Terra i llibertat

Tecera entrega del treball d’Ivan Gordillo, del Seminari d’economia crítica Taïfa. En el present article es comencen a analitzar les causes de l’actual crisi econòmica-social, i segurament de model i paradigma.

Els mitjans de comunicació, la classe política i els organismes internacionals han explicat la crisi al voltant dels següents eixos (David Harvey):

La naturalesa humana: no podem fer res contra això. La cobdícia desbordada dels homes de Wall Street i els banquers avariciosos han acabat provocant la crisi per un excés en el seu afany de lucre; som egoistes i cobdiciosos per naturalesa, aquestes característiques són intrínseques a la condició humana .

Errors de les institucions: l’administració encarregada de regular l’economia per evitar les falles de mercat no va acomplir correctament amb el seu propòsit. I ara les institucions cal que siguin reconfigurades i que hi hagi un esforç global per a fer-ho, especialment a través de les reunions del G-20 i altres organismes internacionals com el FMI i el BM.

La teoria era errònia i tothom estava obsessionat amb aquesta: es va arribar massa lluny en creure en l’eficiència dels mercats i ara toca tornar a recuperar escoles de pensament econòmiques com el keynesianisme i la necessitat de la intervenció del sector públic en l’economia o la teoria de la inestabilitat del sector financer de Hyman Minsky.

La crisi té un origen cultural: a l’Europa occidental (Alemanya i França) es creu que és un problema anglosaxó, la fascinació als EEUU (i a l’Estat espanyol) amb el fet de ser propietaris dels habitatges, o els problemes dels grecs i el seu alt grau de funcionariat propens a desenvolupar la corrupció, etc. són les causes de la crisi.

Errades en les polítiques aplicades: hi ha encara massa regulació, cal deixar l’economia en mans del mercat i aquest l’autoregularà.

És important notar com totes les explicacions donades argumenten que la crisi ha estat provocada per elements exògens a la pròpia economia i les seves dinàmiques. La realitat però és que les crisis són quelcom no només intrínsec al capitalisme sinó necessari per a què aquest renovi el cicle de valorització i iniciï un nou procés d’acumulació de capital. Les crisis són un fenomen inherent i recurrent en el capitalisme que s’han repetit al llarg de la seva història. El propi procés d’acumulació de capital i la persecució del benefici privat tendeix a generar contradiccions en el sistema que porten inevitablement a la crisi.

Per explicar les causes d’aquesta crisi cal que ens remuntem a la crisi dels anys 70. Podem observar com els elements que van ajudar a superar la darrera crisi econòmica global han estat els mateixos que han acabat provocant la crisi actual. L’excés de capital que no aconseguia la rendibilitat desitjada a causa de l’estancament econòmic (ara no podem explicar com es va produir la crisi dels 70), necessitava trobar nous sectors, nous espais on poder invertir per a seguir aconseguint beneficis i que el procés d’acumulació de capital i creixement econòmic no es veiés aturat durant un període prolongat. La crisi dels setanta es va superar, en línies molt bàsiques, amb les següents mesures:

A través de les polítiques neoliberals, que per una banda expandiren el mercat a través dels processos de privatització de sectors de l’economia que fins el moment havien estat serveis públics, i per una altra, accentuant la pressió sobre els salaris i les condicions laborals.

Amb una forta expansió territorial de l’economia capitalista, donant lloc al que avui es coneix com a globalització, especialment baixant les barreres al moviment del capital, al comerç i a la transnacionalització de la producció. A partir d’aquell moment qualsevol transnacional podia invertir arreu del món amb majors facilitats.

La disminució de beneficis que suposà la crisi de 1970 va donar peu a que el capital productiu es traslladés al sector financer, el que va suposar un excés de capital financer, un excés de liquiditat i la necessitat d’expandir-se. Aquesta expansió de l’economia financera, propiciada també pel desenvolupament de l’enginyeria financera i els avenços tecnològics va acabar fent que el capital financer prengués autonomia pròpia, desvinculat en molts casos del procés industrial.

El desencadenant de l’actual crisi ha estat el sector financer i més concretament la crisi de les hipoteques escombraria als EEUU, però les arrels d’aquesta crisi és troben en l’economia real.

Podem separar l’economia entre la part financera i la part productiva. L’economia financera i l’economia real són dues cares de la mateixa moneda. Les finances no són més que el reflex monetari de tota la riquesa creada existent a l’economia. Momentàniament, l’economia financera pot tenir un volum superior a l’economia real perquè un element importantissim de la dinàmica de l’economia és el crèdit. Però aquest no és més que la valorització present de la producció futura, és a dir, s’opera a crèdit per poder finançar projectes de majors dimensions o per comprar un habitatge o un automòbil, però en els anys consecutius caldrà anar creant el valor que s’ha compromès amb les entitats financeres per tornar aquests préstecs.

La gènesi de la crisi té com a protagonistes aquestes dues potes de l’economia, la financera i la real. Per una banda tenim un sector financer en permanent expansió, amb abundància de crèdit barat i un reguitzell de productes financers i innovacions cada vegada més complexes. Aquest fenomen està fortament lligat a la necessitat d’obtenció de beneficis fora de l’esfera real, on aquests són cada vegada més minsos i més difícils d’aconseguir per la forta competència entre capitalistes i la necessitat d’inversions cada vegada de majors dimensions, i per altra banda, l’expansió del crèdit era imprescindible per finançar el consum de productes en un context de permanent caiguda del salari real. El consum es sosté gràcies al crèdit i les inversions empresarials en sectors cada vegada més arriscats que porten a terme amb un alt grau d’apalancament.

Dit d’una altra manera, una economia real que tendeix a la sobreproducció de bens i serveis davant d’unes rendes salarials cada vegada més petites, fa imprescindible l’aparició del crèdit per a poder mantenir els nivells de consum i absorbir així la producció. Ara bé, això té un límit. No ens podem endeutar per sobre de la nostra capacitat de tornar els deutes, és a dir per sobre del salari. Aquí apareix un límit al consum. Quan les hipòtesis de què el preu de l’habitatge no baixaria i els tipus d’interès es mantindrien estables van deixar d’acomplir-se, juntament amb la pujada dels preus de les mercaderies bàsiques com els aliments, els lloguers, la benzina (transport), va fer que moltes famílies no poguessin fer front als seus préstecs amb les institucions financeres. Aquest augment de la morositat va posar en greus dificultats moltes empreses financeres d’arreu del món, que a través del procés de titulització i les operacions en els mercats financers varen comprar i vendre productes financers que estaven en última instància recolzats en hipoteques. A això cal sumar l’erroni càlcul de risc dels productes financers fet per les agències de ràting, les mateixes empreses privades que ara qualifiquen el deute públic que els estats volen col·locar en els mercats internacionals per finançar-se.

Després d’aquest desencadenant financer de la crisi, la transmissió a l’economia real és directa degut a la congelació del crèdit. Els bancs i caixes en greu perill de fer fallida aturen tota iniciativa de crèdit. Com és sabut, aquest sector financer enfonsat és rescatat per les institucions públiques, en un dels capítols més lamentables de la història econòmica recent, on es produeix el major traspàs de riquesa de les poblacions cap als capitals financers privats per garantir la seva viabilitat, acomplint així la màxima de que en el capitalisme es privatitzen els beneficis i es socialitzen les pèrdues. El cop d’estat dels financers és executat amb la complicitat de la classe política i la passivitat de les poblacions.

Podríem apuntar que una manera possible de salvar aquest límit de sobrendeutament seria un bon càlcul del nivell acceptable d’endeutament de l’economia; però si no haguera estat pel massiu accés al crèdit, la crisi de sobreproducció hagués esclatat molt abans. L’accés massiu al crèdit era necessari per donar sortida a la producció, una producció cada vegada més gran i amb nivells de productivitat majors en front d’uns salaris encarregats de comprar aquesta totalment estancats durant els darrers anys.(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!