Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
Quarta entrega del treball d’Ivan Gordillo, del Seminari d’economia crítica Taïfa, sobre la crisi que ens afecta, i sobre els perquès d’aquesta. Amb aquest capítol enllestim l’anàlisi de les causes de la crisi. La propera entrega, capítol Vè, el centrarem en les propostes per iniciar una sortida de la crisi des d’una perspectiva i amb una orientació ben diferents a les actuals.
Podem afirmar que darrere de les causes de la crisi es troben elements que van ajudar a l’economia a superar la crisi dels anys 70 i les pròpies contradiccions del sistema capitalista:
1)La desproporció del sector financer en comparació amb l’economia real o productiva és fruit de la necessitat de trobar nous àmbits on aconseguir beneficis per rendibilitzar el capital privat.
2)La necessitat d’accedir massivament al crèdit és una conseqüència del descens dels salaris reals i de l’augment progressiu dels preus de les mercaderies bàsiques com l’habitatge. Alhora era necessari per absorbir uns nivells de producció cada vegada més grans (sobreproducció). Aquest descens del salari real està dirigit per les mesures de caire neoliberal que s’inicien a principis dels anys 80. La confrontació entre capital i treball comença a decantar-se pel capital en tant que la repartició de la renda es cada vegada més favorable a aquest en els darrers anys.
3)La creixent competència entre els propis capitals productius fruit de la globalització accentua la caiguda de la taxa de guanys, l’intent per recuperar aquest descens es caracteritza per la creació de bombolles especulatives i l’augment de l’explotació dels treballadors per aconseguir apropiar-se d’una major part de la plusvàlua creada en la producció.
El creixement econòmic de les darreres dècades estava fonamentat sobre una estructura molt dèbil:
Un sector financer desproporcionat respecte de l’economia real que suposadament finançava. El capital financer havia pres vida pròpia, allunyant-se dels valors de l’economia real sobre els que teòricament feien referència. La complexitat del ventall de productes financers i l’evolució a l’alça de tots ells havia fet creure que es podia aconseguir beneficis només a partir de diners, sense un procés productiu real, independentment de l’economia real.
L’economia podia seguir produint sense arribar a una situació de sobreproducció gràcies al crèdit, que per una banda finançava projectes empresarials, i per l’altre ajudava a la població a comprar aquells productes que es produïen. Però això tenia un límit. El cas del sector de la construcció i de l’habitatge és paradigmàtic; els bancs i caixes donaven crèdit als constructors i promotors per aixecar immobles que posteriorment havien de vendre a les famílies, que aconseguien el finançament a través dels mateixos bancs i caixes. Els primers interessats en vendre pisos i cases eren les entitats financeres que havien deixat préstecs a les empreses de la construcció. En mig de tot això, empreses aconseguint importants beneficis i una economia que creava llocs de treball vinculats a aquest sector que és va convertir en el motor de l’economia de l’Estat espanyol.
Aquesta situació, dins d’un context on els salaris reals estaven caient, degut a la pressió dels beneficis i a la inflació, era difícilment sostenible a llarg termini. Tard o d’hora, la població no podria endeutar-se més o no es podria reduir més el salari real, sense que es reduís el consum o no es retornessin els préstecs compromesos. Aquesta dinàmica era impossible de revertir, en paràmetres capitalistes, donat que l’economia financera era cada vegada més fictícia, més allunyada de la realitat i no es podia sostenir; alhora els cada vegada majors beneficis aconseguits sobretot en l’economia financera necessitaven reinvertir-se, si no fos així també ens trobaríem en una situació de crisi.
Quan diem que l’economia financera era cada vegada més fictícia volem dir que la seva valoració monetària de les accions en borsa, dels derivats de crèdit, dels futurs, i la resta de productes financers, juntament amb les hipoteques, estava cada vegada més sobrevalorada, molt per sobre del seu valor real. El sector immobiliari no deixava de créixer, els preus dels pisos i cases pujaven sense sostre. Igualment succeïa en el mercat financer. Si s’hagués volgut materialitzar tot aquest valor monetari del món de les finances en mercaderies reals necessitaríem 50 planetes. S’havien produït processos especulatius tant en el sector immobiliari com en el sector financer. Les anotacions de les finances era molt superior a la capacitat real de generar valor de l’economia productiva.
Així doncs, el 2007 es percep que els crèdits que s’havien concedit abundantment a compradors d’habitatges pobres als EEUU no podien tornar-los; això va causar greus problemes als bancs i institucions que els havien prestat; es va iniciar la crisi de desconfiança dins del sector bancari, i moltes entitats van haver de ser rescatades per l’estat; d’altres van caure; el crèdit, la sang que mou l’economia, es va congelar, aturant l’aparell productiu. Com els bancs de tot el món havien comprat part d’aquestes hipoteques dels EEUU això va transferir la crisi a tot el món ric, i a l’estat espanyol especialment agreujada per l’esclat de la bombolla immobiliària.
Les conseqüències de la crisi són ben conegudes: primerament la caiguda d’empreses financeres, després la dificultat per les empreses productives d’operar sense accés al crèdit i el conseqüent augment de les situacions concursals i les fallides. Per a les classes populars el primer efecte es produeix pel fort augment de l’atur i la pèrdua de riquesa de les famílies. La precarietat laboral, l’augment de les desigualtats i la pobresa, es fa palès a mig termini, agreujat especialment per la feblesa de l’estat de benestar.
Les mesures que han adoptat els governs dels països rics han estat caracteritzades per una gran contradicció amb els principis del lliure mercat que es defensaven com a garants del desenvolupament econòmic. S’ha produït un gran transvasament de recursos públics per a salvar el sector bancari, i altres importants com el sector automobilístic. S’ha aplicat una reforma laboral per a tendir a una major flexibilització i conseqüent precarietat de la classe treballadora, alhora que s’obvia la possibilitat d’una reforma fiscal progressiva, ans al contrari les mesures en matèria fiscal han estat regressives, eliminant impostos al patrimoni i augmentant impostos al consum com l’IVA.
La darrera fase de la crisi es caracteritza per la crisi del deute públic. Per tal de finançar el rescat dels poderosos els estats varen endeutar-se fortament amb els mercats internacionals financers mitjançant l’emissió de deute públic. Les dificultats per reanimar l’economia real, pràcticament estancada, amb dades d’atur alarmants i l’activitat econòmica i la inversió en caiguda lliure, han creat dificultats a certs estats de la perifèria europea (els anomenats PIIGS) per tornar el deute i fer front al pagament d’interessos que han estat inflats per culpa de la pressió exercida pel lobby financer, les agències de ràting i les institucions internacionals.
Més recentment, s’apunta un nou camp de batalla per a l’economia pel que fa a les guerres comercials i de les divises; especialment entre la Xina, els EEUU i Alemanya. (continuarà)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
només és una: independència. Autodeterminar-nos per la independència i deixar-nos de romanços i de ziga-zagues pusil.lànimes i covardes. Ens calen diners per fer front a les nostres necessitats socials: els que Espanya ens roba. Retallades? També el 10% de la nostra solidaritat cap a Espanya. Bé, millor el 100%. La tisorada que ens cal és la de Portugal. Per què no? Adéu robatori fiscal!