Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Venim del nord, venim del sud, amic Strubell, …i de terra endins i de mar enllà
Ens ha sorprès darrerament l’escrit d’en Toni Strubell “La cultura
catalana com a escenificació d’una confrontació Nord-Sud” al seu bloc
(strubell.cat). Des de l’amistat i el reconeixement a tota una
trajectòria de compromís i de dignitat –tristament no massa habitual-
ens ha sorprès el teu alineament amb una concepció del país, de la
cultura i de la significació de termes com “Nord” i “Sud” que, tot
estrenyent terriblement la comprensió de la catalanitat, ens impedeix el
reconeixement íntegre del país (en termes de població, territori,
llengua, cultura i història) i ens dificulta inscriure el projecte
d’emancipació en el nostre marc geohistòric així com construir un futur
que no passi pels dictats de cap dels poders que continuen tenint un
projecte colonial per a nosaltres.
Anem a pams.
(Continua)
– La tesi que defenses en l’article és que l’anàlisi del paper que juguen els conceptes Nord i Sud “en la configuració de la qüestió cultural i identitària a Catalunya” pot permetre’ns una millor comprensió de les estratègies de l’emancipació –catalana- i de la dominació –espanyola-. Una primera sorpresa: com és que identifiques “Espanya” amb el sud? Podria identificar-se perfectament amb l’oest i també amb el nord però no, en l’article Espanya i sud són sinònims, tot i que en anar avançant en la lectura de l’article descobrim que sud també vol dir “sud de l’Ebre” (o sigui, País Valencià; el País Valencià és identitat espanyola?), Mediterrani (la cançó “Mediterráneo” d’en Serrat seria l’expressió més clara de la seva adscripció sudista) i finalment sud també vol dir, molt especialment, Andalusia. No són massa significats diferents ajuntats en una sola paraula? O potser la tesi és que l’estratègia de la dominació espanyola, el sudisme, es basa en fer-nos oblidar la nostra identitat a base de confondre’ns amb els valencians, fer-nos creure que som mediterranis i “barrejar-nos” amb els andalusos? Ens sembla que la identificació d’allò espanyol amb allò valencià, mediterrani i andalús és, com a mínim, una creença injustificada. Una creença probablement arrelada en el moll de l’os del mite carolingi d’un cert catalanisme: ser catalans (i per tant no espanyols) vol dir ser fills adoptius, des de primera hora, des de Carlemany, d’Europa. De l’Europa del nord.
– Aquesta tesi l’exemplifiques a través de dos moments històrics; el del modernisme i el de la transició espanyola. Pel què fa al primer moment, el del modernisme, certament són poc discutibles molts dels raonaments que hi defenses. És clar que hi ha una mirada clara cap al romanticisme del nord en moltíssims elements del modernisme, és clar que una part importantíssima de la intel·lectualitat, dels gustos artístics i de les classes dirigents del moment tenen una indiscutible vocació nòrdica. És clar que la sardana té un origen nòrdic (catalanament nòrdic: rossellonès, empordanès i selvatà). I és clar també que el modernisme ha tingut i té un pes específic en la construcció de la identitat contemporània del país. Però la qüestió no és la veritat de moltes de les afirmacions que fas en aquest aspecte, sinó la seva relativitat. La qüestió és si aquestes realitats defineixen elles soles la catalanitat, si esgoten per elles mateixes allò que podem assenyalar de rellevant de la cultura i la identitat catalanes o bé si aquestes no són també incomprensibles sense moltíssims elements que no són “nòrdics” sinó “sudistes” i que, potser, no siguin tampoc “nets, cultes, rics ni desvetllats” en el sentit que en parlava l’Espriu però sí que són terriblement humans i humanitzadors. És clar que hi ha els Cors d’en Clavé, però també hi ha el cant de taverna, i el cant d’estil. És clar que hi ha la sardana, però també hi ha la jota, i els castells i els correbous, les fogueres de Sant Joan, els balls de diables i les “mascletàs” i Sant Jordi i… i un munt de festes populars catalanes tant del nord com del sud. Enmig d’aquesta densitat i diversitat de cultura popular, d’on surt aquesta pulsió de voler presentar la sardana com “EL” símbol destacat de la cultura nacional?
D’altra banda, és clar que hi ha un modernisme que mira cap al nord, però també hi ha un modernisme incomprensible sense la petjada andalusí en la nostra estètica. Com tu mateix dius “no oblidem que Gaudí i la seva obra va ser incomprès i ridiculitzat”. Significatiu…? No oblidem que la Sagrada Família és, des del moment que Gaudí n’agafa la direcció, un desmuntatge sistemàtic de l’imaginari religiós i arquitectònic del nord1 i una reivindicació de la llum, de l’espai, del so i de l’organicitat de la vida mediterrània. Potser allò que venia del sud del Llobregat no encaixava massa bé amb l’impuls nòrdic que pretenia ser hegemònic?
– Després d’analitzar el moviment modernista saltes al franquisme i a la transició espanyola. De nou, processos marcats per “aires del sud”. Pel que fa al franquisme, no és insultant per als milers de morts, torturats i represaliats andalusos referir-lo com a “aires del sud”? En un moment de l’article parles de la diferència del gust teatral a Barcelona i a Madrid. I el moviment del teatre popular andalús d’un García Lorca és identificable amb Madrid? No, amic Strubell. Ens sembla un error greu posar al mateix sac de “sud” allò espanyol i allò andalús. Precisament perquè la construcció “nacional” espanyola fa cinc cents anys, en fa setanta i encara avui té un dels seus eixos en el domini d’Andalusia, en el seu anorreament com a poble, en el control de la seva cultura popular i en la desnaturalització d’aquesta com a folklore a punt per ser consumit com a cultura nazional. Pel què fa a la transició espanyola, parles de “l’elecció d’un model cultural i mediàtic orientat vers el sud que va suposar la transició i que ha arribat fins els nostres dies”, centres bona part d’aquesta anàlisi en la política del PSC i parles que aquesta és la causa que “una part important de la població de Catalunya visqui, mediàticament, totalment aliena al país”. Si bé una part de l’anàlisi ens sembla absolutament correcta, ens sembla també que, en el seu conjunt, per omissió i per esbiaixament, resulta un pèl desenfocat. Indiscutiblement, un dels objectius de la transició espanyola va ser la “cohesió” del conjunt de la població de l’Estat entorn d’un nou relat de l’espanyolitat centrat en les “conquestes” democràtiques. I, amb això, les renúncies al mateix dret democràtic de llibertat de les diferents nacions que restem sota el jou espanyol. En aquest marc, l’impuls –conjunt- de mites espanyols i de dinàmiques desculturitzadores “cosmopolites” majoritàriament anglosaxones i urbanes, han creat determinades percepcions de “modernitat” que, certament, han impulsat cap a la flolclorització i cap a certa marginalitat la cultura popular del país. I aquí, cert, el PSC –com també Convergència- hi han jugat un paper de primer nivell. Indubtablement, la política cultural del PSC, fortament marcada per l’autoodi de certa esquerra catalunyesa i per l’estratègia de convertir amplis sectors de la immigració andalusa en vot captiu, s’ha traduït en una manipulació barroera de la cultura andalusa a Catalunya, de nou desnaturalitzant-la, flocloralitzant-la i dificultant, en definitiva, el seu arrelament al país com a un dels elements que sens dubte haurien de formar part de la catalanitat contemporània. Però ens resulta sorprenent en aquesta anàlisi l’absència de cap esment a les polítiques –plenament nordistes- de substitució de moltíssims elements de la cultura del país (antiga, carrinclona i de pagès, poc desvetllada i feliç…) pels valors, gustos, pràctiques i tradicions de la cultura anglosaxona dominant. I d’això n’han estat mostres insuperables tant la Barcelona d’en Maragall com la neurosi modernitzadora convergent.
– Amic Strubell. Efectivament en Serrat ha cantat al Mediterrani. Des de la teva percepció com a expressió del seu “sudisme”. També li ha cantat l’amic Lluís Llach (que imaginem que no el contes entre els “sudistes”) en l’inoblidable “Un pont de mar blava”, potser la millor expressió artística del que intentem dir en aquesta reflexió sorruda. “Lentament l’ombra dels anys / obre camins que el desig converteix en símbols / tot és clar enllà del mar / quan el llevant anuncia la llum volguda / pluja d’or, domini encès / solemnement proclamem l’esperança nova.”
El nostre país, els Països Catalans, i la nostra catalanitat, volguda i sentida, ni comencen ni s’acaben en un imaginari que ve del nord, que comença a les Alberes i s’acaba a l’Ebre. Els aires, les terres i les gents del sud, com també de l’est, en l’art i en les ciències, en l’agricultura i en la cuina, en la música i en el cant, en la llengua i en els seus parlars, en les festes i en la filosofia, en l’estimar i en el treballar… han teixit també aquesta identitat de forma irrenunciable. Sí, no podem comprendre’ns sense l’Europa del nord carolíngia, però tampoc sense l’Europa del sud andalusí, ni sense l’est de la llum mediterrània. L’Europa del nord, la que comença a expressar el seu projecte de civilització al llarg del segle XIII en les seves joves universitats, senzillament no hagués estat possible sense les ciències i els sabers d’Al-Andalus, sense la llarga continuïtat de la Ruta de la Seda que des de l’Est i tot passant pel Sud, a través de Córdoba, València, Barcelona, Ripoll, Sant Pere de Roda, els sabis jueus i musulmans de Montpeller… van fer possible espais com la Universitat de París. Aquesta trama és la que porta de Llull a Gaudí i de Gaudí a Dalí i és la que fa escriure a en Francesc Pujols, a l’entrada del museu Dalí de Figueres: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. A partir del Renaixement i l’Edat Moderna, Europa es construirà de nou, després de llargs segles de guerres contra el seu sud i el seu est, en el moment de l’esclat del capitalisme i del colonialisme, sobre mites racistes que exclouen com a aliena i estrangera bona part de la seva memòria. Entenem que el mite carolingi de la catalanitat forma també part d’aquest relat i ens sembla que la nostra llibertat hauria de beure de la font de mites més fecunds, més creatius, menys excloents.
En el moment present i en el futur proper el moviment d’alliberament nacional haurà de fer opcions (tan internes com externes) sobre la seva identitat, el seu projecte, les seves aliances. I això determinarà quina catalanitat volem per al món contemporani, si aquesta catalanitat és capaç de fer arrelar en ella mateixa les identitats dels nous catalans o si els exclou i si aquesta catalanitat vol participar en un projecte euromediterrani solidari i independent de l’hegemonia nordista o bé participa de l’actual geoestratègia dominant que el converteix en un dels punts de conflicte més calents del planeta. Cal, doncs, que el moviment d’alliberament nacional faci i maduri aquesta reflexió i, al nostre entendre, un plantejament com el que fas, de comprendre la nostra llibertat des de la confrontació Nord-Sud, no només és injust amb la nostra realitat i la nostra memòria sinó que també visualitza un futur ple de mals averanys.
Et deixo un pont de mar blava (…)
Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.
Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de l’amor…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No he llegit encara el text d’en Toni Strubell (espere fer-ho tan aviat com puga). Aquest escrit, en canvi, em sembla molt aclaridor i ben instructiu. Però el motiu d’entrar tan de pressa a comentar és haver-me trobat una paraula com -això sí entre cometes- mascletàs. A veure, alguns valencians estem fartets de veure que molts dels nostres paisans escriuen per tot certes paraules típiques o vinculades a la festa a la manera popular. Hi ha una enorme quantitat de contextos en què l’única forma admissible hauria de ser mascletada, despertada, disparada de coets,…Passa que en àmbits ben formals s’escriu i es llig això de la despertà. Ara bé, el que ja passa de mida és l’analfabetisme d’escriure les mascletàs o les fideuàs. Si volíem posar-ho com es diu popularment seria mascletaes (amb pèrdua de la d intervocàlica). Que això de mascletàs ho escriguen i ho diguen els valencians espanyolitzats de València té una tristíssima explicació, però els altres usuaris del català mai no hi hauríem de caure. A Barcelona no és estrany trobar cartells de restaurants que anuncien que tenen fideua o fidegua per a dinar. Aquests ja ni posen els accents (per a què?). Per aqueix camí arribem a trobar-nos que Mercadona fa dos anys que comercialitza per les dates del 9 d’octubre els dolços típics de la mocadorada de Sant Dionís amb el nom de “la mocadora”(sic). És com si una festa espanyola apareguera com “la pañola”. Quina gràcia!