L'aspecte més destacat de tot plegat era el model d'organització i la relació amb la resta d'organitzacions de l'Esquerra Independentista; és a dir si la CUP seguia sent un seguit de candidatures locals coordinades per un òrgan bàsicament tècnic, com fins ara, o bé si es prenia forma d'organització d'àmbit nacional amb òrgans de decisió política a nivell nacional.

A grans trets el debat va venir a ser això. Quan es parla que la CUP ha fet el salt a la política nacional, vindria a voler dir això.

Un altre tema és el de que la CUP es pugui presentar o no a les eleccions autonòmiques. Aquest tema és el que havia despertat (fora de la CUP) més interès, atiat per la insistència d'alguns mitjans de comunicació.

A l'Assemblea Nacional jo era dels partidaris que la CUP no es presenti a les eleccions autonòmiques del Principat l'any 2010. Vaig prendre aquesta decisió a partir de la valoració i el contrapès que vaig fer d'un seguit d'arguments a favor i en contra.

Arguments a favor:

1- Amb la pèrdua de referencialitat independentista de l'únic partit parlamentari que se n'anomena, amb el desemmascarament constant del partit d'esquerres i ecologista i amb la deriva cap a l'autonomisme crític del principal partit a l'oposició se'ns brinda una oportunitat històrica i un context i conjuntura ideal per a què la via de l’opció rupturista i de base que representa l'Esquerra Independentista presenti candidatura a les eleccions al Parlament de la CAC.

2- Hi ha la possibilitat que el creixement experimentat els darrers anys es transformi en possibilitats reals que l'independentisme rupturista aconsegueixi alguna acta de diputat.

3- Es fàcilment detectable, en els cercles més immediats de simpatitzants, una gran expectativa a l'entorn de la CUP pel que fa a la possibilitat que la seva hipotètica entrada al Parlament de Catalunya suposi un revulsiu en l'independentisme i en la política del Principat.

4- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya podria allunyar-la de la marginalitat endèmica on ha viscut per a la majoria de població.

5- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya la situaria -a priori- en una millor posició pel que fa a l'explicació de quin espai polític ocupa, la diferència amb altres opcions polítiques que poden semblar similars i una difusió més efectiva del seu discurs genèric o conjuntural.

6- El sol fet de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat amb unes certes perspectives (i això vol dir, lluny del gruix de candidatures freaks) permetria dibuixar un mapa aproximat de les simpaties que desperta l'EI allà on encara la poca o nul·la presència fa impossible aquest balanç.

Arguments en contra:

1- No hem definit quin model de societat volem. Tenim clar el que no volem però no hem definit el que volem. Això és una feina que s'ha començat a fer, especialment a partir del treball municipal però que encara és lluny de ser conclòs. Abans d'enfrontar-nos cos a cos amb els partits reformistes espanyols cal que superem aquest repte històric.

2- La presentació d'una candidatura suposaria un desgast humà i econòmic molt important si tenim en compte que partim amb un gran desavantatge amb la resta d'opcions pel que fa a la complicitat amb la premsa i les empreses creditores i que qualsevol intent per intentar ser presents estarà relacionant
amb la capacitat de treball dels militants.

3- En cas que els resultats obtinguts no arribessin als objectius fixats es podria produir un desencís que afectés tant a la militància com a l'entorn proper i seria possible que aquest desencís afectés també les candidatures municipals.

4- El projecte municipalista no està prou desenvolupat ni estès per comptar amb una xarxa de complicitats.

5- L'acció política supramunicipal comportaria una estigmatització de la CUP que repercutiria en el punt de partida dels projectes municipals que encara no s'han desenvolupat. Si bé les CUP que estan en marxa han pogut partir de zero a l'hora de presentar-se i tota la informació que ha tingut la població ha
estat la generada per la pròpia CUP local, a partir d'ara es partiria de la interpretació que els mitjans d'informació hostils facin de l'acció política parlamentària.

6- No comptem amb cap complicitat de cap mitjà de comunicació (que arribi a tot arreu i a tothom) per garantir que no passem absolutament desapercebuts durant la campanya i la precampanya electoral. En força campanyes de les eleccions municipals es va tenir una certa presència als mitjans de comunicació locals i comarcals, però seria un error interpretar que aquesta presència responia a l'honestedat dels mitjans. En la majoria dels casos la presència de la CUP als mitjans locals (gairebé sempre afins al PSC o CiU) responia a una estratègia de càstig a ERC o ICV. Sovint hem vist com un cop passades les eleccions la CUP ha desaparegut d'aquests mitjans, encara que hagi multiplicat la seva importància aconseguint regidors. Per tant és molt arriscat encarar una campanya esperant que tota presència mediàtica sigui la reproducció d'aquesta estratègia de desgast contra altres partits perquè estaríem construint la nostra estratègia damunt l'estratègia mediàtica d'altres formacions i qualsevol canvi en la seva estratègia ensorraria la nostra.

Ja ho veieu: empat!
El que va fer decantar la balança cap a posició en contra de presentar-nos el 2010 al parlament del zoològic és una darrera consideració.
Al parlament de la Comunitat Autònòma Catalana, a fer què?
A fer d'altaveu del nostre projecte polític? L'altaveu són els mitjans de comunicació i és evident que tots els mitjans de masses públics i privats estan sotmesos a la disciplina d'una sèrie opcions polítiques. Només cal veure la presència que tenien Ciudadanos abans de les eleccions i després. I això que abans eren un partit extraparlamentari i ara no. La presència al Parlament, no garanteix  la presència als mitjans.
A fer què, doncs? A intentar un procés d'acumulació progressiva de diputats que ens dugués a mig-llarg termini a conformar una majoria que proclamés la independència? I per què l'ha de proclamar el Parlament de Catalunya, la independència? Estem parlant d'una institució que ens van cedir els espanyols perquè la classe política catalana jugués a estat però sense cap poder de decissió real, sotmès als pressupostos, vetos i "loapes" vàries del parlament que de debò mana.

Ens creurem el que diuen els inventors (i a l'hora rivals) del joc; que si vols fer política només pot ser a través de les eines que ells han dissenyat?
La nostra aposta per la política municipal no l'entenem com un pas previ a l'autonòmic. No creiem que la política municipal sigui la tercera divisió i que té per únic objectiu pujar a segona: això ho deixem per la resta d'opcions polítiques que tenen el mapa organitzat així. Perquè llavors, quan ets a segona, representa que l'objectiu és pujar a primera...
Jo sempre he pensat (i per poc que trobi el fil, ho dic) que el primer que ens cal descolonitzar són els nostres caps. Els hem d'alliberar de referents espanyols: de referents culturals, de referents socials, de referents nacionals espanyols; però també de referents polítics. Perquè hauríem de conformar les nostres estratègies d'alliberament als marcs i àmbits que han dissenyat per a l'opressió?
Cal que reneguem de la concepció de "democràcia" que se'ns peix des dels mitjans del règim, segons la qual és "democràcia" només allò que està integrat a les estructures polítiques espanyoles.
Crec que les possibilitats d'emancipació nacional es troben més a prop en la conformació d'estructures i xarxes a partir de les experiències de treball local i comarcal, i que sigui la culminació d'aquestes estructures i xarxes, no dissenyades ni sotmeses per l'ordre espanyol les que acabin sent la referencialitat política i l'eina per a la superació del model capitalista i l'opressió dels estats espanyol i francès.

Això no vol dir que tanqui la porta a una hipotètica participació en unes eleccions al parlament del zoològic, si això afavorís la nostra estratègia (propagandística?) i es donessin les condicions mediàtiques per treure'n un rendiment.
L'altra és que, tot i no veure-ho bé, si la majoria de la gent de la CUP diu que el 2010s'ha d'anar a les eleccions, jo seré el primer d'anar a enganxar cartells o fer el que calgui.