ha aconseguit un diputat a les autonòmiques. Per tant, cap allí al 2084 ens podriem presentar amb garanties?
Què vols que et digui, evidentment el que empeny a treballar en això són motius del cor, però tractar la situació política només des d'”apreciacions intuïtives” em sembla poc rigorós. La política és una ciència, així com la sociologia. El millor estudi sempre és aquell que analitza el tema des de molts punts de vista, i quedar-se només amb la subjectivitat em sembla més aviat erroni.
I encara et diré més: intentar organitzar un país o qualsevol cosa tan sols amb el cor no és viable dins la meva imaginació. El sentiment unirà persones i objectius, però acostumen a ser tan poc expressables que són sovint font de malentesos.
Per altra banda, si l’objectiu és anar aconseguint cada vegada més responsabilitats en el funcionament del país, caldrà tenir molt clars els criteris, i el que es desprèn del resultat de les votacions (almenys la sensació que m’enduc jo) no és justament això.
Petonets!