Terra i llibertat

Ens ha colpit aquesta tarda, trista tarda, la notícia sobtada de la mort d’en Santi Santamaria, el creador i el cuiner de Can Fabes, a Sant Celoni, a la falda del Montseny. Hem recordat algunes estones compartides amb ell, tot menjant, o xerrant, o compartint taula en algun acte polític, o gaudint-lo en algunes de les classes que havia fet, ja fa uns anys, a “Randa”, Escola d’Estudis Polítics. Hem recordat la seva vivència de la cuina com a expressió del paisatge, com a cura de la terra, de l’aigua, de l’aire, com a estima pel producte, com a educació del gust, com a conreu de l’emoció, com a opció per la bellesa, com a afirmació de la vida per la transmissió de la saviesa de generacions. I com a relació primordial de tot plegat al voltant d’una taula.

Hem recordat també algunes de les darreres polèmiques (no exemptes, és clar, de certes lluites de divinitats entre les quals es trobava) però molt ben alimentades per tota la cort de mitjans i opinadors que ja fa temps han fet opció per una cuina de disseny sense arrel que, igual com es pot fer a Roses, es pot fer a Nova York, a Tòquio, a Moscú o a Tombuctú. De ben segur que es tracta d’una cuina excel•lent, d’una creativitat explosiva, d’una refinadíssima tecnologia, d’un enginy singular, però es tracta també, no ens enganyem, d’una determinada opció de modernitat posada a l’aparador internacional com a marca de país. I que, com a tal, es defensa com a “la millor del món”. Com a símbol d’una Catalunya moderna entre els moderns, cosmopolita, que viu la tradició com a carrincloneria, no pas com a font, que centra la seva creativitat en la tecnologia, que concep la terra i el producte com el conceben les multinacionals de l’agroindústria.

Per això alguns són “el millor del món” i tu Santi has estat darrerament “l’envejós” i el “noi enrabiat” del regne. Però no ens quedem ni ens quedarem amb aquest mal gust. Ens quedem amb allò que has creat, que has transmès. Amb l’estima per la cuina com a tècnica i com a art, com a alimentació i com a emoció, com a compromís amb la terra, amb el país, com a opció tant pel saber popular com per l’excel•lència artística. Ens quedem amb l’apunt d’avui a Vilaweb d’en Jaume Fàbrega.

Darrerament aquest compromís et va portar a participar i donar suport a la campanya “Som lo que sembrem”, la campanya per alliberar Catalunya de transgènics, una campanya per la defensa de l’agricultura i dels productes del país, una campanya per la salut de la terra i de la gent, una campanya que el parlament catalunyès va impedir que pogués prosperar com a proposició de llei. Es veu que la terra i la salut són força menys importants que les curses de braus…

Per tot plegat et recordem avui.

Al crit, perquè no, de “Som lo que cuinem”.

Fins sempre Santi!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!