Terra i llibertat

Dies abans de començar la “batalla” de Líbia, la revolució nordafricana més cruenta i més sagnant, en Pepe Nieto de SODEPAU reflexionava al respecte de les particularitats, diferències i contextos en les que es troben els diferents països del Magreb i del Masreck, per tal d’interpretar correctament els esdeveniments i fer algunes possibles previsions de futur. A part, i per descomptat, que les sorpreses se succeixen (Líbia, segurament ha estat una grata sorpresa..), i que les previsions i hipòtesis queden obsolets davant els esdeveniments, l’article aporta elements interpretatius fonamentals i de pedagogia geopolítica a tenir molt en compte.

Després de les caigudes del poder a Egipte i Tunis, de Moubarak i Ben Ali respectivament, tot el món s’ha llançat a una mena de travessa sobre qui serà el pròxim president de l’anomena’t món àrab en ser jubilat. També s’ha començat a parlar de l’efecte dominó a la regió, amalgamant situacions, contextos i històries particulars molt diferents. L’ anomenat món àrab, en el sentit estrictament polític del terme, no és quelcom homogeni ni culturalment, ni social, ni política, ni religiosa. Encara menys si a més es pretén afegir en aquest efecte, la situació a Iran, país no àrab, xiïta i amb una estructura política molt particular. Hi ha més diferències entre el Iemen o el Sudan o Bahrain i el Marroc que entre aquest últim i Catalunya o Espanya, per exemple (ja sé que això pot estranyar a molts i per descomptat no estar-hi d’acord).

Les condicions objectives i subjectives que han generat les intifades tunisiana i egípcia, el procés revolucionari obert en ambdós països difícilment tindrà una continuïtat en el temps i en les formes a curt termini. Ambdós països, ambdós governs, mostraven característiques comuns en el seu perfil i estructura política i econòmica: els dos compartien una laïcitat modernista occidentalitzant; un poder excessivament concentrat en mans d’una nomenclatura familiar molt reduïda que ha creat grans contradiccions amb altres esferes del poder i de les classes dominants; un model neoliberal econòmic depenent absolutament del suport dels països occidentals; uns exèrcits nacionals que no han estat implicats mai en processos de repressió estatal o en cap guerra civil; una joventut massivament motivada, amb una capacitat d’innovació, d’organització i de reacció difícils de combatre fins i tot per a aparells repressius tan bé entrenats com els dels seus països (acostumats a la repressió brutal, però no tant en la utilització d’una “repressió intel•ligent”); en ambdós països pràcticament no ha existit en els últims deu anys resistència armada local ni accions terroristes generades per agents autòctons; i en darrer lloc, en ambdós països i malgrat la brutal repressió, hi havia sectors de la població organitzada, com dones, treballadors, advocats, jutges… que en moments decisius de les revoltes han estat un complement fonamental a l’acció política dels partits i moviments politics i sobretot dels joves.

Aquests elements comuns, difícilment es reprodueixen en la resta de països de la regió que a més incorporen altres elements que dificulten seriosament l’inici d’un procés revolucionari, a curt termini, de les mateixes característiques que els dos esmentat. Cert és que tots els règims de la regió comparteixen l’autoritarisme com a característica principal de les seves formes de fer i de gestionar la societat; cert és que tots o la majoria comparteixen el fet de tenir importants percentatges de la seva població sotmesos a la pobresa, a grans desigualtats…; cert és que aquests règims comparteixen una corrupció sense límits.. Això pot ser suficient per a provocar esclats socials, revoltes socials (a Algèria se’n produeixen anualment a centenars), però no és suficient per a derrocar els règims de la regió.Vegem un exemple molt proper, Algèria. Aquest país després del cop d’estat militar de gener de 1992 va viure una guerra civil, o millor dit una guerra contra la població civil, brutal i genocida, les conseqüències de la qual les segueix pagant avui el poble algerià de forma dramàtica, i les ferides de la qual segueixen obertes i ben obertes. L’exèrcit del país concentra i monopolitza, gairebé exclusivament, el poder polític i econòmic des de la independència d’Algèria i els presidents que es van rellevant en els successius governs, no són més que homes als quals els militars els concedeixen un cert i limitat marge de maniobra i de sobirania per a la presa de decisions. D’altra banda, aquest mateix poder militar que a l’ombra governa el país, no és del tot homogeni i es divideix en diferents cercles d’influència que de vegades s’enfronten entre ells de manera indirecta utilitzant i manipulant diferents actors politics i socials aliens al poder. Aquests actors esperen a canvi arribar a tenir alguna quota del mateix (així va passar i ho van fer les organitzacions politiques que sense suport popular en el 1992 van donar suport al cop militar o posteriorment va passar amb diferents actors de l’islamisme) i així eviten el desgast propi de l’enfrontament públic i directe. O sigui, que Bouteflika, el president d’Algèria, no és ni Mubàrak ni Ben Ali, i per descomptat l’exèrcit algerià tampoc és el d’aquests dos països. Aquest exèrcit (i en concret algunes unitats especials de contrainsurgència i els seus alts comandaments) ha participat activament en cops d’estat, en la repressió brutal i massiva contra la població i en la seva història no ha dubtat a disparar contra la mateixa. Per tant, ja tenim dos elements diferents i que han estat fonamentals en la caiguda de Mubàrak i Ben Ali, en relació amb Tunísia i Egipte, el rol de l’exèrcit i el perfil del president. Hi ha molts altres elements de l’escenari algerià que són diferents, com l’estat psicològic de la població; l’existència de violència armada contra el règim; el rol negatiu d’algunes organitzacions politiques anomenades “erradicadores” que en el seu moment van donar el cop militar de 1992 i ara volen aparèixer com a lluitadors per la democràcia convocant mobilitzacions a remolc del succeït a Tunísia i Egipte per a intentar rentabilitzar políticament el desencant, el malestar, fins i tot l’odi generalitzat de la població algeriana contra el règim; el fet que Algèria no és un país dependent econòmicament d’Occident, de l’exterior, gràcies als grans ingressos que obté de l’explotació dels seus recursos naturals, etc.

Podríem anar a un altre exemple concret com és el cas del Iemen, on és fonamental la clau tribal i la desunió i fins i tot l’enfrontament armat, entre actors oposats al règim, el qual utilitza aquests enfrontaments i diferències per a obtenir importants suports externs i jugar amb els uns i els altres per a atrinxerar-se. Aràbia Saudita i EEUU li donen un suport econòmic i militar fonamental sense el qual el país i el règim s’haurien dissolt; el primer per a donar suport a la lluita contra els oponents xiïtes iemenites al nord del país i el segon per donar suport a la lluita contra AlQaida, molt arrelada en algunes tribus del sud i centre del país. Un altre actor important d’oposició és el moviment polític del sud del país, arrelat en el que en el seu moment va ser la República Popular del Iemen, que reivindica un major pes polític i econòmic a la regió. Que el règim té els dies comptats, que el seu president també, és ben cert, però no és quelcom per a “demà”. En tot cas en l’actual situació de divisió de l’oposició i confrontació tribal, i l’enderrocament del règim unilateralment i per la via armada per part d’uns dels actors d’oposició nomenats, generaria automàticament una guerra oberta amb la resta.

I així podríem seguir amb els casos del Marroc, Líbia (país amb una estructura, tradició i cultura política absolutament diferent a tot la resta), Jordània, Bahrain, Síria….país per país detectant enormes diferències. És important assenyalar que una altra gran diferència que comença a evidenciar-se entre el succeït a Tunísia i Egipte i en altres països de la regió és que tampoc és el mateix els països de cultura política arrelada en els models de “socialisme científic” o “socialisme islàmic” com puguin ser Síria o Líbia, encara que actualment hagin realitzat “un cuscús” entre aquests models i el model xinès.

Potser en aquests moments el més important, al marge de loteries “sobre qui serà el pròxim”, és constatar i evidenciar que el canvi d’escenari, el canvi de clima a la regió, és ja un fet, i que aquests nous aires que han estat bufant des de les intifades de Tunísia i Egipte, se sumen als anteriors, i donaran un nou impuls a la tempesta, a aquests canvis geopolítics i geoestratègics que van configurant un nou paradigma regional i mundial. Començats en algun cas fa dècades, aquests canvis d’aires han agafat força ja més recentment, amb els triomfs aconseguits a la regió per actors politics antiimperialistes, antisionistes, i rupturistes amb l’status quo sorgit després de la caiguda del “bloc soviètic”.

És constatable l’arribada a certes quotes de poder, en certs països de la regió, d’actors politics que a diferents velocitats, amb diferent intensitat, van transformant les relacions político-econòmiques entre aquests països, la correlació de forces i el mapa geoestratègic de la regió, malgrat, per descomptat, de la potència colonial de la zona, l’Estat d’Israel, que veu com el temps, els vents i la tempesta bufen en contra de la seva política tradicional, irremediablement. I aquest clima, aquests nous aires reforçats, possibilitaran als països de la regió diferents avanços que es traduiran en algun cas, en nous processos revolucionaris amb les seves pròpies característiques o a reformes impulsades des dels mateixos poders en la direcció de majors quotes de llibertats, d’igualtat, de justícia i de democràcia. Així doncs, ni punt i seguit ni punt i final, sinó punt i coma.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!